MÉS BARÇA DE BASQUET: LA DE CAL I LA DE SORRA

Les festes de Nadal i l'acumulació de jornades de l'ACB per Nadal (era un missatge a la lliga de futbol?) no m'han donat temps de comentar la victòria del Barça de basquet sobre el Real Madrid (un altre cop ggg!!) abans de que tornessin a perdre amb el Menorca tot el que havien guanyat.

Si us fixeu la recepta que vaig donar a l'anterior missatge gairebé va funcionar, contra el Madrid Kasun només va fer sis punts al primer quart, però en Fran Vazquez en va fer quatre, haurem de dir que cal sumar els punts d'aquests dos al primer quart per saber si guanyarem o perdrem. Avui, no cal dir-ho, el Kasun ha fet ben poca cosa al principi i de seguida hem tingut el partit malament.

El partit contra el Madrid va ser brillant, sobretot la defensa, cosa que té més mèrit contra un equip al que li xiulen tantíssimes faltes a favor. El Barça havia pensat molt bé com parar a Bullock i li va funcionar. I es veu que el Madrid no tenia gran cosa més. De l'actuació de Basile em quedo amb la defensa, però aquests triples acrobàtics amb un 3/11 d'encert no m’impressionen, més bé amb fa por, si arriba a tirar 11 triples amb el percentatge d'avui sí que hagués estat impressionat (2/3).

El problema és que contra el Madrid van jugar gairebé només sis jugadors, tot i anar guanyant de vint, i avui aquests jugadors estaven esgotats, i han tornat a jugar ells més que cap altra. Hem alternat els pivots (ara gairebé ja no autoelimina al Kasun a les tres personals com l'any passat), però els baixos no hi ha manera de canviar-los. Dic jo que o en un partit ja guanyat contra un equip molt fort o en un partit "sicológicament difícil" contra un equip més feble es podien haver donat 30 minuts amb confiança a Ilyasova o a Acker, encara que fos a veure que feien. És veritat que fallen molts llançaments, però Lakovic i Basile han fet "partidassos" amb percentatges de pena.

En el Barça de Dusko hi ha jugadors que poden fallar el que sigui i seguir jugant i jugadors que van a la banqueta al primer error, no entenc aquesta filosofia de col·legi de primària dolent, amb alumnes enxufats i alumnes als que el professor els té mania.
Quan surt un jugador és per que faci alguna cosa que l'entrenador té pensada o per mirar a veure que passa? No pot ser que tregui a Ilyasova que està tirant fatal i després el senti per què falla un triple, tothom ho sabia que fallaria! Si el treu serà per la defensa o el rebot, no? Ell ha de saber que pot esperar dels seus jugadors i fer-los servir en funció d'això, els moviments de banqueta han de respondre a una tàctica, no a càstigs i premis.

Ui! he fet servir un altre cop la paraula tàctica parlant del Dusko, val més que ho deixí córrer, estic desbarrant... he begut massa cava aquestes festes...

En fi, passeu un Bon Cap d'Any. El proper missatge no serà de basquet.

Unes cosetes sobre el Barça de basquet, aprofitant que acavem de perdre

Voleu saber si el Barça guanyarà un partit quan només s'ha jugat la primera part?  Mireu els punts de Kasun, si porta deu punts al final de la primera part és molt probable que guanyem el partit, si no en porta cap ho tenim molt xungu.  Els de Lakovic no cal que els mireu, sempre fa una pila de punts, guanyem o perdem.

 

El guió d'un partit guanyat és començar fort el primer quart amb molts punts de Kasun, perdre la avantatge el tercer quart i recuperar al final.  Si ens falta l'avantatge del primer quart la baixada del tercer ens deixa amb el cul a l'aire i llavors ja és molt difícil recuperar.

