El meu prestatge de Ciència-Ficció

Avui, dinant, un company, amic i espero que aviat també company de travessa, m’ha demanat que li recomanés un llibre de Ciència-Ficció. El que ha començat per un llibre s’ha convertit en una recomanació tan llarga que justifica afegir-la a aquest blog. Potser algú més podrà aprofitar aquestes recomanacions, encara que només sigui per criticar-les.

Així doncs, a continuació el comentari de les novel·les més representatives del meu prestatge de Ciència Ficció. M’he proposat ordenar-los cronològicament per el temps en que transcorre l’acció, no és fàcil i poder serà divertit.

LA RUINA DEL AMO EXECRABLE, Llibre primer de les CRÓNICAS DE THOMAS COVENANT EL INCREDULO de S.R.Donaldson

El punt d’inici és el temps actual, però el protagonista aviat serà traslladat a un altre mon on no perdrà ni una gota de l’actitud que li ha servit per suportar la malaltia que pateix, la lepra. T’imagines una versió del Senyor dels Anells en que en Frodo fos un adult malalt, cínic, radicalment realista, que no s’arriba a creure mai la història que protagonitza?

2001 UNA ODISEA ESPACIAL de Arthur C. Clarke

Clàssic entre els clàssics de la Ciència Ficció moderna. Infinitament superior a les dues seqüeles.

Temps gairebé actual. Dos temes cabdals de la C-F, la intervenció dels extraterrestres i el naixement d’una consciència artificial en una computadora. Cal llegir-la.

NEUROMANTE de William Gibson

El computador HAL-9000 s’ha tornat postmodern. Una història d’aventures en un futur ultratecnificat i força negre, però d’alguna manera atractiu, del qual podem veure-hi senyals a la nostra vida real. Diuen que va inventar el ciberespai, el paisatge format per les xarxes informàtiques en el qual es submergeixen completament els que hi naveguen, com un Internet del cinc sentits, molt més perillós.

El lector també es veu submergit en les històries de William Gibson i no les pot deixar fins que s’acaben, i per buscar-ne un altre. Per a mi va ser totalment adictiu durant un temps, fins que ho vaig llegir tot.

PORTICO de Frederic Pohl

Temps no gaire futur. Una humanitat plena de problemes troba les restes d’una tecnologia que no coneix i, increïblement, la utilitza. La vida humana té poc valor i es poden fer probes.

L’estructura del llibre és genial, barreja dos temps de la vida del protagonista i retalls de diferents textos de l’època. Aventures al límit. Una obra mestra. La frase final m’ha quedat gravada a la ment. Ha tingut tres seqüeles bastat bones però no a la altura de la original. .

Mirant el prestatge m’adono de la quantitat de llibres genials que ha escrit Frederic Pohl, poder és el millor, des del meu punt de vista (però no li digueu a Philip K. Dick que he dit això).

EL JUEGO DE ENDER d’Orson Scott Card

Primera part d’una trilogia que s’ha convertit en una n-logia que li fa la competència a la de DUNE.

Temps no gaire futur. És la història del creixement i la maduració d’un nen en un ambient de guerra entre mons. L’Orson Scot Card sempre dona preferència a la història de la persona i l’Ender dona per molta història. És una història de guerra gal·lactica escrita per un pacifista.

SUEÑAN LOS ANDROIDES CON OVEJAS ELÉCTRICAS? De Philip K. Dick en la qual es basa la genial película BLADE RUNNER

Sens dubte la novel·la de Philip K. Dick que no has de llegir. És complicada, avorrida, pseudoreligiosa.... et farà odiar a Philip K. Dick. Llegeix qualsevol altre d’ell: el Doctor Moneda Sangrienta, El hombre en el Castillo, Ubik .... fins i tot Ojo Celeste, són totes boníssimes, genials, però mai aquesta.

En serio, et proposo una:

EL HOMBRE EN EL CASTILLO

Història Ficció: els americans van perdre la segona guerra mundial i ara EE UU està repartida entre els nazis i els japonesos, tot va tan malament com seria d’esperar.

El llibre d’adivinació dels Taoistes, l’I Ching és molt utilitzat i sempre l’encerta. Que diries que passa quan li pregunten a l’I Ching qui va guanyar la segona guerra mundial? Tindràs que llegir el llibre per saber-ho. T’agradarà.

FUNDACIÓN d’ Isaac Asimov

Un autèntic clàssic. La trilogia original s’ha allargat més enllà del imaginable fins enllaçar amb l’altre sèrie de l’Asimov (la dels robots) i no fa gaire va sortir una nova trilogia escrita per autors de qualitat actuals (per cert, molt bona, també).

La fi de l’imperi gal·làctic, que semblava que havia de durar per sempre, és anunciada per un investigador amb una nova eina, la psicohistòria, que converteix la història (del passat i del futur) en una ciència exacta. A partir d’aquest descobriment podrà també dissenyar el que vindrà després, creant una Fundació que salvarà el saber de la humanitat d’aqueixa edat mitjana que s’acosta. Història de intrigues polítiques i aventures, sempre sota l’imperi de la lògica. Més que una novel·la és una col·lecció de contes amb un fil comú.

A VUESTROS CUERPOS DISPERSOS de la Série EL MUNDO DEL RIO de Philip José Farmer

La idea és delirant: Tots els homes que han existit mai són ressuscitats de cop a la vora d’un immens riu. L’autor s’ho passa bomba barrejant diferents personatges històrics i jo també m’ho vaig passar teta llegint-la. És una novel·la d’aventures amb un misteri que descobrir: que dimonis fem tots aquí, a la vora del riu? L’existencialisme de veritat.

