El dia 17 de novembre, Rodamots il·lustrava la paraula MESTRETITES amb un text que sembla referit a mi, Forma part d’un discurs de Teresa Amat que em sembla que parlava dels blogs. Definia una categoria com:
“Tenim els pesats mestretites que opinen un poquet del que saben una mica, bastant del que saben a mitges i molt del que no saben gens.”
Així doncs, com sempre, vaig a parlar molt del que no sé gens. Ni jo ni ningú, per què vaig a parlar del futur.
Millor dit, no parlo ara sinó que copio un text que se’m va acudir fa un temps, quan començava la temporada del raïm. És un text del passat que parla del futur, o sigui, en part, del present.
“EL RAÏM A LA AMANIDA
Darrerament estic llegint el llibre “El Cisne Negro” de Nassim Nicholas Taleb...
També em va passar que el dimarts, en mig de la successió d’entrebancs que està sent tota la setmana, vaig trobar un raïm a la nevera.
No tenia massa clar d’on havia sortit però com que estava aprofitant una mica de temps lliure que tenia per fer una amanida d’arròs hi vaig afegir uns quants grans sense pensar-ho gaire.
I va quedar la mar de bé. El raïm li dona dolçor però també una mica d’acidesa i contraresta molt bé la fortor de la ceba, i a més és més fàcil d’afegir que la poma.
Ara que ja sé que el raïm era un regal, s’ha acabat. N’hauré de comprar més quan pugui anar al mercat.
O sigui que d’una situació d’improvisació en un estat d’atabalament, va sortir una bona idea. No sé si se li pot dir idea per què no hi pensava gaire quan ho vaig fer i no crec que sigui un mèrit meu en absolut.
El senyor Taleb, deia, ens ve a dir (he llegit aproximadament la meitat del llibre, m’ho estic prenent amb calma, però crec que he captat la idea general) que la realitat (almenys a la nostra escala, afegeixo jo) està dominada per successos altament improbables que tenen unes conseqüències molt importants. Ell anomena aquests successos “cignes negres”.
El missatge d’aquest llibre, penso jo, és esgarrifós. El que diu és que qualsevol sensació de seguretat i control és falsa, el que tindrà realment importància a la nostra vida serà alguna cosa que no havíem previst.
La seva pròpia vida és una demostració (“?”) d’aquesta afirmació. Va néixer al Liban i la seva pàtria va patir una destrucció que ningú creia possible. El seu és un cas especial, clar, però pensem que la seva “especial” situació és compartida per gairebé tots els habitants del mon de més de cinquanta anys, les vides dels quals van ser sacsejades per una guerra mundial que ningú creia possible uns anys abans que passés (“!!”).
I no cal buscar fets tan dramàtics, els cignes negres estan apareixent constantment. Avui li deia a un company de feina que cada any tenim un parell de successos molt improbables que no havien passat mai abans. Això et fa perdre bastant les referències.
En aquest escenari està clar que no cal donar massa valor a la experiència, o millor dit, cal donar-li valor si el que ens diu és que hem d’estar preparats per qualsevol cosa. L’experiència, com la saviesa, ens ha de parlar més del que ignorem que del que sabem.
Llavors el més important és la capacitat de reacció davant del que pugui venir. La flexibilitat i la capacitat d’adaptació estan per sobre de la superioritat basada en el domini de qualsevol mena en una situació concreta, per què cap situació dura eternament i no sabem que vindrà després. La improvisació no és que sigui una virtut sinó que és la manera com actuem normalment, encara que no ho vulguem reconèixer, per què sinó ja no hi seríem aquí. Això em fa pensar en un escrit que vaig fer fa uns mesos sobre l”’èxit” evolutiu i y també en l’anterior, de la maduresa. Poder ser madur és saber que no et pots refiar gaire de res.
En realitat, si contemplem la totalitat de la vida, les persones tenim molt més de Indiana Jones i molt menys de pacífic notari que no es mou de casa.
En Taleb es defineix a ell mateix com un “escèptic empíric”. La definició dona que pensar, a mi em combina bé amb un estat de pensament “nihilista” que he descobert en mi mateix darrerament.”
Ara mateix, instal·lat en el incert futur que no podia encertar a imaginar quan vaig escriure això, estic encara més desconcertat. Per què ara necessito seguretat, ja no es tracta de predir el futur sinó de ser capaç de forçar-lo, de convertir-lo en allò que volem que sigui.
Ja no val ser nihilista, estar preparat per el que vingui, lleuger d’equipatge i saltar del taxi quan les coses es posin malament. Ara duc una pila de maletes i hi ha gent amb mi que poder no podrà saltar com jo ... bé, segur que no podrà, ni jo podria saltar ara mateix fet i fet. En tot cas ja no val saltar sol.
I que puc fer? A que em puc agafar en l’incert futur? Al menys apostaré pel que tinc més a prop, per mi mateix. No és una aposta del tot segura però és el millor que tinc. Per la resta del mon no puc parlar, però jo no fallaré. I quan vingui la gran onada, sigui en la forma que sigui, ja trobarem la manera de sortir-nos-en (si he pogut escriure aquesta paraula ja no em fa por res) tots junts. Al cap i a la fi tots som Indiana Jones.