 

Jordi Trias deu ser el jugador que he vist mai que millor aprofita la feina dels demés per fer els seus números.  Una pila de vegades es troba sol per agafar un rebot o fer una cistella per què l'altre pivot s'està fotent d'hòsties amb dos tius al mateix temps I si no es troba sol no tira mai, i si està sol tira la meitat de les vegades..

 

El Barça acostuma a guanyar els partits des de la defensa, i defensant Ilyasova és una fiera. Algú hauria d'avisar als comentaristes de la tele d'aquest fet.

 

Jordi Grimau juga amb les ulleres que porten els burros dels carros, només veu cap endavant.  És dificilíssim que faci un passe si pot intentar fer una cistella travessant tres jugadors contraris.

 

El Barça no té cap jugador de la sel.lecció espanyola de basquet, això és una desavantatge de cara a l'arbitratge.  Està claríssim.

 

Dusko, tiu, si perds de deu i li xiulen dues tècniques per protestar a Lakovic, que està rebent com una estera, vol dir que algú està fent la teva feina.  Les tècniques a l'entrenador s'han de buscar aquí i no als finals igualats de play of de l'ACB, oi que m'entens?  Ja no dic que aprenguis una mica de tàctica, per què al nivell d'Escariolo ja no arribaràs mai, però al menys crida una mica a algú que no sigui del teu equip.

 

Si féssim un equip entre jo, ma germana, ma mare, la veïna i el canari i juguéssim l'ACB, els pitjors de la competició seguirien sent els arbitres, i aquests encara són millors que els de l'Eurolliga !

 

Per últim, una que tenia pendent del dia del TAU:  al final vam guanyar a la prórroga, però m'estimaria més no jugar-me el partit amb els triples d'un tiu que n'ha ficat un de deu intents en tot el partit, deu ser que soc raro.

orlandpascual

ORLAND@telefonica.net

 Visita'm a : http://notespantis.blogspot.com/

 

Què? sense fronteres

Ara que ve Nadal és un bon moment per parlar d’ONG.

Jo no en tinc res en contra de les ONG, fet i fet pertanyo a tres o quatre i m’hi deixo uns quants calers. En aquest aspecte només tinc una queixa: en quant surt aquest tema en una conversa, qualsevol persona present que no hi pertany a cap, es creu en la obligació de justificar-se i explicar detalladament les raons per les quals no hi dona diners, i llavors passen dues coses: La primera, que a mi no m’importen un pitu les raons per les quals les persones no pertanyen a cap ONG, no soc sociòleg, jo, ni tampoc psicòleg ni capellà, ells sabran per què fan les coses; i la segona és que molt sovint aquestes raons acaben amb un atac a les ONG i als que sí que hi posem diners, els arguments varien des de l’estupidesa al colonialisme, però al final de l’explicació, sempre me les carrego jo.

Ara per Nadal les que més surten són les que es diuen ONG de “desenvolupament”, penso que la seva filosofia és senzilla: ... com ho diria sintèticament... ajuden a la gent a superar la seva pobresa econòmica. Si és deguda a una manca de desenvolupament poden ajudar-los a desenvolupar l’agricultura, l’artesania, els negocis...els donen formes de guanyar-se la vida. Si la situació és extrema o hi ha hagut alguna catàstrofe, directament aporten articles de primera necessitat: menjar. aigua, abric...

Però estem parlant de coses materials: bens i serveis, o coneixements, per això alguns col·lectius professionals formen ONG’s, tenim els metges (sense fronteres), veterinaris (sense fronteres), arquitectes ... fins i tot existeix arxivers sense fronteres. Sempre intentant portar a la gent aquelles coses o coneixements que li manquen.

... i ara bé lo bo ...

Què se suposa que li manca a la gent per què existeixi una ONG que es diu ... “Pallassos sense fronteres” ? Quin bé material al qual no poden accedir degut a la seva pobresa els aporta aquesta organització? Rialles? Alegria? Sentit de l’humor? Però d’això ja en deuen de tenir, no? No te res a veure amb la pobresa, el sentit de l’humor. Vol dir que els pobres no saben fer riure? No és veritat, , increïblement i feliç, la capacitat per riure i per fer riure, per inventar coses divertides, no està lligada al benestar material.

