La sèrie de televisió de Ciència ficció que més m’ha agradat mai

Ha arribat el moment de complir la promesa i parlar de la sèrie de televisió de Ciència ficció que més m’ha agradat mai.
Hagués hagut d’aclarir abans que poso en un lloc separat totes les temporades i versions d’Star Trek (tret del nyap de Deep Space Nine, clar) que en el seu conjunt són alguna cosa més que una sèrie.
També hagués hagut de dir que , a més del que vaig dir, la meva sèrie també té molt maquillatge, efectes especials, plàstic o escuma o el que sigui que facin servir i una herència molt important del mon de les titelles, i també una estètica una mica kitx a vegades però també moltes vegades molt frapadora.
Pels que encara no us havíeu adonat estic parlant de FARSCAPE

El meu primer contacte amb les desventures d’en John Crichton devia ser el primer cop que la van emetre pel canal 33, penso que era l’any 2001. Vaig veure un capítol de la tercera temporada ... i no em vaig enterar de res. Un temps després vaig veure algun capítol quan la feien pel 33 al migdia, però era una hora molt dolenta. Va passar encara més temps i al veure que hi tenia una comunitat de fans força gran a Internet vaig començar a baixar capítols .... i m’hi vaig enganxar, tot sol, davant de l’ordenador, sense poder comentar-la amb ningú perquè ja només la donaven a tele-Orland.

El primer contacte d’en John Crichton amb les seves pròpies desventures comença mentre realitza una proba per un nou sistema de propulsió per a naus espacials, la seva petita nau entra en un “forat de cuc” (els forats de cuc tenen un paper important a la sèrie) i va a aparèixer en mig d’una batussa entre una nau presó que intenta fugir (ella, en singular) amb el seus presoners i “els caces” (pispes a la película) que li volen impedir.
El sentit de la oportunitat d’en Crichton no s’acaba aquí, apareix just en el camí d’un dels pispes que topa amb la seva nau i perd el control. El pilot mort i resulta ser el germà del comandant de la nau nodrissa. No han passat ni cinc minuts i el nostre protagonista ja té un enemic implacable que el perseguirà fins la fi de l’univers amb la seva nau de guerra.


L’estètica una mica kitx, els personatges molt maquillats, amb pròtesis cridaneres i els ninots animats per ordenador fan que sigui difícil acostar-se sense perjudicis. A més una de les seves virtuts és la complexitat i la coherència de l'argument, les coses que passen en un capítol influeixen en els següents, es fan i desfan amistats, atraccions, amors, hi ha un munt de personatges que desapareixen i tornen al cap d’un temps, hi ha dolents que es tornen bons i al revés, hi ha un univers sencer que anem coneixent poc a poc, al mateix temps que en Crichton. Tot això fa que si agafes un capítol aïllat pots anar molt perdut, com em va passar a mi. Però si t’enganxes et serà molt difícil passar-ne sense.

La rapidesa d’en John per fer enèmics no té paral·lelisme a l’hora de fer amics. Company per força dels presoners fugits, aquests el consideraran durant els primers capítols una càrrega, un tarat que no serveix per res, i aquesta primera impressió continua apareixent com una mena de broma durant tota la història, una barreja d’escepticisme i sarcasme que envolta totes les seves relacions. Ell, en lloc de adoptar la postura fetal i entrar en un estat catatònic, com faria qualsevol de nosaltres en aquestes circumstàncies, lluita per imposar el seus criteris i demostrar la seva utilitat dins del grup, amb un èxit relatiu.
Les seves frases lapidàries donen per moltes pàgines web Vg. “Probo de salvar una vida cada dia, normalment és la meva”.
La lògica de les sèries faria que es convertís en el cap dels fugats però és que el grup no te cap cap i no el tindrà durant tota la història, les decisions es prenen per consens quan es pot i no sempre hi estan tots d’acord, sovint cadascú va a la seva. Els personatges tenen uns trets molt definits, poder alguns son només ninots però tenen molta personalitat i les lluites internes ocupen una bona part de la història. En aquest ambient d’anarquia els lligams de fidelitat que desenvolupen entre ells arriben amb el temps a uns extrems “gal.lactics”. L’amistat, l’amor, l'atracció, el sexe i alguns sentiments més extraterrestres tenen fins i tot més importància que els forats de cuc.

No els queda més remei, per què la característica principal de la sèrie és la mala llet que tenen tots els habitants de l’univers. Amics, enemics o qualsevol situació intermitja, no hi ha ningú que sigui de fiar. Els personatges van des de els bojos assassins que tenen el màxim de poder fins els petits cabronets que intenten sobreviure com poden. L’escenografia mateixa és fosca, dura i hostil, no recordo haver vist cap cadira a la nau, ni tampoc cap matalàs. En aquest ambient és important tenir bons amics (amors, amants, "pilots"...) de confiança. Per enfrontar-se a aquest mon l’estratègia del John Crichton oscil·la entre el bon rollo suïcida i l’agressivitat suïcida segons les circumstàncies semblin requerir-ho.

