Últimament he llegit tres llibres que tenen en comú que les protagonistes son nenes petites, superdotades intel·lectualment i que tenen unes certes tendències suïcides:
L’elegància de l’eriçó de Muriel Barbery, Biografía del hambre d’Amélie Nothomb i Una dona incòmoda de Montse Banegas.
Desconec quina és la relació que pot haver entre les tres coses. Tinc, però la resposta que ens dona la germana petita de “Las vírgenes suicidas” de Jeffrey Eugenides: “Está muy claro, doctor, que usted nunca ha sido una niña de trece años”
Relacionar la maduresa amb la fi de la vida no és cap bajanada si ens mirem la imatge de maduresa que s’acostuma a tenir al nostre mon. Relacionem la maduresa amb un seguit de sacrificis que hom fa per alguna raó no gaire clara. Alguna cosa així com mantenir la societat en funcionament, que sembla una raó prou sensata, però també per mantenir el ”que diran”, la imatge de normalitat “standard”, o fet i fet, la imatge de normalitat que hi ha al cap de cada persona, i que acostuma a variar enormement segons la persona i el moment.
A mi, al menys, sempre que algú em demanava maduresa estava expressant el desig que fes una cosa que semblava perjudicial per a mi i al mateix temps beneficiosa per qui la demanava. Tan és així que he acabat no només per ignorar les crides a la maduresa sinó per desconfiar molt de qui les fa.
Des del meu punt de vista la maduresa és tan desitjable com la calvície, són coses que venen encara que no les vulguis i val més conformar-te’n i treure’n algun profit, ja que no te’n pots lliurar. Aquesta em sembla una actitud molt madura, no? Encara afegiria que es convenient portar alguna mena de gorra si fa molt de sol per evitar unes cremades molt molestes.
Resignació, prevenció i pragmatisme són senyals de maduresa, també crec que son algunes de les característiques principals de totes les coses que s’aturen i s’enfonsen igual com un tauró que no es mogui s’ofega i s’enfonsa a les aigües del mar. Per això recomanaria que abans d’adoptar aquesta actitud tan madura val més assegurar-nos bé que no hi ha cap altre remei (en el cas de la calvície cal rebutjar les pocions màgiques, que no ens enredin! (això també és molt madur)).
Així doncs la primera part d’aquesta maduresa imposada pel pas del temps (no assolida com una mena de “camí del Samurai”, que no ens enredin!), la primera part, deia, seria descobrir que algunes coses no tenen remei i és millor acceptar-les, o fins i tot negociar amb elles. Un bon exemple és el joc de l’ultimàtum, de la teoria de jocs. Penso que la teoria de jocs té molt a veure amb la maduresa intel·lectual i us recomano que li pegueu una mirada si voleu afegir una mica de racionalitat a la vostra vida. Sembla una mica pallisa però en el fons és divertit. I si no voleu més raionalitat no cal, no hi esteu obligats.
Sabeu què? A mi la vida no em sembla tan dolenta, en tot cas: és com és i també com la fem nosaltres. I aquesta és la lamentable segona part de la maduresa. És quan descobrim que aquesta vida plena de amargures contra les quals no hi podem lluitar és en part la nostra obra.
No estic dient aquesta bajanada de que qualsevol és responsable del seu destí. Valga’m Deu quina bestiesa!!! La majoria del temps en tenim prou en mantenir-nos flotant a les aigües de la vida com si baixéssim a pel per un torrent d’aigües braves. Però probablement hi ha uns pocs moments de aigües tranquil·les en que podem mirar-nos les coses amb calma. o al menys treure el cap de l’aigua i pegar una ullada ràpida . Llavors la nostra actitud covarda i egoista ha pogut contribuir a empitjorar el mon que ens envolta de la mateixa manera que hauríem pogut fer-lo una mica millor.
I si per desitjar un mon millor us diuen que sou uns immadurs. Doncs podeu confirmar-los la vostra immaduresa i dir-los que els hi donguin pel...