No ho dic jo, és evident, qualsevol que hagi vist nens pobres sap que també riuen, juguen i s’ho passen bé. Els nostres pares, que van ser nens en temps de guerra, reien i jugaven tot i la por i la gana que passaven. Els mateixos pallassos sovint segueixen fent riure als nens malgrat passar-les molt magres.

Direu que soc una persona sense cor que no entenc la importància de “aportar un somriure als pobrets nens”. Però, de veritat algú es creu que els nens de ... Darfur, o Palestina, es passen tota la seva vida tristos i moixos i només riuen quan ve el Tortell Poltrona de torn a fer-los gràcies? No és més lògic pensar que els nens s’ho passen de por amb el tortell poltrona, clar, però, un cop ha marxat, s’ho passen igual de bé jugant entre ells o rient les gràcies dels adults del poble que els fan de pallassos?

Per què els arquitectes, metges o arxivers els fabriquem aquí a la civilització, però de pallassos, per sort o per desgràcia, de pallassos n’hi ha a tot arreu.

Ha mort l'escriptor del ZOO D'EN PITUS, Sebastià Sorribas, als 79 anys

L'any setanta-i-pocs jo sabia ben poques coses.

Sabia que em deia Orland, i això ja era molt, i sabia que a casa parlàvem en català; però la mama i les tietes parlaven entre elles en castellà.

Sabia que seseaba, i que ho van descobrir al col.legi, però no sabia que el so "zeta" en català no existeix.

Sabia més coses: que ja no volia ser taxista, sinó "zoòleg" (amb zeta,ggg), i que llegir era millor que jugar al carrer.

També sabia que hi havia gent que es preocupava per mi, no sabia que amb el temps jo em preocuparia per ells i que m'anirien deixant, un darrera l'altre.

Llavors tenia tanta por de tot que a la meva habitació m'amagava darrera la cortina.

Llavors encara no sabia que les dones no porten més que problemes (... deixem-ho amb: "principalment problemes"), ni que l'amistat de debó és la cosa més valuosa que existeix a la vida.

I un dia algú, no recordo qui, poder la tieta, em va regalar "El zoo d'en Pitus". Era el meu primer llibre en català. El vaig llegir sense haver fet mai cap classe de català, jo deia que quan llegia semblava valencià.

Era un llibre fantàstic. No per l'idioma, jo no sabia que allò era important. Segurament mai havia conegut uns nens amb tanta iniciativa com la colla d'en Pitus. La història em feia venir ganes de prendre iniciatives, de crear alguna cosa. Era una història propera, de gent semblant a mi, diferent de les aventures de la "colecciòn historias" que devorava normalment.

Ara pensant, poder llavors encara volia ser taxista i va ser en Pitus el que em va fer pensar en la zoologia. O potser va ser més tard, el Rodriguez de la Fuente, però això ja és una altra història.

El fet és que jo era un nen i i que "El zoo d'en Pitus" em va impressionar tan que encara ho recordo.

Ahir a Barcelona va morir l'autor del "Zoo d'en Pitus" d'un aneurisma d'aorta. (Com el meu tiet, és una mort ràpida, per bé o per mal).

Descansa en pau, Sebastià Sorribas, moltes gràcies per tot.

L'home que viatjava en el temps i el japonés que va perdre un gat

Vaig a parlar de dos llibres que he llegit fa poc.

Escorxador cinc o la creuada dels nens: L'he llegit en castellà però el títol en català sona millor que "Matadero cinco", que ja sona bastant bé, la veritat. En anglès és "Slaughterhouse - Five or the Children's Crusade". En el meu perfil vaig intentar posar tots els llibres amb el títol original anglès, castellà o català, però ara penso que és millor deixar el títol del llibre que he llegit en l'idioma que l'he llegit. Així doncs: MATADERO CINCO, d'en Kurt Vonnegut.