“Tenim els pesats mestretites que opinen un poquet del que saben una mica, bastant del que saben a mitges i molt del que no saben gens.”
Així doncs, com sempre, vaig a parlar molt del que no sé gens. Ni jo ni ningú, per què vaig a parlar del futur.
Millor dit, no parlo ara sinó que copio un text que se’m va acudir fa un temps, quan començava la temporada del raïm. És un text del passat que parla del futur, o sigui, en part, del present.
“EL RAÏM A LA AMANIDA
Darrerament estic llegint el llibre “El Cisne Negro” de Nassim Nicholas Taleb...
També em va passar que el dimarts, en mig de la successió d’entrebancs que està sent tota la setmana, vaig trobar un raïm a la nevera.No tenia massa clar d’on havia sortit però com que estava aprofitant una mica de temps lliure que tenia per fer una amanida d’arròs hi vaig afegir uns quants grans sense pensar-ho gaire.
I va quedar la mar de bé. El raïm li dona dolçor però també una mica d’acidesa i contraresta molt bé la fortor de la ceba, i a més és més fàcil d’afegir que la poma.
Ara que ja sé que el raïm era un regal, s’ha acabat. N’hauré de comprar més quan pugui anar al mercat.
O sigui que d’una situació d’improvisació en un estat d’atabalament, va sortir una bona idea. No sé si se li pot dir idea per què no hi pensava gaire quan ho vaig fer i no crec que sigui un mèrit meu en absolut.
El senyor Taleb, deia, ens ve a dir (he llegit aproximadament la meitat del llibre, m’ho estic prenent amb calma, però crec que he captat la idea general) que la realitat (almenys a la nostra escala, afegeixo jo) està dominada per successos altament improbables que tenen unes conseqüències molt importants. Ell anomena aquests successos “cignes negres”.
El missatge d’aquest llibre, penso jo, és esgarrifós. El que diu és que qualsevol sensació de seguretat i control és falsa, el que tindrà realment importància a la nostra vida serà alguna cosa que no havíem previst.
La seva pròpia vida és una demostració (“?”) d’aquesta afirmació. Va néixer al Liban i la seva pàtria va patir una destrucció que ningú creia possible. El seu és un cas especial, clar, però pensem que la seva “especial” situació és compartida per gairebé tots els habitants del mon de més de cinquanta anys, les vides dels quals van ser sacsejades per una guerra mundial que ningú creia possible uns anys abans que passés (“!!”).
I no cal buscar fets tan dramàtics, els cignes negres estan apareixent constantment. Avui li deia a un company de feina que cada any tenim un parell de successos molt improbables que no havien passat mai abans. Això et fa perdre bastant les referències.
En aquest escenari està clar que no cal donar massa valor a la experiència, o millor dit, cal donar-li valor si el que ens diu és que hem d’estar preparats per qualsevol cosa. L’experiència, com la saviesa, ens ha de parlar més del que ignorem que del que sabem.
Llavors el més important és la capacitat de reacció davant del que pugui venir. La flexibilitat i la capacitat d’adaptació estan per sobre de la superioritat basada en el domini de qualsevol mena en una situació concreta, per què cap situació dura eternament i no sabem que vindrà després. La improvisació no és que sigui una virtut sinó que és la manera com actuem normalment, encara que no ho vulguem reconèixer, per què sinó ja no hi seríem aquí. Això em fa pensar en un escrit que vaig fer fa uns mesos sobre l”’èxit” evolutiu i y també en l’anterior, de la maduresa. Poder ser madur és saber que no et pots refiar gaire de res.
En realitat, si contemplem la totalitat de la vida, les persones tenim molt més de Indiana Jones i molt menys de pacífic notari que no es mou de casa.
En Taleb es defineix a ell mateix com un “escèptic empíric”. La definició dona que pensar, a mi em combina bé amb un estat de pensament “nihilista” que he descobert en mi mateix darrerament.”
Ara mateix, instal·lat en el incert futur que no podia encertar a imaginar quan vaig escriure això, estic encara més desconcertat. Per què ara necessito seguretat, ja no es tracta de predir el futur sinó de ser capaç de forçar-lo, de convertir-lo en allò que volem que sigui.
Ja no val ser nihilista, estar preparat per el que vingui, lleuger d’equipatge i saltar del taxi quan les coses es posin malament. Ara duc una pila de maletes i hi ha gent amb mi que poder no podrà saltar com jo ... bé, segur que no podrà, ni jo podria saltar ara mateix fet i fet. En tot cas ja no val saltar sol.
I que puc fer? A que em puc agafar en l’incert futur? Al menys apostaré pel que tinc més a prop, per mi mateix. No és una aposta del tot segura però és el millor que tinc. Per la resta del mon no puc parlar, però jo no fallaré. I quan vingui la gran onada, sigui en la forma que sigui, ja trobarem la manera de sortir-nos-en (si he pogut escriure aquesta paraula ja no em fa por res) tots junts. Al cap i a la fi tots som Indiana Jones.
