M’agrada molt un fragment de “El Senyor dels Anells” (el llibre) en que dos dels protagonistes s’estan a les portes de la ciutat de Gondor, que espera l’atac de l’Enemic, i veuen els que van arribant per ajudar en la defensa, en compliment d’antics compromisos. El fragment és una curta relació de cavallers arribats de terres llunyanes. L’exercit que s’acosta és molt superior al dels defensors de Gondor, fins i tot afegint-hi els que estan arribant. Els nous vinguts no venen per contribuir a una victòria, venen a lluitar, a ser derrotats i a morir a la batalla que s’acosta. Es un esforç i una mort inútil, la seva presència no farà canviar el destí de la ciutat, però per a ells té tot el sentit sacrificar-se per complir l’antic compromís. I tanmateix, a la llarga, si tota l’espècie humana està perduda si Gondor cau (quan Gondor caigui), el seu gest els proporcionarà, almenys, una mort digna.Aquest gest: lluitar una guerra perduda per endavant en compliment d’un deure indubtable, no ens és tan aliè com sembla. Tots nosaltres lliurem sovint, em penso, dures batalles contra enemics que coneixem invencibles: la malaltia, la mort, la pobresa, la realitat que s’oposa a la realització dels somnis... Lluitem fins més enllà del que seria lògic, fins que poder no estem morts, però sí esgotats, i el que queda de nosaltres es retira derrotat del camp de batalla ... fins la propera vegada. És un esforç inútil però noble, la seva utilitat és fer-nos més humans, a la llarga ens fa sentir millor amb nosaltres mateixos saber que vam fer el que vam poder per plantar cara a la adversitat.
Davant d’aquests esforços parlar de triomfadors i fracassats no es res més que una broma, ningú pot guanyar aquestes lluites perdudes, en tot cas pot fugir d’elles. Poder aquells que es creuen vencedors han escombrat de la seva vida totes aquestes guerres perdudes per endavant. per a mi això seria allunyar-se del que és important, de la vida mateixa. O és que la vida no és en si mateixa una batalla perduda contra la mort? O, millor dit, una brillant victòria feta de la suma de no res més que petites derrotes.
En el llibre, la reunió de forces aliades per la defensa de Gondor arriba a ser tan gran (i si coneixeu la història sabreu el gran que va arribar ser) que l’Enemic és derrotat en una batalla èpica, què a la pel·lícula té alguns moments espectaculars, com la càrrega dels Rohirrin, i alguns de no tan afortunats. Així doncs les batalles perdudes per endavant alguna vegada poden ser guanyades, si més no als llibres. Si més no, és un consol.