DUNE de Frank Herbert.

Primer llibre de la super-extensa sèrie de DUNE que encara continua sent escrita a hores d’ara.

El temps és un futur molt molt llunyà, on la tecnologia ha deixat de ser reconeixible com a tal. Intrigues polítiques i aventures amb una dosi gran de messianisme i bastant culte a les drogues. Diuen que l’autor ha dissenyat una ecologia sencera per el planeta DUNE, a mi això no em sembla gaire impressionant. Un consell, llegeix-lo amb un bona cervesa fresca al costat, dona molta molta set.

.... si en fem deu i no comptem Sueñan los androides... en cap només una més:

LES CRÓNIQUES MARCIANES de Ray Bradbury

Ho sento pels llibres que no he mencionat i que s’ho mereixien però aquest havia d’anar per força.

El temps és el futur... però es igual, el lloc és Mart, però no importa, per què per Ray Bradbury sempre és el mateix temps i el mateix lloc. En el fons sempre parla de l’Amèrica dels anys de la seva infantesa, amb una barreja de nostàlgia i amargor.

No és una novel·la sinó una col·lecció de contes amb l’excusa de la colonització de Mart. Aquesta és ciència ficció formalment maca, poètica, havia de posar algun llibre d’aquests després de saltar-me a Silberverg, Olaf Stapledon i hasta Italo Calvino. En serio, Ray Bradbury és molt bo, et trasllada realment allà on ell vol i quan hi tornis enyoraràs llocs on no has estat mai.

I...una propina...

Si vols tot l'anterior i més, junt en un sol llibre, llavors has de llegir la delirant LUZ de M. John Harrison. Si hi sobrevius ja no hi haurà res que et vingui de nou.

LA VOLTA AL MON SENSE què?

El dotze de novembre de l’any passat parlava de la Barcelona World Race i del vaixell EDUCACIÒN SIN FRONTERAS que encarava la cursa amb una filosofia diferent segons les paraules d’un dels tripulants, en Albert Bargues.

Per si no seguiu la cursa l’Educación sin Fronteras va el darrer, després d’haver trobat totes les encalmades possibles des de la costa valenciana fins al Pacífic sud. El mèrit és que encara continua en cursa mentre que ja han abandonat quatre dels nou vaixells: El Veolia Environment, l’Estrella Damm, el Delta Dore i el PRB. (Per cert, haveu vist els anuncis que hi ha per Barcelona, amb l’Estrella Damm navegant entre icebergs? Es veu que han tirat de fotoshop per què l’Estrella Damm no va arribar a veure el gel, es va quedar a Ciudad del Cabo, i tampoc crec que estiguessin tan bojos per navegar tan a prop dels blocs de gel.)

A la pàgina web de la cursa http://www.barcelonaworldrace.com/ (versió en anglès, es veu que posa coses diferents segons l’idioma) he vist unes paraules de la seva companya, la Servane Escoffier tretes d’una videoconferència: explica que han vist dos balenes i uns quants dofins i comenta que de moment no pensen tocar terra per què intentaran acabar la cursa sense fer cap parada.

Tal com desitjaven, l’Albert Bargues i la Servane Escoffier han vist balenes, no comenta si s’han aturat a mirar-les però amb la manca de vent que pateixen segurament no ha fet falta, més aviat s’hauran aturat les balenes a mirar-los a ells. No hi ha fotos de les balenes penjades a la web de la cursa, poder n’hauran fet per a ells mateixos.

Una cosa que pot sorprendre és que la Servane parla de la conveniència de fer aturades ... però ... que no era la volta al mon sense escales? A vegades em falla la memòria, però l’anunciaven així, oi? Doncs mira, dels cinc vaixells que segueixen en cursa, tres han fet escales tècniques per fer reparacions, només segueixen sense trepitjar terra el primer classificat, el Paprec Virbac 2, i els nostres protagonistes de l’Educación sin Fronteras. S’han aturat a terra el Temenos II, l’Hugo Boss i el Mutua Madrileña .

Jo no tinc ni idea de regates, estic seguint aquesta per Internet per primer cop i crec recordar una cursa en solitari que permetien als tripulants fer reparacions si no rebien cap ajuda exterior. En aquesta cursa els vaixells s’aturen durant 48 hores o més i reben tota l’ajuda necessària, treuen el vaixell de l’aigua, fan reparacions, fan una paella o l’equivalent a cada lloc i tornen a la cursa amb el seu vaixell recent reparat. I les persones....Malgrat que no tic ni idea, sí que he navegat una mica i des del meu punt de vista, poder aturar-se a terra un parell de dies, i que tot deixi de moure’s com es deu moure tot en un vaixell als furiosos cinquanta, suposa un descans enorme pels tripulants, encara que no ho reconeguin.

Quan anuncien una cursa sense escales em penso que no tocaran terra per res i si ho fan, hauran d’abandonar. Què ara només quedarien dos vaixells i encara van per la meitat? Doncs molt bé, és la gràcia de la cursa, els que arribin al final s’ho hauran guanyat de debò. Si un dia trobo algú que diu haver participat en la volta al mon sense escales m’hagués agradat poder-lo creure i admirar-lo com cal, ara li preguntaré: i a Nova Zelanda, que tal es menja?

Recordo haver fet bromes, quan s’anunciava la cursa, sobre la inconveniència de no portar escales al vaixell: si havien de pujar al pal per alguna cosa o fins i tot per sortir de l’aigua si hi queien. A veure si encara tindria raó i seran aquestes les escales del “sense”.