PER QUÈ EXISTEIX ALGUNA COSA SI EL NORMAL SERIA QUE NO EXISTÍS RES?

Però, i si existís tot? Si existissin infinits universos com els que dona accés l’esquerda del llibre EON de Greg Bear o els universos que es creen uns als altres i segueixen un procés de selecció natural a COSMO de Gregory Benford.
I si agafem el teorema de Bell, com a MARTE SE MUEVE, de Greg Bear, poder algú està creant aquests universos, només escrivint una novel·la com a LA HISTÒRIA D’JN HOME SOL de Paul Auster, que presenta un univers paral·lel que recorda el de Philip K. Dick a EL HOMBRE EN EL CASTILLO i una mica a LA RUINA DEL AMO EXECRABLE de S.R. Donaldson. O poder els escriptors només donen accés als universos estranys amb la seva imaginació, com a ILION de Dan Simmons. O poder cada ment és un univers, com a OJO CELESTE de Philip K. Dick.

Aquest matí he començat a preparar alguna cosa sobre Jorge Luís Borges i he vist una relació entre aquest autor i el text d’aquí dalt, que havia escrit dies abans. És curiós perquè les ganes d’escriure sobre Borges m’havien vingut després de llegir un article sobre la seva relació amb Internet. Sembla que Borges està relacionat amb qualsevol cosa de la que parlem, fins i tot aquest pensament tirà bastant a Borges. Penso que Borges parla sempre de l’home i com Internet és un reflex de la condició humana havia de tenir per força referències borgianas.

Jorge Luís Borges és un altre dels meus autors preferits. El tenia injustament oblidat, amb els seus llibres en edició de butxaca criant pols als prestatges, però és, segurament, el primer autor que em va captivar. És curiós com el espai que ocupa un autor en els meus prestatges té poc a veure amb la importància que li dono i sí que té a veure amb la vida que feia a l’etapa en que el vaig llegir: Quan llegia Borges, o Boris Vian, la meva econòmia no donava per comprar més que edicions de butxaca que ocupen poc lloc, envelleixen ràpid i queden malament a la llibreria. Ara que tinc més possibilitats puc omplir un prestatge de Murakamis o Houellebecqs comprats així que es publiquen. Comptant en metres lineals Terry Pratchet li pega una pallissa a Italo Calvino mentre que a l’espai que ocupen als meus pensaments la diferència és astronòmica, a favor de Calvino, clar, però això ja seria una altra història.

Borges representa la saviesa enciclopèdica que omple de referències literàries diversíssimes tota la seva obra, literatura clàssica, àrab, anglosaxona, filosofia, matemàtiques... sembla conèixer tot el que s’ha escrit. Ell mateix va dir que la seva vida era més llegida que viscuda.

Borges afegeix a aquest cultiu de coneixements la seva capacitat per crear, més que històries, móns, realitats alternatives basades en les idees més que en els personatges o en els paisatges. Llavors ens descriu aquestes realitats amb un estil sintètic, simple, el preocupa més transmetre idees que no accions o sentiments, que passa per alt si pot. La subtilesa i la discreció són també marques de fàbrica dels seus contes, fa la impresió que sempre deixa de dir més del que diu, que suggereix més que explica, una frase amaga capítols sencers d'una novel·la.

El resultat són uns relats que estan a un pas de l'assaig, sovint curts i senzills, però sucosos. Colpegen una part misteriosa del cervell i et deixen pensant un cop els has llegit, gairebé durant més temps del que has trigat en llegir-los. Sense que t’adonessis, en un moment, Borges ha sembrat a la teva ment la llavor d’alguna cosa que abans no hi era, alguna idea estranya...

MÉS EXTINCIONS

Darrerament he estat fent un homenatge al bicentenari del naixement de Darwin llegint un recull d’articles d’un dels autors de divulgació científica que més m’agrada, l’Stephen Jay Gould. És un homenatge involuntari perquè vaig començar el llibre sense pensar en el bicentenari, no perquè pensi que Darwin no mereix un homenatge, per favor...

