HAMBURGUESA AMB SALSA DE XILE AMB CARN

Aquesta setmana passada vaig recuperar per segona vegada la costum que havia tingu fa molts anys de devorar les hamburgueses amb salsa picant de xili amb carn que fan a un cert lloc de Sarrià. Concretament a l’OK de Sarrià, un local que resta inalterat des de fa poder quinze anys, fins i tot la carta és la mateixa (els preus no, no ens emocionem) i que té potser les millors hamburgueses de Barcelona. L’experiència havia resultat força agradable quinze dies abans però aquest cop va ser terrible. L’hamburguesa estava molt bona però vaig passar la nit del lloro i a l’endemà no vaig poder anar a treballar, la broma m’ha costat un dia de vacances. El meu estómac no és un exemple de salut, això ja ho sabia, però tenia l’esperança que em permetés una disbauxa setmanal, “va ser que no” que deia l’anunci.

Per sort, el meu sistema digestiu literari es troba en plena forma. Com a molt tinc dificultats amb les lletres petites que compenso amb uns braços llargs i aviat amb ulleres de prop, em temo. Em faig venir bé tota aquesta trista història per comentar alguns llibres que he trobat especialment durs... Per si voleu demanar-li algun a Papa Noel.

- Dos que vaig llegir ara fa molt de temps, els comento en base al record que tinc d’ells, en tot cas em van impressionar:

LES NITS SALVATGES de Cyril Collard. Història autobiogràfica, l’autor era un cineasta jove poc conegut fins que va fer aquest llibre i una pel·lícula amb el mateix títol que va rebre algun premi quan ell ja era mort de la SIDA. És realisme a flor de pell per dir-ho d’alguna manera. Recordo la impressió de no haver llegit mai abans una cosa com aquella. Ara penso que només descriu les experiències heterosexuals encara que sabem que també en té de les altres, poder actualment l’acusarien d’haver-se autocensurat però era una altra època (i ho sento però a mi ja m’està bé així).

LOS HOMBRES DUROS NO BAILAN de Norman Mailer. Novel·la negra moderna amb sexe, violència i força sang. És difícil resoldre un crim si ets un alcohòlic que no recordes ni el que has fet tu mateix durant la meitat del temps. També em va marcar. La història de la nit penjat a dalt de la torre em fa venir esgarrifances ara mateix.

- Dos més que vaig començar a llegir simultàniament aquest any i vaig deixar-ne una al veure que a les dues els personatges tenien tendència a devorar-se els uns als altres

FANTASMES de Chuk Palahniuk: M’ha donat algunes de les millors històries que mai he llegit, i després explicat, però perd una mica de força al anar avançant el llibre

LA CARRETERA de Cormac McCarthy: Un pare i un fill intenten sobreviure contra tota esperança. La seva història només reflexa l’ambient que els envolta. Una història de desolació en que la desolació es menja els personatges. I també els lectors. Força bona tret del final.

- Podríem encara afegir ESPERANT ELS BARBARS de J. M. Coetzee: la millor de totes, segurament. Una crítica despietada a la tortura i la tirania generades per la por i la intolerància com símptomes de l’estupidesa humana.

Que tingueu bones festes i vigileu l'estòmac!

PURÉ DE VERDURES

He de confessar que pertanyo al club dels prims, dels que ens engreixem gairebé per compromís, per que no sigui dit. Per a mi la panxa no té res que veure amb el menjar, te que veure amb l’edat.

Amb aquesta constitució, per a mi el menjar és una festa, menjar-lo i fins i tot cuinar-lo, que també faig les meves cosetes. Serà per això que no entenc la gent que va a la verdureria com si anés a la església, però no a parlar amb Deu sinó a fer penitència. Un puré de verdures pot ser un menjar molt bo, si es fa amb carinyo, es posen coses bones i es tracten de manera que siguin més bones. En canvi he vist gent comprar les verdures del puré gairebé amb cara de fàstic, compren coses com naps i carbasses (quina gràcia té el nap? quina raó pot tenir un ésser humà per menjar-ne? a part de la gana) convençuts que no els agradaran, jo crec que a vegades el cuinen i ni se’l mengen, o que li donen als seus pobres fills mentre ells es mengen d’amagat un kinder-sorpresa per dinar.

És com el fet de recompensar-se a un mateix per fer una cosa. No ho he entès mai. Les vacances, per exemple, són una cosa bona de fer per si mateixes, no cal haver-les merescut. Com a éssers vius tenim la obligació bàsica de fer allò que ens agrada i rebutjar el que ens és desagradable. Funciona així, és l’origen de l’intel·lecte i fins ara havia funcionat. Consti que no estic parlant de defugir les obligacions desagradables, sinó de necessitar una raó per fer coses agradables, que ja són una raó en si mateixes.

Penso que al menys una part de nosaltres encara té sobrevalorat el sacrifici. Li demanem més esperit de sacrifici a la nostra joventut per què quan entrin al mercat de treball trobaran caps que consideren que la productivitat vol dir passar moltes hores a la oficina i que un bon treballador és el que s’està a la oficina fins les nou de la nit passant d’estar amb la família (cosa que no té per què ser més agradable que treballar però que també és una obligació). Però si un treballador necessita onze hores per fer una feina dissenyada per fer-se en vuit segurament serà un inútil i si la feina que se suposa que s’ha de fer en vuit hores està dissenyada per haver de fer-se en onze llavors els caps o els empresaris són directament uns estafadors. La conclusió és que no hauria de caldre sacrificar-se per portar un sou a casa, només caldria ser competent i no ser explotat, si li donem això a la joventut a través de l’educació i de la protecció de la llei no ens farà falta demanar més sacrifici, hi haurà prou amb demanar esforç. Deixem els sacrificis per les situacions de vertadera emergència com les catàstrofes naturals, la vida de cada dia ha d’estar regida per la recerca raonable de la felicitat.

