MOBY DICK

Aquests darrers dies he aprofitat que tenia temps per llegir la història escrita per Herman Melville sobre el fabulós catxalot blanc i la tràgica sort dels bojos que la van voler caçar.

La meva és una edició de butxaca d’Edicions 62 traduïda per Maria-Antònia Oliver. És un llibre gran, la meva versió té 830 pàgines comptant 14 pàgines de citacions prèvies, les abundants notes i un vocabulari de termes marins que em serà molt útil.

També és un llibre difícil de llegir: “massa carregat de pàgines i de les intencions de l’autor”, no ho dic jo sinó un lector il·lustre: Ray Bradbury, el guionista de la pel·lícula que va fer John Huston sobre el llibre l’any 1956. En el seu llibre, bastant autobiogràfic, “Sombras Verdes, Ballena Blanca” l’autor compara sovint el procés d’escriure el guió amb la mateixa cacera de la balena blanca, val a dir que atribueix la dificultat al caràcter del director i coguionista, John Huston, més que a la mateixa novel·la.

Comparant la pel·lícula amb el llibre veiem que va agafar alguns dels 135 capítols dels llibre, no més de vint, els que tenien acció. Entre els que no van anar a para a la pantalla tenim totes “les intencions de l’autor”: un tractat sobre el que es coneixia llavors dels cetacis, un , no perdó, tres, son tres, capítols sobre l’art i les balenes, informació molt completa sobre la vida a un buc balener, un capítol força curiós sobre perquè fa por el color blanc, la descripció de la anatomia del catxalot, la comparació del cap del catxalot amb el cap de la balena franca, l’origen de la població de Nantucket, la història de Jonàs ... L’autor no se n’està de posar al llibre tot el que li passa pel cap que tingui alguna relació, ni que sigui remota, amb el tema del llibre, i de tan en tan ... explica algun bocí de la història.

(L’estil del llibre m’ha recordat el Tristram Shandy de Laurence Stern, escrit cent anys abans, potser perquè sovint es dirigeix al lector directament i perquè també sovint divaga força, encara que no tan com Stern. Les dues diferències principals que trobo són que el Tristam no té argument, és pura digressió, i que a més, en la meva opnió, està més ben escrit i és més divertit que Moby Dick. )

No sé si està fet expressament però, com a resultat d’això, el ritme del llibre és molt semblant al de un viatge a vela pel mar, amb molts moments morts en que el temps passa lentament i el pensament s’entortolliga lliurament al voltant d’un tema.

Un parell de coses: La llegenda negra que hi ha sobre la sexualitat dels mariners té bastant de suport en alguns moments del llibre, si sou malpensats en llegir-lo, hi trobareu “marro”.

Per acabar un comentari zoològic. Ja està molt clar que Moby Dick no és una balena sinó un catxalot (Physeter catodon), no cal insistir. En realitat la tripulació del Pequod gairebé no es rebaixa a caçar balenes, ells busquen “leviatans”, com li agrada dir a Melville. Sovint diu que el catxalot és la balena més gran dels mars, segons els meus llibres (el dia que en vaig veure un no tenia a mà cap cinta mètrica) arriba a uns divuit metres de longitud, més o menys igual que la balena franca (Eubalaena glacialis) i molt per sota del rorqual blau (Balaenoptera musculus), que pot arribar als trenta-tres.

En aquella època s’ignorava gairebé tot dels grans rorquals, que no tenien interès econòmic perquè eren massa ràpids per ser caçats i poder no tenien prou greix per justificar la seva caça. Quan es van utilitzar els vaixells de motor va començar la fi dels rorquals (salvats per la campana, de moment) i també la de tot el suposat romanticisme dels vaixells baleners.

EXTINCIONS

Avui torno a casa des de prop del Forum, es celebra el “Barcelona Extreme Sports Festival” i el metro és ple d’adolescents: lolitas pertorbadores que m’ensenyen trossos de pell que jo no he demanat veure i skaters molt mudats, vestits de vint-i-un velcros. Ahir dèiem amb una amiga, parlant de la crisi, que aquesta forma de vida pot estar en perill d’extinció, els podran pagar els seus pares les mateixes despeses que fins ara? (Per cert, parlant de joventut, m’he enganxat a la sèrie “Skins” que actualment fan els dijous per la cadena NEOX de TDT. L’adolescència, ser adolescent, no és una meravella, és una putada, ja era hora que algú ho digués alt i clar).

Del 5 al 14 d’octubre també es celebra al Forum el congrés de la UICN Internacional Union for Conservation of Nature), una de les multinacionals del conservacionisme que tallen el bacallà en els esforços a nivell mundial per conservar la biodiversitat. Crec que va poc per darrera de les tres més grans, que són la World Wildlife Fundation (la del panda), The Nature Conservancy i Conservation Internacional. Segons la UICN, una de cada cinc espècies de mamífers està en perill de desaparició total. Estan especialment amenaçats els primats (tret d’una espècie, està clar), els perissodàctils salvatges (cavalls, tapirs i rinoceronts, per entendre’ns) i els mamífers marins.

Al Nacional Geographic del mes d’octubre (versió espanyola) parla d’una altra extinció, els vidres de mar són cada cop més difícils de trobar, ho diu la North American Sea Glass Association. Actualment hi ha menys envases de vidre i els que es van llençar a la mar ja fa temps s’han anat esmicolant poc a poc i ja són massa petits per ser vistos. Jo recordo haver agafat vidrets de mar quan era un nen i passava moltes hores a la platja. És cert que darrerament ja no se’n veuen tants, poder sí que ho havia notat, però al fer-nos vells ja va perdent tot una mica de color, els colors brillants ho son cada cop menys i guanyen terreny els grisos, no havia pensat que aquesta vegada hi havia alguna cosa real que estava desapareixent.

Coses que desapareixen: formes de viure, formes de vida, objectes artificials que la natura ha fet seus. Signes del pas del temps però segurament també coses que val la pena salvar. Els joves seguirant sent joves fins la fi dels temps. Jo (ni ells, tot i que encara no ho saben) no puc evitar perdre la meva joventut, però puc intentar que el mon no envelleixi per culpa meva. El mon semblava més jove quan hi havia vidrets de mar i també quan hi havia perissodàctils salvatges.