També caldria parlar de la música, que a mi m'agrada molt; de la valentia dels arguments, que no tenen por de tocar res, des de la ciència-ficció més dura fins la més aventurera o la més gore. He intentat parlar molt per no explicar res, aquesta sèrie ¨(com moltes altres coses a la vida) s’ha d’agafar com li va tocar fer-ho a en Crichton, des del prinicipi, sense saber res del que passarà:
...perdut en un punt recòndit de l’univers en una nau, una nau vivent, plena de formes de vida al.lienígenes ... perseguit per un comandant militar sonat, capaç de fer, el que jo no puc fer ...

Els actors de la parella protagonista formen part últimament del repartiment de la sèrie Continuum, branca de Stargate. No he vist encara cap capítol però per a ells les guerres contra els Goa’uld deuen ser el més semblant a unes vacances a la platja.

ARA JA NO ESTIC CONTENT

Ara ja no estic molt content. Ahir per la nit més aviat estava trist, decebut, frustrat i deprimit. Tanmateix ben aviat ressorgiré de les meves cendres encara que, increïblement, el Barça de basquet no es redimeixi guanyant al TAU tres partits seguits, els dos primers a casa d'ells. Jo crec que ho poden fer, més que res per què si no creiem que aquestes coses són possibles no sé pas per què seguim les competicions esportives.
Deia que ressorgiré encara que això no passi, Així que acabi d’escriure aquest missatge em posaré a preparar un que parlarà d’emoció, d’acció, d’èpica, d’un valor més enllà de la temeritat, del valor de l’amistat, la camaraderia, l’amor… de fantasia, de mala llet… prepareu-vos per que penso parlar de la que increïblement és la sèrie de ciència-ficció que més m’ha agradat. Mentrestant podeu provar d’endevinar-la. (mira que com ara no escrigui res).
De moment parlaré de l’esport i de les raons del meu desànim. El Barça de basquet no ha estat capaç de superar el Tau en cap dels dos partits que porten jugats, tret dels primers minuts del primer partit, quan va semblar que la final seria un passeig igual com les dues eliminatòries anteriors. Sembla mentida com van desaparèixer a partir d’aquell moment totes les coses que ens havien fet gaudir en els partits anteriors: l’Acker ha tornat a ser el jugador covard que no encara mai l’u contra u, Lakovic sí intenta penetrar amés de fallar triples, però falla més penetracions de les que encerta i els pivots estan desapareguts perduts tots tres en una guerra contra un únic home del TAU. Només Ilyasova i Grimau semblen fer alguna cosa a base de coratge, el primer amb coratge i talent i el segon amb coratge sol.
Normalment si fallen gairebé tots els jugadors és el moment de mirar cap a la banqueta. Sembla mentida que Xavi Pascual hagués pogut ensenyar les vergonyes de l’Aito i ara estigui tan desarmat davant de l’Spahija, que fa la impressió que s’ha menjat al Barça fent quatre coses, mostrant tots els punts en que el seu equip és superior i cap de les seves desavantatges.
Per acabar de matar el cadàver, els arbitres, com sempre, aprofiten que estan al Palau per demostrar que no es deixen impressionar per la pressió ambiental. El Barça mai ha tingut a fora uns arbitratges tan valents com els que te a casa. (Estic fent un esforç sobrehumà per ser diplomàtic) Per aconseguir el respecte arbitral ens cal un jugador de la selecció espanyola i un entrenador de prestigi, la carta Pepu em sembla ara la més bona.
Al mateix temps mirem a fora del Palau i veiem un senyor grassonet i calb sempre amb una expressió sospitosa a la cara, (no em direu que us sembla una persona de fiar) que recull nou mil signatures per fer afora el president després de dos anys sense guanyar res i unes quantes anades d’olla de Laporta. Si això s’hagués fet sempre així al Barça ja portaríem uns dos-cents presidents.
Encara sort que el proper entrenador del primer equip de futbol està sent l’únic que anima l’afició fent sortir el segon equip de d’infern de segona B. Ja que això és esport i hem de creure en alguna cosa, creure’m en el Pep Guardiola i en el milacre de Vitoria.
M’oblidava, si en els anys vuitanta us haguessin dit que el 2008 hi hauria un altre final de la NBA Lakers-Celtics i que una de les estrelles dels Lakers seria un català de St. Boi, quina cara haguéssiu fet? Veieu com hem de creure, la realitat sempre acaba sent encara més increible.