"Matadero cinco" explica l'experiència de l'autor a la segona guerra mundial, on va ser fet presoner pels alemanys i es trobava a Dresde quan va ser bombardejada i arrasada pels americans. Explicat així podria ser un llibre més sobre la segona guerra mundial, com els que ara surten com a bolets, em sembla que n'hi ha al menys quatre entre els més venuts d'aquesta setmana.

"Matadero cinco" és molt més que això. El narrador viu la seva vida com petits períodes de temps retallats i barrejats, saltant desordenadament d'un període a l'altre, de la guerra a la infantesa i després a la maduresa i torna a la guerra, i tota l'estona és conscient del que va vivint, fins al punt que viu el moment de la seva mort quan encara li queda molta vida per davant, i durant tots aquests períodes ja sap com morirà. A més, en un moment donat és segrestat per uns extraterrestres que encara tenen un concepte més estrany del temps, ja que veuen la vida tota de cop, de principi a final, com una escultura estàtica en un espai de moltes dimensions...

Tot plegat és una història fantàstica delirant, surrealista, cruel, sense gaire sentit...

I si pensem, això és la guerra. La història no tindria més sentit si l'expliqués tal com va passar. El que realment no té sentit és la guerra. De tot el text, les coses més absurdes i delirants són les que van passar realment.

I si pensem més, les parts de la vida real del personatge que no corresponen amb la guerra tampoc són menys delirants i absurdes. Segurament no cal una guerra per trobar la vida absurda, cruel i sense sentit... Ja veieu que el llibre m'ha fet pensar. També és un llibre interessant i divertit, a mi em va agradar molt, em va capturar des del principi i gairebé el vaig llegir d'una sentada. "Así fue".

I pensar és el que fa fer el llibre CRÓNICA DEL PÁJARO QUE DA CUERDA AL MUNDO, el segon que llegeixo de l'Haruki Murakami. Aquest autor sempre em fa dubtar: els japonesos són així de rars o és que ell és rar fins i tot per ser japonès?

La "Crónica..." explica la història d'un home que té una vida normal, fins que un fet concret li descobreix que viu en un mon estrany, ple de coses que no són el que semblen, que tenen un significat més enllà del natural. Un mon oníric on el somni i la realitat es confonen i es relacionen, les coses (i les persones) que somnies poder estan realment amb tu quan despertes, pots recuperar en un somni el que vas perdre a la vida real, o ser ferit i seguir ferit al despertar o fins i tot morir.

És un llibre misteriós. La història principal, està clara, saps que li passa al protagonista però no acabes de saber el per què. Està realment ple de símbols, d'objectes que són importants però no saps que signifiquen, d'històries paral.leles que no tenen una relació directa amb la principal, personatges que no saps d'on surten ni a on van a parar . Tot plegat té alguna cosa de quadre abstracta: maco, interessant però amb la sensació que t'estàs perdent una part, que has de pensar més en el significat de cada cosa, però també que acabaràs boig si vols entendre-ho tot.

Al final, com a l'altre llibre de Murakami que he llegit (KAFKA EN LA ORILLA), hi ha una lluita entre el bé i el mal, una lluita física, una baralla, força violenta...

No vull explicar res més per si us ha picat la curiositat i el voleu llegir.

Jo us recomano tots dos llibres, però qui soc jo per recomenar res?