Parlant de catàstrofes, un altre cas de sobrevaloració del patiment són les associacions de víctimes. Trobo molt bé que les persones que han patit una determinada desgràcia es reuneixin per prestar-se ajuda, intercanviar experiències i reclamar amb més força l’assistència a la que tenen dret. El que no entenc és per què se’ls ha de consultar accions polítiques o penals com si la seva experiència els donés algun coneixement que la resta de la gent (els tècnics professionals, els polítics, el poble sobirà) no tenim. No entenc que els supervivents d’un accident de tràfic tinguin res que dir a l’hora de reglamentar la seguretat dels vehicles o de legislar el càstig per conduir begut. Si els escoltem a ells la seguretat exigida serà irracionalment gran i les penes pels responsables seran irracionalment més dures però estarem parlant de por i de venjança i la llei no està feta amb aquest fi. La funció de la llei és protegir la gent que passeja tranquilament dels conductors irresponsables però també, encara que no ho sembli, és protegir els conductors irresponsables de la fúria cega dels que han estat les seves víctimes. A això se li diu proporcionalitat.

Si em poso a pensar, tota l’estona he estat parlant de proporcionalitat, de racionalitat, de sensatesa... Els maximalismes, que poden ser bons a vegades, per exemple a l’art, són molt desaconsellables al fer puré de verdures.

MOBY DICK

Aquests darrers dies he aprofitat que tenia temps per llegir la història escrita per Herman Melville sobre el fabulós catxalot blanc i la tràgica sort dels bojos que la van voler caçar.

La meva és una edició de butxaca d’Edicions 62 traduïda per Maria-Antònia Oliver. És un llibre gran, la meva versió té 830 pàgines comptant 14 pàgines de citacions prèvies, les abundants notes i un vocabulari de termes marins que em serà molt útil.

També és un llibre difícil de llegir: “massa carregat de pàgines i de les intencions de l’autor”, no ho dic jo sinó un lector il·lustre: Ray Bradbury, el guionista de la pel·lícula que va fer John Huston sobre el llibre l’any 1956. En el seu llibre, bastant autobiogràfic, “Sombras Verdes, Ballena Blanca” l’autor compara sovint el procés d’escriure el guió amb la mateixa cacera de la balena blanca, val a dir que atribueix la dificultat al caràcter del director i coguionista, John Huston, més que a la mateixa novel·la.

Comparant la pel·lícula amb el llibre veiem que va agafar alguns dels 135 capítols dels llibre, no més de vint, els que tenien acció. Entre els que no van anar a para a la pantalla tenim totes “les intencions de l’autor”: un tractat sobre el que es coneixia llavors dels cetacis, un , no perdó, tres, son tres, capítols sobre l’art i les balenes, informació molt completa sobre la vida a un buc balener, un capítol força curiós sobre perquè fa por el color blanc, la descripció de la anatomia del catxalot, la comparació del cap del catxalot amb el cap de la balena franca, l’origen de la població de Nantucket, la història de Jonàs ... L’autor no se n’està de posar al llibre tot el que li passa pel cap que tingui alguna relació, ni que sigui remota, amb el tema del llibre, i de tan en tan ... explica algun bocí de la història.

(L’estil del llibre m’ha recordat el Tristram Shandy de Laurence Stern, escrit cent anys abans, potser perquè sovint es dirigeix al lector directament i perquè també sovint divaga força, encara que no tan com Stern. Les dues diferències principals que trobo són que el Tristam no té argument, és pura digressió, i que a més, en la meva opnió, està més ben escrit i és més divertit que Moby Dick. )

No sé si està fet expressament però, com a resultat d’això, el ritme del llibre és molt semblant al de un viatge a vela pel mar, amb molts moments morts en que el temps passa lentament i el pensament s’entortolliga lliurament al voltant d’un tema.

Un parell de coses: La llegenda negra que hi ha sobre la sexualitat dels mariners té bastant de suport en alguns moments del llibre, si sou malpensats en llegir-lo, hi trobareu “marro”.

Per acabar un comentari zoològic. Ja està molt clar que Moby Dick no és una balena sinó un catxalot (Physeter catodon), no cal insistir. En realitat la tripulació del Pequod gairebé no es rebaixa a caçar balenes, ells busquen “leviatans”, com li agrada dir a Melville. Sovint diu que el catxalot és la balena més gran dels mars, segons els meus llibres (el dia que en vaig veure un no tenia a mà cap cinta mètrica) arriba a uns divuit metres de longitud, més o menys igual que la balena franca (Eubalaena glacialis) i molt per sota del rorqual blau (Balaenoptera musculus), que pot arribar als trenta-tres.

En aquella època s’ignorava gairebé tot dels grans rorquals, que no tenien interès econòmic perquè eren massa ràpids per ser caçats i poder no tenien prou greix per justificar la seva caça. Quan es van utilitzar els vaixells de motor va començar la fi dels rorquals (salvats per la campana, de moment) i també la de tot el suposat romanticisme dels vaixells baleners.

EXTINCIONS

Avui torno a casa des de prop del Forum, es celebra el “Barcelona Extreme Sports Festival” i el metro és ple d’adolescents: lolitas pertorbadores que m’ensenyen trossos de pell que jo no he demanat veure i skaters molt mudats, vestits de vint-i-un velcros. Ahir dèiem amb una amiga, parlant de la crisi, que aquesta forma de vida pot estar en perill d’extinció, els podran pagar els seus pares les mateixes despeses que fins ara? (Per cert, parlant de joventut, m’he enganxat a la sèrie “Skins” que actualment fan els dijous per la cadena NEOX de TDT. L’adolescència, ser adolescent, no és una meravella, és una putada, ja era hora que algú ho digués alt i clar).

