NENS I MANIFESTACIONS

Sí, estic molt content amb la victòria del Barça a les semifinals de l’ACB, que ens assegura l’Eurolliga de l’any que ve.... però l’objectiu d’aquest blog és dir “la meva” sobre qualsevol cosa i últimament hi ha un tema que li tinc moltes ganes.

Aquesta tarda ens ha convidat la meva germana per ensenyar-nos la seva nova tele. L’hem provada amb una bona pel·lícula amb unes vistes que lluïssin l’aparell. Era Master & Comander.

Una de les coses que més crida l’atenció de la pel·lícula és la presència de nens a la marina de guerra del Regne Unit de l’època, tan entre els mariners com entre el oficials que hi tenen més protagonisme a la història. No ens hauria d’estranyar si pensem que en aquells moments els nens treballaven fins i tot a les mines. I actualment encara formen part de grups armats en alguns països poc desenvolupats (en els més caòtics, només) i molt més sovint hi treballen en tota mena de feines.

Ara no vull parlar d’aquests fets que gairebé tothom en el nostre mon troba abominables, sinó d’una cosa molt més comuna. És la presència de nens a les manifestacions.

Faig per endavant un parell d’aclariments : Jo no tinc fills, però tinc amics que en tenen i algun cop els han portat a una manifestació i jo ho he trobat normal en aquell moment.

Els dubtes venen quan ens posem a pensar per què portem nens a manifestacions. Estudiem les raons:

- Per què s’acostumin a fer us del dret democràtic a manifestar-se. En principi és el dret democràtic a manifestar-se SI VOLS, si t’hi porten ja no val. I si és una mena d’assaig, perquè coincideix sempre amb manifestacions on els pares hi tenen interessos? (qui diu pares diu professors, que també n’hi ha que ho fan)
Poder son massa petits per fer us de drets democràtics, no? Fins que no escolliu cada dia per sufragi universal el menú del dinar de casa aquesta raó no em valdrà.

- Per què la reivindicació es fa pensant en el seu futur. I si és el seu futur perquè no esperem que siguin ells els que decideixin que en faran quan tinguin prou criteri per fer-ho, en lloc d’implicar-los en la NOSTRA idea de com ha de ser el SEU futur.

- Per que no sabem on deixar-los .... em sembla pobre.

- Per fer més bulto, per què queden bé i li donen més força a la reivindicació.... En aquest punt poseu totes les raons que se us acudeixin i que ens posin al mateix nivell que la marina britànica del segle XVI.

Per resumir, estic en contra de portar nens a les manifestacions, no hi veig cap raó honrada prou forta que em faci pensar que no els estem utilitzant.

En tot cas això només és una reflexió meva, vull obrir debat i poder ser convençut....

O convèncer.

EL MEU ESCRIPTOR FAVORIT

El primer llibre de Boris Vian que vaig llegir era La Hierba Roja, el número 19 de la excel·lent col·lecció BRUGUERA CLUB.

Hi havia un gos que parlava i volia un “wapiti” per sobre de qualsevol altra cosa del mon. Un cop tenia el seu “wapiti”, feliç i satisfet, es deixava morir plàcidament.
En un moment de la història li ensenyaven al protagonista una foto de Deu, i descobria, sense sorprendres gaire, que havien anat junts al col·legi.
Aquestes dues històries em van impressionar tan que sempre les recordo. També recordo una frase:
“La noche se acercaba. Los vio y se detuvo antes de llegar a ellos, para no molestarlos.”

Tota la novel·la em va agradar prou per parlar-li d’ella al meu amic Alex Santos. L’Alex era el meu millor amic llavors, llegia molt i sabia de llibres molt més que jo i em vaig apuntar un tanto amb el Boris Vian. Ell recordava el títol d’una altra novel·la de BV: La Espuma de los días”, però no sabia el que era. Al cap d’uns dies em va dir: “-No sé como había podido vivir hasta ahora sin conocer a Boris Vian”.

La espuma de los días és una trista història d’amor. Boris Vian crea un mon semblant al que ell vivia, amb alguns personatges existents, que es distorsiona reflectint l’estat d’ànim de la història, i acaba transmeten una immensa tristesa. Ell mateix ho explica així a la fantàstica presentació del llibre:

En la vida, lo esencial es hacer juicios a priori sobre todas las cosas. Es evidente, en efecto que las masas se equivocan, y los individuos siempre tienen razón. Pero hay que guardarse de deducir de ello reglas de conducta: estas no tienen por qué necesitar ser formuladas para que uno las siga. Existen solo dos cosas: son el amor, en todas sus manifestaciones, con chicas guapas, y la música de Nueva Orleans o la de Duke Ellington. El resto debería desaparecer, porque el resto es feo, y las pocas páginas de demostración que siguen extraen toda su fuerza del hecho de que la historia es completamente verdadera, porque me la he inventado de cabo a rabo. Su realización material propiamente dicha consiste, esencialmente, en una proyección de la realidad, dentro de una atmósfera oblicua y recalentada sobre un plano de referencia irregularmente ondulado y sometido a distorsiones. Como se puede ver, es un procedimiento honesto, si es que los hay.
Nueva Orleans, 10 marzo de 1946

A més d’aquestes dues novel·les també recordo El otoño en Pekin y El arrancacorazones , dos històries molt més crues però del mateix estil, i uns quants relats a partir de dos dels quals va fer dues cançons el grup “La Unión”, que també sonava bastant als anys 80, La niebla y Lobo-hombre en París.

A l’altre extrem de la seva obra respecte al sentiment de La Espuma de los días estan les novel·les negres que escrivia amb el pseudònim de Vernon Sullivan. Són sexe i violència explícits portats a l’extrem, jo les trobo molt divertides. He llegit Que se mueran los feos, Con las mujeres no hay manera y Escupiré sobre vuestras tumbas.

Aquest home no era només novel·lista i també poeta. Només diré que va actuar a Les liaisons dangereuses una de les pel·lícules sobre el personatge del Vescompte de Valmon creat per Choderlos de Laclos (en castellà: Las Amistades Peligrosas, us sona?) dirigida per Roger Vadim, l’any 1959, amb Jeanne Moreau. I també és l’autor de la cançó que en català es va dir Fes-me mal, Johnny cantada per Guillermina Mota amb veu de Joan Manuel Serrat. Hi ha molt més, investigueu i veureu. Es poden dir moltes coses del seu caràcter: pacifista en temps de guerra, patafísic, surrealista, anti(?)-existencialista, irreverent, corrosiu ... genial. Us recomano que llegiu qualsevol de les seves històries i ... no sabreu com havíeu pogut viure fins ara sense haver-lo conegut.

Expliquen dues anècdotes sobre la seva mort ( jo sempre explico anècdotes, oi senyor Albert Cama?). Diuen que va morir justament després de veure l’adaptació al cine de J'irai cracher sur vos tombes, que va resultar ser una pel·lícula força dolenta, no prou per provocar la mort però es que ell ja estava molt delicat. També diuen que en el moment d’enterrar-lo hi havia una vaga al cementiri i el van haver d’enterrar els seus amics amb les seves mans, sempre va bé tenir amics, fins l’últim moment.