L’elegància de l’eriçó de Muriel Barbery, Biografía del hambre d’Amélie Nothomb i Una dona incòmoda de Montse Banegas.
Desconec quina és la relació que pot haver entre les tres coses. Tinc, però la resposta que ens dona la germana petita de “Las vírgenes suicidas” de Jeffrey Eugenides: “Está muy claro, doctor, que usted nunca ha sido una niña de trece años”
Relacionar la maduresa amb la fi de la vida no és cap bajanada si ens mirem la imatge de maduresa que s’acostuma a tenir al nostre mon. Relacionem la maduresa amb un seguit de sacrificis que hom fa per alguna raó no gaire clara. Alguna cosa així com mantenir la societat en funcionament, que sembla una raó prou sensata, però també per mantenir el ”que diran”, la imatge de normalitat “standard”, o fet i fet, la imatge de normalitat que hi ha al cap de cada persona, i que acostuma a variar enormement segons la persona i el moment.
A mi, al menys, sempre que algú em demanava maduresa estava expressant el desig que fes una cosa que semblava perjudicial per a mi i al mateix temps beneficiosa per qui la demanava. Tan és així que he acabat no només per ignorar les crides a la maduresa sinó per desconfiar molt de qui les fa.
Des del meu punt de vista la maduresa és tan desitjable com la calvície, són coses que venen encara que no les vulguis i val més conformar-te’n i treure’n algun profit, ja que no te’n pots lliurar. Aquesta em sembla una actitud molt madura, no? Encara afegiria que es convenient portar alguna mena de gorra si fa molt de sol per evitar unes cremades molt molestes.
Resignació, prevenció i pragmatisme són senyals de maduresa, també crec que son algunes de les característiques principals de totes les coses que s’aturen i s’enfonsen igual com un tauró que no es mogui s’ofega i s’enfonsa a les aigües del mar. Per això recomanaria que abans d’adoptar aquesta actitud tan madura val més assegurar-nos bé que no hi ha cap altre remei (en el cas de la calvície cal rebutjar les pocions màgiques, que no ens enredin! (això també és molt madur)).
Així doncs la primera part d’aquesta maduresa imposada pel pas del temps (no assolida com una mena de “camí del Samurai”, que no ens enredin!), la primera part, deia, seria descobrir que algunes coses no tenen remei i és millor acceptar-les, o fins i tot negociar amb elles. Un bon exemple és el joc de l’ultimàtum, de la teoria de jocs. Penso que la teoria de jocs té molt a veure amb la maduresa intel·lectual i us recomano que li pegueu una mirada si voleu afegir una mica de racionalitat a la vostra vida. Sembla una mica pallisa però en el fons és divertit. I si no voleu més raionalitat no cal, no hi esteu obligats.
Sabeu què? A mi la vida no em sembla tan dolenta, en tot cas: és com és i també com la fem nosaltres. I aquesta és la lamentable segona part de la maduresa. És quan descobrim que aquesta vida plena de amargures contra les quals no hi podem lluitar és en part la nostra obra.
No estic dient aquesta bajanada de que qualsevol és responsable del seu destí. Valga’m Deu quina bestiesa!!! La majoria del temps en tenim prou en mantenir-nos flotant a les aigües de la vida com si baixéssim a pel per un torrent d’aigües braves. Però probablement hi ha uns pocs moments de aigües tranquil·les en que podem mirar-nos les coses amb calma. o al menys treure el cap de l’aigua i pegar una ullada ràpida . Llavors la nostra actitud covarda i egoista ha pogut contribuir a empitjorar el mon que ens envolta de la mateixa manera que hauríem pogut fer-lo una mica millor.
I si per desitjar un mon millor us diuen que sou uns immadurs. Doncs podeu confirmar-los la vostra immaduresa i dir-los que els hi donguin pel...