Del 5 al 14 d’octubre també es celebra al Forum el congrés de la UICN Internacional Union for Conservation of Nature), una de les multinacionals del conservacionisme que tallen el bacallà en els esforços a nivell mundial per conservar la biodiversitat. Crec que va poc per darrera de les tres més grans, que són la World Wildlife Fundation (la del panda), The Nature Conservancy i Conservation Internacional. Segons la UICN, una de cada cinc espècies de mamífers està en perill de desaparició total. Estan especialment amenaçats els primats (tret d’una espècie, està clar), els perissodàctils salvatges (cavalls, tapirs i rinoceronts, per entendre’ns) i els mamífers marins.

Al Nacional Geographic del mes d’octubre (versió espanyola) parla d’una altra extinció, els vidres de mar són cada cop més difícils de trobar, ho diu la North American Sea Glass Association. Actualment hi ha menys envases de vidre i els que es van llençar a la mar ja fa temps s’han anat esmicolant poc a poc i ja són massa petits per ser vistos. Jo recordo haver agafat vidrets de mar quan era un nen i passava moltes hores a la platja. És cert que darrerament ja no se’n veuen tants, poder sí que ho havia notat, però al fer-nos vells ja va perdent tot una mica de color, els colors brillants ho son cada cop menys i guanyen terreny els grisos, no havia pensat que aquesta vegada hi havia alguna cosa real que estava desapareixent.

Coses que desapareixen: formes de viure, formes de vida, objectes artificials que la natura ha fet seus. Signes del pas del temps però segurament també coses que val la pena salvar. Els joves seguirant sent joves fins la fi dels temps. Jo (ni ells, tot i que encara no ho saben) no puc evitar perdre la meva joventut, però puc intentar que el mon no envelleixi per culpa meva. El mon semblava més jove quan hi havia vidrets de mar i també quan hi havia perissodàctils salvatges.

LES BATALLES PERDUDES

M’agrada molt un fragment de “El Senyor dels Anells” (el llibre) en que dos dels protagonistes s’estan a les portes de la ciutat de Gondor, que espera l’atac de l’Enemic, i veuen els que van arribant per ajudar en la defensa, en compliment d’antics compromisos. El fragment és una curta relació de cavallers arribats de terres llunyanes. L’exercit que s’acosta és molt superior al dels defensors de Gondor, fins i tot afegint-hi els que estan arribant. Els nous vinguts no venen per contribuir a una victòria, venen a lluitar, a ser derrotats i a morir a la batalla que s’acosta. Es un esforç i una mort inútil, la seva presència no farà canviar el destí de la ciutat, però per a ells té tot el sentit sacrificar-se per complir l’antic compromís. I tanmateix, a la llarga, si tota l’espècie humana està perduda si Gondor cau (quan Gondor caigui), el seu gest els proporcionarà, almenys, una mort digna.

Aquest gest: lluitar una guerra perduda per endavant en compliment d’un deure indubtable, no ens és tan aliè com sembla. Tots nosaltres lliurem sovint, em penso, dures batalles contra enemics que coneixem invencibles: la malaltia, la mort, la pobresa, la realitat que s’oposa a la realització dels somnis... Lluitem fins més enllà del que seria lògic, fins que poder no estem morts, però sí esgotats, i el que queda de nosaltres es retira derrotat del camp de batalla ... fins la propera vegada. És un esforç inútil però noble, la seva utilitat és fer-nos més humans, a la llarga ens fa sentir millor amb nosaltres mateixos saber que vam fer el que vam poder per plantar cara a la adversitat.

Davant d’aquests esforços parlar de triomfadors i fracassats no es res més que una broma, ningú pot guanyar aquestes lluites perdudes, en tot cas pot fugir d’elles. Poder aquells que es creuen vencedors han escombrat de la seva vida totes aquestes guerres perdudes per endavant. per a mi això seria allunyar-se del que és important, de la vida mateixa. O és que la vida no és en si mateixa una batalla perduda contra la mort? O, millor dit, una brillant victòria feta de la suma de no res més que petites derrotes.

En el llibre, la reunió de forces aliades per la defensa de Gondor arriba a ser tan gran (i si coneixeu la història sabreu el gran que va arribar ser) que l’Enemic és derrotat en una batalla èpica, què a la pel·lícula té alguns moments espectaculars, com la càrrega dels Rohirrin, i alguns de no tan afortunats. Així doncs les batalles perdudes per endavant alguna vegada poden ser guanyades, si més no als llibres. Si més no, és un consol.

JA TENIM TRADUCTORS

Per al problema del Català, el Castellà, l’Espanyol, el Jupiter, el Polac el Danès, l’Anglès, l’Americà, el Mexicà, el Nauathla, el Txellene, el llenguatge per signes anglès, l’espanyol, el català, les tres llengües misterioses, el Vasc, el Gallec, el Portuguès, l’Euskera, el Tuguès, el Fidjià, el Sanscrit, el Malalayam, el Suahili, el Mandinga, la enye, la ce trencada, la beta, la e al revés, la caseta amb dues dones, la mona que parlava per signes (anglès o català?), el llenguatge de les balenes, el dels ocells, el de les formigues (les catalanes?), el festeig de les aranyes, el de les persones, el llenguatge de les feromones i el de les mones i el de les feres...

La solució és la pedra de Rosetta, els subtítols, les traduccions, el tacte, parlar espanyol poc a poc i cridant, la paciència, la tolerància, la intel·ligència, els dibuixos, el somriure, el “habla usted nuestro idioma”, el passar d’això, la núvia poliglota, les senyes (a vegades), la iniciativa i l’entusiasme, els bacteris traductors, el traductor automàtic que s’ho inventa tot, el peix de Babel, l’esperanto, les matemàtiques, l’anglès, el llatí, el francès, el caló, els emoticons i les traduccions automàtiques de pàgines web.