El Barça-Madrid d'aquesta nit

Aquesta nit hem guanyat al Real Madrid de Basquet. Aixo està bé, primer per què és el Madrid i el Barça ha guanyat en un Palau ple, i després per què ens acosta més al segon lloc del grup C després d'haver trencat la imbatibilitat de l'equip blanc.
Fem com l'altre dia, coses que no m'agraden:
Primer una de grossa, aquest Real Madrid gairebé té més catalans que el Barça: l'entrenador i dos jugadors són catalans i encara en té un altre de Menorquí. Si el Barça tingués més catalans poder seria més fàcil connectar amb l'equip.
Una que està passant molt sovint, estem negats en el tir de tres: 4/18, i aquest cop només es salva l'Acker amb un 1/1, la resta, fatal.
Un altra clàssic, els tercers quarts en que perdem tot el que hem guanyat en la primera meitat.
I la millor de totes: què és la zona, ho sabeu? el Dusko Ivanovic no, ni la utilitza ni la sap atacar i sempre patim una barbaritat quan l'equip contrari la fa. Amb el poc encert amb triples que tenim la cosa ja és dramàtica, menys mal que el Basile ha trobat un forat unes quantes vegades.
I coses que m'agraden:
Hem guanyat al Madrid, ggg
Fran Vazquez ha sortit d'entrada i ha semblat molt millor mentalment que en els últims partits, és un bon camí.
Alex Acker sembla que només juga els partits importants, però avui ens ha salvat el partit, ha fet 10 punts sense fallar res en moments en que l'atac no funcionava.
Hem agafat més rebots que el Madrid, 31 a 27. El que n'ha agafat més ha estat en Lakovic, que ha fet un partidàs, encara que pel meu gust aquelles entrades tenien massa risc, si falla, és regalar-li la pilota la contrari. Però els seus triples ens han donat el partit.
I el Dusko bé, sorprenent al contrari al principi del partit i jugant amb dos pivots grans al final. Si no fos per les zones...
Ja estic acabant: Basile i Marconato donant tot el que es pot esperar d'ells i Kasun bastant pitjor que els últims partits (snif). Ilyasova pot ser molt bo, però depèn massa dels triples, hauria de tirar menys i fer més mates com el d'avui (UAU!).
I el Madrid, molt malament, per desgràcia, no hem guanyat al millor Madrid ni de lluny. Encara hem de millorar molt per plantar-los cara en els moments importants.

Espectacular galeria del cometa Holmes

El Holmes era un cometa petitet, discret, que el 24 d'octubre va "entrar en erupció" i es va fer visible a ull nu, des de llavors ha seguit creixent i ara té una mena de bombolla al voltant que es pot veure a les fotos. Em penso que els experts no tenen molt clar que li està passant, però no estic segur (acabo de veure les fotos i he volgut penjar l'enllaç, però no tinc temps de mirar res més).

Aquesta foto només és una mostra, la ha feta el Sr. Peter von Bagh, visiteu la pàgina de l'enllaç, punxant el títol del missatge, hi ha tot un recull de fotos espectacular, val la pena.

O, encara millor, veieu el Holmes al natural. La pàgina té un accés a un mapa del cel bastant sencill.

A veure si el cel de Barcelona s'aclareix i l'intento veure. Just abans de la posta de sol, no és tan difícil.

Només dibuixos

COM DIUEN QUE M'ENROTLLO MOLT, AVUI NOMÉS IMATGES.

Basquet, el PAO - Barça d'ahir

Doncs a mi el partit del Barça de basquet d'ahir, em va agradar.

Penso que hi va haver només algunes coses negatives:

La primera, que vam perdre, i de deu, que és bastant si mirem la resta de partits del Panathinaikos a casa. Però aquesta va ser gairebé la diferència més gran en tot el partit, un bon tros vam estar per davant i fins l'últim moment semblava que podríem guanyar.

La segona, que els nostres exteriors no van fer gaire cosa, tots tenen uns percentatges de tirs de tres terribles, menys Lakovic, que gairebé no va tirar, amb un total de 4 de 25. I és que la defensa del PAO sobre els nostres exteriors va ser molt bona. Però la nostra defensa també va ser molt bona i en molts moments del partit se'ls veia ofegats, encomanats a Jasikevicius per tirar del carro (quina pena que em fa veure'l jugar contra el Barça).

El pitjor de tot va ser Fran Vazquez, conserva un bon tir de quatre o cinc metres, però se'l veu fora del partit, sense força, les pilotes se li escapen de les mans, fa males passades, psicològicament sembla fet pols.