Aquest paleontòleg, mort l’any 2002, és un dels pares d’una variant heterodoxa de la teoria de l’evolució, la de l’equilibri puntuat, que defensa una evolució més a salts (parlant en temps geològics) que no pas gradual, . Malgrat aquesta heterodòxia és un defensor brillant del fet del canvi de les formes vives amb el temps i de la selecció natural com a principal força motriu d’aquest canvi, que són les dues idees centrals de Darwin. És un home que te les idees extraordinàriament clares. Acostuma a despullar les teories científiques de tota la palla que afegim els homes per sentir-nos millor i adaptar-les al que voldríem, i ens deixa la veritat crua, tal com és. Diria que en aquest sentit és tot el contrari dels nostres Eduard Punset o Eudald Carbonell, però això seria un altra història.

El llibre que estic llegint ara mateix és “Dientes de gallina y dedos de caballo”, com gairebé tots els seus llibres és un recull dels articles mensuals que escrivia a la revista Natural History Magazine (com envejo als que rebien la revista cada mes i podien buscar els seus articles i ser els primers en llegir-los). Us en recomano un qualsevol dels seus llibres per que veieu la manera com em sembla a mi que ha de pensar un científic.

M’agradaria comentar un dels articles en que, com li agrada a ell, analitza el concepte d’èxit evolutiu i rebutja que l’extinció sigui una senyal de fracàs. Poder ja haveu notat que el tema del fracàs i de l’èxit és un dels meus preferits.

Resumint molt ho deixaria en dos punts:
- Si totes les espècies s’han d’extingir un dia o altre el fet d’estar ara i aquí és més un accident que no un èxit real.
- La famosa extinció del Cretàcic va liquidar tots els dinosaures i també altres espècies, poder fins a un deu per cent de totes les que hi havia. Tot va passar en un instant, en termes geològics o poder també en termes humans. Hi ha hagut sis o set extincions en massa com aquesta que han estat una de les principals causes d’extinció. Sobreviure a un fet tan catastròfic com aquest sembla més una qüestió de sort que no d’adaptació al medi. Fet i fet és molt possible que el medi també hagués desaparegut.

Aquest concepte m’agrada (fins i tot tinc temptacions d’estendre’l al concepte general de fracàs): Ara estem a una posició, però en qualsevol moment un fet aleatori farà canviar les coses de manera inesperada i el fracàs es convertirà en èxit, sense que nosaltres haguem fet res d’especial per assolir-ho. Senzillament ha caigut un meteorit, s’han mort totes les plantes, els dinosaures supervivents es moren de gana i els petits menjadors de llavors som els únics que trobem alguna cosa per portar-nos a l’estómac. Quan d’aquí uns milers d’anys creguem ser els “reis de la creació”, anirà bé que algú ens recordi com va començar tot.

Llavors, en lloc d’èxit o fracàs evolutiu de les espècies tenim una adaptació constant a un medi que canvia de manera aleatòria. A vegades canvia de manera tan sobtada i radical que cap característica prèvia ens podria dir quina espècie ho tindrà millor per sobreviure. No hi ha una direcció concreta en la evolució, no és una evolució cap a alguna cosa, és una mena de ball interminable entre les formes de vida i allò que les envolta. Un vall caòtic i sense sentit. Però per alguna raó alguns éssers humans ho trobem molt maco.

Per acabar la lliçó d’humilitat una mica de perspectiva:

Els dinosaures van predominar entre el període Juràsic, fa uns 200 milions d’anys, i el final del Cretàcic, fa uns 65 milions d’anys. Així doncs, van viure durant més del doble del temps que fa que van desaparèixer.

L’home neandertal va viure a Europa durant gairebé 200.000 anys fins que es va extingir fa uns 20.000 anys. Aquests van viure durant deu vegades més temps del que fa que es van extingir.