El que deia ... Des de fa un parell de dies aquest blog té un botonet que el pitges i ho tradueix tot, a l’anglès i al castellà, fins i to això. Axiò ja no.

UNA MANCANÇA DE L’HUGO PRATT

Quina cosa fem amb els còmics? Els llegim? Els mirem? Llegim els llibres i mirem les pel·lícules i els quadres. Però mirar una pel·lícula té més a veure amb llegir una novel·la que amb mirar un quadre i llegir un còmic és més semblant a mirar una pel·lícula que a llegir un llibre. Amb tot aquest galimatias vull dir que a vegades ens manquen les paraules per descriure coses a les que estem acostumats de fa temps. Com és que hem inventat una expressió tan fantàstica com “navegar per Internet” i no en tenim cap per descriure el que fem quan estem davant d’un còmic?

Doncs fa poc vaig estar llegint, és igual com es digui, un còmic del Corto Maltès, un dels que han sortit darrerament en català, era “La Balada de la Mar Salada”.

No he llegit gaires còmics fins ara però em sembla que en trobaré pocs de tan bons. I em sap greu, pel que explicaré al final.

Els dibuixos són molt bons, els personatges bastant definits, els moviments naturals. Cada vinyeta és maca en sí mateixa, són dibuixos fets amb cura, com un petit quadre, i n’hi ha moltes, a l’autor no li fa mandra fer servir tantes com calgui per descriure una escena. A vegades es recrea en un paisatge especialment interessant donant-li a la història un ritme lent, com si li sabés greu deixar de dibuixar aquell lloc per passar a un altre tema.

L’argument descriu les aventures de personatges molt definits com una veritable novel·la. Té interès, té ritme i planteja situacions que et fan pensar, agafar partit, dubtar. Provocar el dubte sobre qüestions ètiques li agrada molt a l’autor, la diferència entre el bé i el mal, entre amics i enemics, no està gens clara, de fet no existeix, només hi ha persones que fan coses, com a la vida real.

El pròleg de l’Umberto Eco és molt bo, gairebé millor que el mateix llibre. Destaca l’erudició de l’Hugo Pratt i la fabulosa feina que ha fet per documentar-se abans de posar-se a dibuixar, per que tot sigui coherent sense inventar-se res que no correspongui a la època i el lloc dels fets. I per fer-ho demostra tenir ell una erudició encara més gran. Umberto Eco mai dubte que si Hugo Pratt ha dibuixat alguna cosa és que tenia una raó per fer-ho i que aquella cosa tenia que ser-hi allà en aquell moment. Parla del còmic com si parlés de fets històrics. Jo em vaig divertir molt llegint el que explica del mapa que mira el capità pirata, i dels errors que tenia aquell mapa editat aquell any, que fan que el mateix capità vagi una mica venut durant part del seu viatge.

Aquesta fantàstica precisió en els detalls, que arriba als mapes i als llibres dels prestatges, quan es dedica a l’aspecte dels indígenes de cada lloc i de les seves naus i construccions em sembla gairebé un tractat d’antropologia. Per una persona a qui li interessin aquests temes aquest còmic ha de ser una joia.

Però l’ambientació de la història té una mancança que em sap molt greu. És la poca atenció que dedica Hugo Pratt als animals. Igual com un lector interessat en les poblacions humanes trobarà moltes imatges interessants, un de interessat en els animals com jo, no en trobarà gaires, per no dir cap.

Sobretot és frustrant pel que fa als ocells, l’Hugo Pratt no dibuixa res més que gavines, centenars de gavines, hi ha pàgines plenes de gavines, però no hi ha cap fragata, cap mascarell, cap ocell tropical. Això no només és poc interessant per a mi sinó que també és incorrecte, ja que les costes d’aquestes illes han d’estar plenes d’aquests ocells.

No m puc queixar, l’autor parla del que a ell li agrada. Però m’hagués agradat gaudir mirant els dibuixos dels ocells tan com ho devia fer l’Umberto Eco quan mirava els llibres dibuixats als prestatges. Si coneixeu cap dibuixant de còmics comparable a Hugo Pratt i que dediqui més atenció a la natura, digueu m’ho, si us plau.

EL RETORN

El dissabte passat vaig tornar de vacances. El vaixell l’havíem deixat dos dies abans al port de Palerm, però hi va haver un imprevist i vam tornar a fer el darrer sopar a la banyera del Sula just la nit abans de marxar. El comiat dels companys de viatge tampoc va ser a l’aeroport tal com havia pensat sinó dinant al Port Olímpic de Barcelona, el lloc on havíem començat el viatge. El imprevistos són el pebre de la vida , li afegeixen un toc de gust diferent, que ve molt bé si estàs de vacances.

Serà veritat que la civilització no funcionaria si tothom estigués sempre de vacances? Al tornar de vacances sempre hi ha la temptació de provar-ho, encara que només sigui per uns dies, mira que si funciona...

Tornem de vacances sent una altra persona, una amb més capacitats. Hem fet coses diferents i ens n’hem sortit. Hem descobert que servim per alguna cosa més que la rutina diària. Tenim el miratge de tornar a ser nens, amb tota la vida per davant plena d’infinites possibilitats. Som com el tap d’una ampolla de cava que després de la festa s’ha inflat i ja no cap a l’ampolla, ara som més grans i no hi cabem a la nostra vida d’abans.