Anem a les coses bones ... KASUUN!! Aquesta temporada està bé i sovint és el referent en atac. A més ahir tenia davant un equip molt bo amb un forat a la posició de cinc i va estar explotant aquest forat durant tot el partit. Bé aquí Ivanovic, sabia que podia fer mal i li van donar moltes pilotes. La defensa sobre els exteriors feia que no les pugues tornar a treure i se'n va haver de jugar moltes tot sol, amb bastant bons resultats. Però encara li falta, penso que ha d'arribar a ser molt més bo, passar més, tirar millor i cuidar-se més de les personals.

I els fitxatges d'aquest any? Acker i Ilyasova, muntats al tren de la bruixa de les rotacions de Dusko, van sobreviure bastant bé. Ilyasova lluitant moltíssim i Acker començant a intentar cosetes, tots dos aportant rebots i força contra un equip molt físic. El Pepe demostrant que les valoracions no serveixen per res, fent jugar l'equip i alimentant els pivots (El Kasun li farà un monument, sempre hauria de jugar quan està ell de pivot). El Morandais va començar molt bé però penso que va pagar les culpes de la ratxa del Saras... i el tren de la bruixa se'l va endur per sempre més.

I Basile, Roger i Trias? Doncs una altra cosa bona, fent un paper secundari i deixant el protagonisme als que han de fer que l'equip doni un salt de qualitat. Trias també va fer una cosa molt important: va demostrar que al Barça li fa falta un quatre.

Us imagineu el partir d'ahir amb en Saras anotant aquells triples vestit de blaugrana i el Batiste vestit igual, jugant amb en Kasun en lloc d'intentar defensar-lo? Somniar és gratis, fitxar no tant.

Aquest vespre el President Montilla ha lliurat a Edward Osborne Wilson el Premi Internacional Catalunya.

Doncs m'alegro molt que el meu país li hagi donat un premi al genial entomòleg.
Poder un altre dia m'atreviré a intentar explicar alguna cosa de les teories d'en Wilson: la sociobiologia, de moment només dic que impliquen una cosa tan important com les bases científiques de l'altruisme: l’èxit evolutiu del sacrifici de l'individu pel bé de la comunitat (davant de la justificació de l'egoisme a través de ciència de pa sucat amb oli que hem de sentir massa sovint).
Abans d'explicar-la la hauria de repassar, em penso. Per sort, ja fa molts d'anys, vaig fer una despesa, que per a mi llavors era astronòmica, per comprar el llibre -LA SOCIOBIOLOGIA La Nueva Síntesis- de l'editorial OMEGA, a la Cooperativa Sant Jordi de la Facultat de Biologia. Aquest llibre i la lupa binocular van ser les dues despeses més grans que vaig fer durant els cinc anys de carrera i també d'alguns dels que vindrien després, fins que em vaig guanyar la vida. La lupa la vaig vendre a un amic que la va aprofitar més que jo, però el llibre encara el conservo en un lloc destacat de les meves prestatgeries i m'alegra dir que es conserva tan bé com les teories que conté.
La despesa va valdre la pena per què el llibre em va entusiasmar: és interesantíssim, entretingut i també està molt ben il·lustrat. I sobretot va canviar la meva manera de veure el comportament animal, donant-li una base evolutiva. Així es va acabar de definir el camí que voldria seguir a la meva carrera, un camí que no em va portar gaire enlloc... però això ja és una altra història.

És dilluns, parlem d'esport?

El dissabte al matí es va iniciar davant de la Barcelona World Race http://www.barcelonaworldrace.com/ , vaig poder veure la sortida mentre feia una cerveseta amb la familia davant la platja de la Barceloneta, com cada cap de setmana.

