El dissabte al matí es va iniciar davant de la Barcelona World Race http://www.barcelonaworldrace.com/ , vaig poder veure la sortida mentre feia una cerveseta amb la familia davant la platja de la Barceloneta, com cada cap de setmana.
L'Albert Bargues és un dels dos tripulants del "Educación sin Fronteras" http://www.educacionsinfronteras.org/ un dels nou vaixells que hi participen. Ara mateix va l'últim a una distància considerable de la resta de vaixells, però la carrera és molt molt llarga. L'altre dia el vaig sentir, crec que va ser a Thalassa, dient una cosa que em va agradar molt, deia més o menys: "ara que puc cumplir aquest somni vaig a disfrutar-lo, si veig un albatros poder reduiré la marxa per veure'l bé, i si veig una bal.lena m'hi acostaré, encara que perdi una mica de temps"
S'agraeix veure avui en dia una declaració com aquesta de "manca de competitivitat". Vull dir que a vegades sembla que la única cosa que importa de l'esport és ser el primer, guanyar, com sigui. Si es pot aprofitar un error en reglament, s'aprofita, si cal fer faltes, dopar-se, simular lesions, posar nerviós al contrari, a l'arbitre, perjudicar un company d'equip, fer el joc aburrit, lleig, brut... és igual, tot s'hi val per guanyar. Fins i tot si no tens cap possibilitat de guanyar, igualment has de fer totes aquestes coses per que sembli que has lluitat fins el final, i els teus aficionats tornaran a casa contents i orgullosos després d'haver vist un espectable lamentable. I l'altre equip, el que és superior, ha de humiliar el rival, i si guanya de vint, voler guanyar de quaranta i després de cinquanta i .... Aquesta filosofia em penso que ve d'un altre lloc, i s'ha encomanat ultimament a l'esport, que hauria de estar justament a la primera línea de lluita contra aquesta manera de veure la vida.
Poder al paràgraf anterior me situat en el pitjor dels mons possibles. No tot l'esport ha canviat de bandol, encara hi ha, a tots els nivells, esportistes que, guanyin o perdin, ho facin bé o malament, disfruten jugant noblement o, si més no, ho intenten i, si n'hi ha, poder fan disfrutar el seu públic. I és que, no és estupid donar la volta a l'Antartida en un veler i no parar-te a mirar el paissatje?
Podreu dir que tinc una visió romàntica o idealista de l'esport, però tinc males notícies per a vosaltres: l'esport ÉS una activitat romàntica, fins i tot la competitivitat a l'esport és, de fet, una forma de idealisme. Si no sou uns romàntics, què feu pagant uns sous astronòmics a uns vailets que viuen com a reis a canvi de donar-nos uns instants d'emoció un parell de cops per setmana? No són uns romàntics els que es pelen de fred un diumenge al matí jugant o veient jugar un partit quan podríen estar a casa calentons veient la tele?
Renoi! doncs ja que estàs allà passant fred, al menys passat-ho bé, i si hi ha una bal.lena, para't i mira-te-la a gust. I, això sí, fés unes qu
antes fotos que nosaltres també la voldrem veure.
antes fotos que nosaltres també la voldrem veure.
2 comentaris:
Un McLaren cap en 2GB.
Hola Orland,
Molts matins, quan vaig a treballar, veig que passa algun ciclista pel meu costat i el meu "Bargues" em diu que no fitxi, que agafi la bici i me'n vagi a Collserola. Tots tenim obligacions, i potser la única del Educacionsinfronteras és donar a conèixer un projecte solidari. Els senyors d'Estrella Dorada no deuen pensar el mateix, i el que més els importa és que el seu patrocinat arribi el primer (i pensa que no és un esport de masses com el futbol, sortosament, diria). Com en tot, el que compta és trobar l'equilibri, i qui està en disposició de sacrificar-ho tot per tal de complir un somni, a més de valent, és un privilegiat.
Des que era petit que jugo a futbol. Quan començava una nova temporada, l'entrenador reunia a nens i pares, i ens preguntava si volíem fer un equip per guanyar, o per jugar tots.
Les prioritats van variant a mesura que ens fem grans, i més quan els interessos econòmics de les grans televisions entren en joc. Ja han matat al futbol, han enverinat el ciclisme i han fet que un mundial de F1 s’acabi decidint en uns despatxos.
Si us plau, no vull veure la World Race per la tele, la seguiré a Internet.
En Vicenç Aguilera, enginyer, comentarista del mundial de F1 per a TV3, deia avui 17/11/07 a l’entrevista de la contraportada del Periódico, que si pretenies guanyar, les quatre claus eren: diners, enginyers, cotxe i pilot. Per aquest ordre.
De fet només hi ha una, de clau.
Em penso que el teu comentari es pot tancar com un cercle, mira:
El esport dona molts diners a guanyar, i això és per què ven emocions, diguem-ne, embotellades. I estem disposats a pagar-les molt cares per què la majoria hem d'anar a treballar cada dia i no podem fer el "Bargues" i anar-les a buscar de primera mà.
Si els diners fan tan malbé un esport que ja no resulta emocionant, llavors s'hauran de ficar les seves ampolles d'emoció pel dellonsis. Em penso que el ciclisme està a punt d'arribar a aquest punt. Però dun i do el que ens arribem a empassar tots plegats.
Publica un comentari a l'entrada