Caldran dies de esforç i de rutina per encaixar-nos a l’ampolla. Anirem deixant de costat les parts de nosaltres mateixos que vam descobrir durant les vacances com si fossin les sales d’una gran mansió que només es fan servir de quan en quan, durant les grans ocasions, i resten oblidades la resta del temps, amb el mobles tapats i plenes de pols i teranyines. Reduïts a la nostra identitat de cada dia ja cabrem al nostre lloc i amb el temps fins i tot ens sentirem còmodes un altre cop. Només somniarem i enyorarem una mica les vacances i la persona que vam ser mentre les fèiem.

O poder les coses no són tan dramàtiques i en realitat no hem canviat gens, tornem sent els mateixos que van marxar, els mateixos de sempre. El que passa és que ens ha agradat la sensació de sentir-nos estranys que hem tingut durant les vacances i la volem allargar una mica fent-nos els estranys a la nostra vida de cada dia.

LA MAR

Per culpa dels problemes derivats del canvi d’ordenador dels quals hauria de parlar algun dia (ens comprem un ordenador nou i al final ja estem molt contents si funciona igual que el vell) he estat forces dies sense escriure. S’han quedat al tinter un escrit sobre el fracàs que contestés a l’escrit sobre el triomf del blog del Toni i un altre sobre l’Albert Casals, un nano increïble.

Però estic a punt de marxar de vacances i poder la mar s’enfadaria si marxés sense dir res d’ella.

Un record de l’any passat:
En el momento de llegar la ola, los tres que estábamos en la bañera, tuvimos tres visiones diferentes de lo que estaba pasando: Ana, de cara a la ola, tuvo la visión más impresionante: unos días más tarde recordaba haber visto una sombra enorme levantarse por detrás de mi, muy por encima del barco. Yo, de espaldas a la ola, tenía una visión también impresionante, pero menos amenazadora, ya que estaba mirando a Ana, recuerdo oír la ola levantarse y romper detrás de mí, muy arriba. Pedro, tuvo probablemente la visión menos impresionante, estaba meando en popa y debía estar mirando… aunque fue el que más peligro real corrió en el momento de la verdad. En el momento de caernos la ola encima seguía mirando a Ana a través de una cortina de agua, me recordó cuando era pequeño e iba con mi padre al túnel de lavado, pero esa vez sin llevar el coche alrededor.
En ese momento descubrí una nueva faceta de mi pusilanimidad: Yo siempre me había declarado partidario, en caso de que Barcelona fuera amenazada por un tsunami y no hubiera posibilidad de salvación, de ir a la playa para verlo llegar y, al menos, no perderme el espectáculo. Pues la verdad es que en aquel momento justo en que me caía encima, me alegré de no haberla visto, es más, todavía me alegro ahora, mi subconsciente ya fabrica unas pesadillas bastante conseguidas sin necesidad de darle más material. Claro que en el caso del tsunami no habría riesgo de pesadillas posteriores, o sí, quien sabe…

Ja veieu que és millor tenir la mar contenta, sobretot si t’agrada la roba seca.

Començant amb aquest episodi igual costa d’entendre que des de que l’any 2001 vam fer la primera travessa a les illes Hyeres he sortit a navegar en un veler gairebé cada cop que he tingut uns dies de vacances, mai menys de dos cops l’any.

I és que lo meu ve de família, encara que el meu avi per part de mare era ferroviari (també he seguit aquesta tradició) per part de pare la majoria dels parents eren mariners, pescadors, nedadors excel·lents ... gent de la mar vinguda a la Barceloneta des de Vinaròs i St. Carles de la Ràpita. El meu pare va fer la “mili” a la marina a Menorca, era també un gran nedador i va aconseguir que el seu fill, que era un negat per qualsevol mena d’esport (vaig suspendre gimnàstica de BUP i COU) , aprengués a nedar decentment. Jo que a més de ser un negat pels esports tampoc he estat massa valent, no he tingut mai por a la mar (fins l’episodi de més amunt) i m’he banyat a la platja divertint-me molt amb onades molt grans, abans que inventessin les banderes vermelles que ara els costa tan poc posar a la que la mar està una mica embolicada.

Poder és per això que soc feliç passant el temps mirant i escoltant les onades des de la platja o des d’un vaixell. Són molt diferents des d’un o l’altre lloc, trobo que haurien de tenir noms diferents. Una onada trenca a la platja i veus l’aigua caient des de la cresta amb soroll i escuma o quan la mar està molt calmada, sobretot per la nit, gairebé no trenca, està molt transparent i fa unes onadetes petites amb un xipolleig suau. Al mar, navegat a vela, trobes onades a la flor de la vida, lluny de morir a la costa, i notes la força que tenen quan aixequen el veler i l’empenyen i sents com el timoner lluita contra elles per mantenir el rumb o si pot les aprofita i llavors planeges una estona sobre de cada onada i la travessa és ràpida i còmoda.

Els colors de la mar varien molt, a prop de la costa depèn del fons, por ser verd esmaragda si hi ha un fons de sorra blanca o blau fosc si hi ha posidònia. A mar obert el color depen del cel i del vent, em penso, i pot ser fins i tot d’un negre molt fosc on l’escuma destaca com les vetes en el mabre. Si estàs a coberta i mires la mar del voltant sovint té un color diferent a babord del que té a estribord segons miris les onades per on venen o per on van. Pot ser blau fosc a un costat i platejat brillant a l’altre, o verd i negre.

La mar és encara misteriosa, no saps mai que hi ha entre el buc del vaixell i el fons, per això sovint fa respecte banyar-se a mar obert. Sovint sents un xipolleig i mai sabràs si era només una esquitx d’aigua o alguna altre cosa que havia saltat a mirar-te. Per la nit l’estela del vaixell és plena de llums de diferents formes i mesures, alguns molt grossos i brillants. I des de dins pots sentir un munt de sorolls que no saps si els fa el mateix vaixell (els vaixells també son misteriosos) o venen d’algun altre lloc, d’algun ésser de les fondàries que intenta comunicar-se amb la nau que passa per sobre d’ell com un home que veu un ovni. No és estrany que els mariners parlessin de serps de mar i peixos monjo.