L'Albert Bargues és un dels dos tripulants del "Educación sin Fronteras" http://www.educacionsinfronteras.org/ un dels nou vaixells que hi participen. Ara mateix va l'últim a una distància considerable de la resta de vaixells, però la carrera és molt molt llarga. L'altre dia el vaig sentir, crec que va ser a Thalassa, dient una cosa que em va agradar molt, deia més o menys: "ara que puc cumplir aquest somni vaig a disfrutar-lo, si veig un albatros poder reduiré la marxa per veure'l bé, i si veig una bal.lena m'hi acostaré, encara que perdi una mica de temps"

S'agraeix veure avui en dia una declaració com aquesta de "manca de competitivitat". Vull dir que a vegades sembla que la única cosa que importa de l'esport és ser el primer, guanyar, com sigui. Si es pot aprofitar un error en reglament, s'aprofita, si cal fer faltes, dopar-se, simular lesions, posar nerviós al contrari, a l'arbitre, perjudicar un company d'equip, fer el joc aburrit, lleig, brut... és igual, tot s'hi val per guanyar. Fins i tot si no tens cap possibilitat de guanyar, igualment has de fer totes aquestes coses per que sembli que has lluitat fins el final, i els teus aficionats tornaran a casa contents i orgullosos després d'haver vist un espectable lamentable. I l'altre equip, el que és superior, ha de humiliar el rival, i si guanya de vint, voler guanyar de quaranta i després de cinquanta i .... Aquesta filosofia em penso que ve d'un altre lloc, i s'ha encomanat ultimament a l'esport, que hauria de estar justament a la primera línea de lluita contra aquesta manera de veure la vida.

Poder al paràgraf anterior me situat en el pitjor dels mons possibles. No tot l'esport ha canviat de bandol, encara hi ha, a tots els nivells, esportistes que, guanyin o perdin, ho facin bé o malament, disfruten jugant noblement o, si més no, ho intenten i, si n'hi ha, poder fan disfrutar el seu públic. I és que, no és estupid donar la volta a l'Antartida en un veler i no parar-te a mirar el paissatje?

Podreu dir que tinc una visió romàntica o idealista de l'esport, però tinc males notícies per a vosaltres: l'esport ÉS una activitat romàntica, fins i tot la competitivitat a l'esport és, de fet, una forma de idealisme. Si no sou uns romàntics, què feu pagant uns sous astronòmics a uns vailets que viuen com a reis a canvi de donar-nos uns instants d'emoció un parell de cops per setmana? No són uns romàntics els que es pelen de fred un diumenge al matí jugant o veient jugar un partit quan podríen estar a casa calentons veient la tele?

Renoi! doncs ja que estàs allà passant fred, al menys passat-ho bé, i si hi ha una bal.lena, para't i mira-te-la a gust. I, això sí, fés unes quantes fotos que nosaltres també la voldrem veure.

Ha mort en Norman Mailer

http://en.wikipedia.org/wiki/Norman_Mailer

Per començar m'ho dic tot jo

El títol del blog ha estat un problema... si en teniu un ja m'enteneu...

I un cop fet descobreixo que hi ha un joc de paraules massa fàcil, jo vull ser el primer: no, no en tinc de pantis, fa molts anys, quan era un criu, vaig portar leotardos en un viatge que vam fer a Andorra però no és el mateix.

A més, en buscar a Internet m'han sortit unes quantes referències a l'Opus Dei, VALGA'M DEU!! (valgui la redundància) no hi tinc res a veure, Gracies a Deu (torni a valdre).

Els "iniciats" o "entesos" en alguna de les coses que m'agraden ja saben d'on ve lo de "NO T'ESPANTIS", i a aquests mateixos no els estranyarà que, vagi on vagi, sempre porti una tovallola. Per a la resta: és el que posa a la portada de "la guia de l'autoestopista galàctic" en lletres grans i simpàtiques, jo sempre ho escric en els diaris que porto quan viatjo i sovint resulta ser un bon consell.

Fins aquí el primer missatge, ja sé que a partir d'ara només puc millorar.