Demà me’n vaig a navegar, de Barcelona a Sicília passant per un munt de llocs, una travessa tranquil·la de quinze dies. Gaudirem de la mar i dels llocs que visitem

La sèrie de televisió de Ciència ficció que més m’ha agradat mai

Ha arribat el moment de complir la promesa i parlar de la sèrie de televisió de Ciència ficció que més m’ha agradat mai.
Hagués hagut d’aclarir abans que poso en un lloc separat totes les temporades i versions d’Star Trek (tret del nyap de Deep Space Nine, clar) que en el seu conjunt són alguna cosa més que una sèrie.
També hagués hagut de dir que , a més del que vaig dir, la meva sèrie també té molt maquillatge, efectes especials, plàstic o escuma o el que sigui que facin servir i una herència molt important del mon de les titelles, i també una estètica una mica kitx a vegades però també moltes vegades molt frapadora.
Pels que encara no us havíeu adonat estic parlant de FARSCAPE

El meu primer contacte amb les desventures d’en John Crichton devia ser el primer cop que la van emetre pel canal 33, penso que era l’any 2001. Vaig veure un capítol de la tercera temporada ... i no em vaig enterar de res. Un temps després vaig veure algun capítol quan la feien pel 33 al migdia, però era una hora molt dolenta. Va passar encara més temps i al veure que hi tenia una comunitat de fans força gran a Internet vaig començar a baixar capítols .... i m’hi vaig enganxar, tot sol, davant de l’ordenador, sense poder comentar-la amb ningú perquè ja només la donaven a tele-Orland.

El primer contacte d’en John Crichton amb les seves pròpies desventures comença mentre realitza una proba per un nou sistema de propulsió per a naus espacials, la seva petita nau entra en un “forat de cuc” (els forats de cuc tenen un paper important a la sèrie) i va a aparèixer en mig d’una batussa entre una nau presó que intenta fugir (ella, en singular) amb el seus presoners i “els caces” (pispes a la película) que li volen impedir.
El sentit de la oportunitat d’en Crichton no s’acaba aquí, apareix just en el camí d’un dels pispes que topa amb la seva nau i perd el control. El pilot mort i resulta ser el germà del comandant de la nau nodrissa. No han passat ni cinc minuts i el nostre protagonista ja té un enemic implacable que el perseguirà fins la fi de l’univers amb la seva nau de guerra.


L’estètica una mica kitx, els personatges molt maquillats, amb pròtesis cridaneres i els ninots animats per ordenador fan que sigui difícil acostar-se sense perjudicis. A més una de les seves virtuts és la complexitat i la coherència de l'argument, les coses que passen en un capítol influeixen en els següents, es fan i desfan amistats, atraccions, amors, hi ha un munt de personatges que desapareixen i tornen al cap d’un temps, hi ha dolents que es tornen bons i al revés, hi ha un univers sencer que anem coneixent poc a poc, al mateix temps que en Crichton. Tot això fa que si agafes un capítol aïllat pots anar molt perdut, com em va passar a mi. Però si t’enganxes et serà molt difícil passar-ne sense.

La rapidesa d’en John per fer enèmics no té paral·lelisme a l’hora de fer amics. Company per força dels presoners fugits, aquests el consideraran durant els primers capítols una càrrega, un tarat que no serveix per res, i aquesta primera impressió continua apareixent com una mena de broma durant tota la història, una barreja d’escepticisme i sarcasme que envolta totes les seves relacions. Ell, en lloc de adoptar la postura fetal i entrar en un estat catatònic, com faria qualsevol de nosaltres en aquestes circumstàncies, lluita per imposar el seus criteris i demostrar la seva utilitat dins del grup, amb un èxit relatiu.
Les seves frases lapidàries donen per moltes pàgines web Vg. “Probo de salvar una vida cada dia, normalment és la meva”.
La lògica de les sèries faria que es convertís en el cap dels fugats però és que el grup no te cap cap i no el tindrà durant tota la història, les decisions es prenen per consens quan es pot i no sempre hi estan tots d’acord, sovint cadascú va a la seva. Els personatges tenen uns trets molt definits, poder alguns son només ninots però tenen molta personalitat i les lluites internes ocupen una bona part de la història. En aquest ambient d’anarquia els lligams de fidelitat que desenvolupen entre ells arriben amb el temps a uns extrems “gal.lactics”. L’amistat, l’amor, l'atracció, el sexe i alguns sentiments més extraterrestres tenen fins i tot més importància que els forats de cuc.

No els queda més remei, per què la característica principal de la sèrie és la mala llet que tenen tots els habitants de l’univers. Amics, enemics o qualsevol situació intermitja, no hi ha ningú que sigui de fiar. Els personatges van des de els bojos assassins que tenen el màxim de poder fins els petits cabronets que intenten sobreviure com poden. L’escenografia mateixa és fosca, dura i hostil, no recordo haver vist cap cadira a la nau, ni tampoc cap matalàs. En aquest ambient és important tenir bons amics (amors, amants, "pilots"...) de confiança. Per enfrontar-se a aquest mon l’estratègia del John Crichton oscil·la entre el bon rollo suïcida i l’agressivitat suïcida segons les circumstàncies semblin requerir-ho.

També caldria parlar de la música, que a mi m'agrada molt; de la valentia dels arguments, que no tenen por de tocar res, des de la ciència-ficció més dura fins la més aventurera o la més gore. He intentat parlar molt per no explicar res, aquesta sèrie ¨(com moltes altres coses a la vida) s’ha d’agafar com li va tocar fer-ho a en Crichton, des del prinicipi, sense saber res del que passarà:
...perdut en un punt recòndit de l’univers en una nau, una nau vivent, plena de formes de vida al.lienígenes ... perseguit per un comandant militar sonat, capaç de fer, el que jo no puc fer ...

Els actors de la parella protagonista formen part últimament del repartiment de la sèrie Continuum, branca de Stargate. No he vist encara cap capítol però per a ells les guerres contra els Goa’uld deuen ser el més semblant a unes vacances a la platja.

ARA JA NO ESTIC CONTENT

Ara ja no estic molt content. Ahir per la nit més aviat estava trist, decebut, frustrat i deprimit. Tanmateix ben aviat ressorgiré de les meves cendres encara que, increïblement, el Barça de basquet no es redimeixi guanyant al TAU tres partits seguits, els dos primers a casa d'ells. Jo crec que ho poden fer, més que res per què si no creiem que aquestes coses són possibles no sé pas per què seguim les competicions esportives.
Deia que ressorgiré encara que això no passi, Així que acabi d’escriure aquest missatge em posaré a preparar un que parlarà d’emoció, d’acció, d’èpica, d’un valor més enllà de la temeritat, del valor de l’amistat, la camaraderia, l’amor… de fantasia, de mala llet… prepareu-vos per que penso parlar de la que increïblement és la sèrie de ciència-ficció que més m’ha agradat. Mentrestant podeu provar d’endevinar-la. (mira que com ara no escrigui res).
De moment parlaré de l’esport i de les raons del meu desànim. El Barça de basquet no ha estat capaç de superar el Tau en cap dels dos partits que porten jugats, tret dels primers minuts del primer partit, quan va semblar que la final seria un passeig igual com les dues eliminatòries anteriors. Sembla mentida com van desaparèixer a partir d’aquell moment totes les coses que ens havien fet gaudir en els partits anteriors: l’Acker ha tornat a ser el jugador covard que no encara mai l’u contra u, Lakovic sí intenta penetrar amés de fallar triples, però falla més penetracions de les que encerta i els pivots estan desapareguts perduts tots tres en una guerra contra un únic home del TAU. Només Ilyasova i Grimau semblen fer alguna cosa a base de coratge, el primer amb coratge i talent i el segon amb coratge sol.
Normalment si fallen gairebé tots els jugadors és el moment de mirar cap a la banqueta. Sembla mentida que Xavi Pascual hagués pogut ensenyar les vergonyes de l’Aito i ara estigui tan desarmat davant de l’Spahija, que fa la impressió que s’ha menjat al Barça fent quatre coses, mostrant tots els punts en que el seu equip és superior i cap de les seves desavantatges.
Per acabar de matar el cadàver, els arbitres, com sempre, aprofiten que estan al Palau per demostrar que no es deixen impressionar per la pressió ambiental. El Barça mai ha tingut a fora uns arbitratges tan valents com els que te a casa. (Estic fent un esforç sobrehumà per ser diplomàtic) Per aconseguir el respecte arbitral ens cal un jugador de la selecció espanyola i un entrenador de prestigi, la carta Pepu em sembla ara la més bona.
Al mateix temps mirem a fora del Palau i veiem un senyor grassonet i calb sempre amb una expressió sospitosa a la cara, (no em direu que us sembla una persona de fiar) que recull nou mil signatures per fer afora el president després de dos anys sense guanyar res i unes quantes anades d’olla de Laporta. Si això s’hagués fet sempre així al Barça ja portaríem uns dos-cents presidents.
Encara sort que el proper entrenador del primer equip de futbol està sent l’únic que anima l’afició fent sortir el segon equip de d’infern de segona B. Ja que això és esport i hem de creure en alguna cosa, creure’m en el Pep Guardiola i en el milacre de Vitoria.
M’oblidava, si en els anys vuitanta us haguessin dit que el 2008 hi hauria un altre final de la NBA Lakers-Celtics i que una de les estrelles dels Lakers seria un català de St. Boi, quina cara haguéssiu fet? Veieu com hem de creure, la realitat sempre acaba sent encara més increible.

NENS I MANIFESTACIONS

Sí, estic molt content amb la victòria del Barça a les semifinals de l’ACB, que ens assegura l’Eurolliga de l’any que ve.... però l’objectiu d’aquest blog és dir “la meva” sobre qualsevol cosa i últimament hi ha un tema que li tinc moltes ganes.

Aquesta tarda ens ha convidat la meva germana per ensenyar-nos la seva nova tele. L’hem provada amb una bona pel·lícula amb unes vistes que lluïssin l’aparell. Era Master & Comander.

Una de les coses que més crida l’atenció de la pel·lícula és la presència de nens a la marina de guerra del Regne Unit de l’època, tan entre els mariners com entre el oficials que hi tenen més protagonisme a la història. No ens hauria d’estranyar si pensem que en aquells moments els nens treballaven fins i tot a les mines. I actualment encara formen part de grups armats en alguns països poc desenvolupats (en els més caòtics, només) i molt més sovint hi treballen en tota mena de feines.

Ara no vull parlar d’aquests fets que gairebé tothom en el nostre mon troba abominables, sinó d’una cosa molt més comuna. És la presència de nens a les manifestacions.

Faig per endavant un parell d’aclariments : Jo no tinc fills, però tinc amics que en tenen i algun cop els han portat a una manifestació i jo ho he trobat normal en aquell moment.

Els dubtes venen quan ens posem a pensar per què portem nens a manifestacions. Estudiem les raons:

- Per què s’acostumin a fer us del dret democràtic a manifestar-se. En principi és el dret democràtic a manifestar-se SI VOLS, si t’hi porten ja no val. I si és una mena d’assaig, perquè coincideix sempre amb manifestacions on els pares hi tenen interessos? (qui diu pares diu professors, que també n’hi ha que ho fan)
Poder son massa petits per fer us de drets democràtics, no? Fins que no escolliu cada dia per sufragi universal el menú del dinar de casa aquesta raó no em valdrà.

- Per què la reivindicació es fa pensant en el seu futur. I si és el seu futur perquè no esperem que siguin ells els que decideixin que en faran quan tinguin prou criteri per fer-ho, en lloc d’implicar-los en la NOSTRA idea de com ha de ser el SEU futur.

- Per que no sabem on deixar-los .... em sembla pobre.

- Per fer més bulto, per què queden bé i li donen més força a la reivindicació.... En aquest punt poseu totes les raons que se us acudeixin i que ens posin al mateix nivell que la marina britànica del segle XVI.

Per resumir, estic en contra de portar nens a les manifestacions, no hi veig cap raó honrada prou forta que em faci pensar que no els estem utilitzant.

En tot cas això només és una reflexió meva, vull obrir debat i poder ser convençut....

O convèncer.

EL MEU ESCRIPTOR FAVORIT

El primer llibre de Boris Vian que vaig llegir era La Hierba Roja, el número 19 de la excel·lent col·lecció BRUGUERA CLUB.

Hi havia un gos que parlava i volia un “wapiti” per sobre de qualsevol altra cosa del mon. Un cop tenia el seu “wapiti”, feliç i satisfet, es deixava morir plàcidament.
En un moment de la història li ensenyaven al protagonista una foto de Deu, i descobria, sense sorprendres gaire, que havien anat junts al col·legi.
Aquestes dues històries em van impressionar tan que sempre les recordo. També recordo una frase:
“La noche se acercaba. Los vio y se detuvo antes de llegar a ellos, para no molestarlos.”

Tota la novel·la em va agradar prou per parlar-li d’ella al meu amic Alex Santos. L’Alex era el meu millor amic llavors, llegia molt i sabia de llibres molt més que jo i em vaig apuntar un tanto amb el Boris Vian. Ell recordava el títol d’una altra novel·la de BV: La Espuma de los días”, però no sabia el que era. Al cap d’uns dies em va dir: “-No sé como había podido vivir hasta ahora sin conocer a Boris Vian”.

La espuma de los días és una trista història d’amor. Boris Vian crea un mon semblant al que ell vivia, amb alguns personatges existents, que es distorsiona reflectint l’estat d’ànim de la història, i acaba transmeten una immensa tristesa. Ell mateix ho explica així a la fantàstica presentació del llibre:

En la vida, lo esencial es hacer juicios a priori sobre todas las cosas. Es evidente, en efecto que las masas se equivocan, y los individuos siempre tienen razón. Pero hay que guardarse de deducir de ello reglas de conducta: estas no tienen por qué necesitar ser formuladas para que uno las siga. Existen solo dos cosas: son el amor, en todas sus manifestaciones, con chicas guapas, y la música de Nueva Orleans o la de Duke Ellington. El resto debería desaparecer, porque el resto es feo, y las pocas páginas de demostración que siguen extraen toda su fuerza del hecho de que la historia es completamente verdadera, porque me la he inventado de cabo a rabo. Su realización material propiamente dicha consiste, esencialmente, en una proyección de la realidad, dentro de una atmósfera oblicua y recalentada sobre un plano de referencia irregularmente ondulado y sometido a distorsiones. Como se puede ver, es un procedimiento honesto, si es que los hay.
Nueva Orleans, 10 marzo de 1946

A més d’aquestes dues novel·les també recordo El otoño en Pekin y El arrancacorazones , dos històries molt més crues però del mateix estil, i uns quants relats a partir de dos dels quals va fer dues cançons el grup “La Unión”, que també sonava bastant als anys 80, La niebla y Lobo-hombre en París.

A l’altre extrem de la seva obra respecte al sentiment de La Espuma de los días estan les novel·les negres que escrivia amb el pseudònim de Vernon Sullivan. Són sexe i violència explícits portats a l’extrem, jo les trobo molt divertides. He llegit Que se mueran los feos, Con las mujeres no hay manera y Escupiré sobre vuestras tumbas.

Aquest home no era només novel·lista i també poeta. Només diré que va actuar a Les liaisons dangereuses una de les pel·lícules sobre el personatge del Vescompte de Valmon creat per Choderlos de Laclos (en castellà: Las Amistades Peligrosas, us sona?) dirigida per Roger Vadim, l’any 1959, amb Jeanne Moreau. I també és l’autor de la cançó que en català es va dir Fes-me mal, Johnny cantada per Guillermina Mota amb veu de Joan Manuel Serrat. Hi ha molt més, investigueu i veureu. Es poden dir moltes coses del seu caràcter: pacifista en temps de guerra, patafísic, surrealista, anti(?)-existencialista, irreverent, corrosiu ... genial. Us recomano que llegiu qualsevol de les seves històries i ... no sabreu com havíeu pogut viure fins ara sense haver-lo conegut.

Expliquen dues anècdotes sobre la seva mort ( jo sempre explico anècdotes, oi senyor Albert Cama?). Diuen que va morir justament després de veure l’adaptació al cine de J'irai cracher sur vos tombes, que va resultar ser una pel·lícula força dolenta, no prou per provocar la mort però es que ell ja estava molt delicat. També diuen que en el moment d’enterrar-lo hi havia una vaga al cementiri i el van haver d’enterrar els seus amics amb les seves mans, sempre va bé tenir amics, fins l’últim moment.