MÉS BARÇA DE BASQUET: LA DE CAL I LA DE SORRA

Les festes de Nadal i l'acumulació de jornades de l'ACB per Nadal (era un missatge a la lliga de futbol?) no m'han donat temps de comentar la victòria del Barça de basquet sobre el Real Madrid (un altre cop ggg!!) abans de que tornessin a perdre amb el Menorca tot el que havien guanyat.

Si us fixeu la recepta que vaig donar a l'anterior missatge gairebé va funcionar, contra el Madrid Kasun només va fer sis punts al primer quart, però en Fran Vazquez en va fer quatre, haurem de dir que cal sumar els punts d'aquests dos al primer quart per saber si guanyarem o perdrem. Avui, no cal dir-ho, el Kasun ha fet ben poca cosa al principi i de seguida hem tingut el partit malament.

El partit contra el Madrid va ser brillant, sobretot la defensa, cosa que té més mèrit contra un equip al que li xiulen tantíssimes faltes a favor. El Barça havia pensat molt bé com parar a Bullock i li va funcionar. I es veu que el Madrid no tenia gran cosa més. De l'actuació de Basile em quedo amb la defensa, però aquests triples acrobàtics amb un 3/11 d'encert no m’impressionen, més bé amb fa por, si arriba a tirar 11 triples amb el percentatge d'avui sí que hagués estat impressionat (2/3).

El problema és que contra el Madrid van jugar gairebé només sis jugadors, tot i anar guanyant de vint, i avui aquests jugadors estaven esgotats, i han tornat a jugar ells més que cap altra. Hem alternat els pivots (ara gairebé ja no autoelimina al Kasun a les tres personals com l'any passat), però els baixos no hi ha manera de canviar-los. Dic jo que o en un partit ja guanyat contra un equip molt fort o en un partit "sicológicament difícil" contra un equip més feble es podien haver donat 30 minuts amb confiança a Ilyasova o a Acker, encara que fos a veure que feien. És veritat que fallen molts llançaments, però Lakovic i Basile han fet "partidassos" amb percentatges de pena.

En el Barça de Dusko hi ha jugadors que poden fallar el que sigui i seguir jugant i jugadors que van a la banqueta al primer error, no entenc aquesta filosofia de col·legi de primària dolent, amb alumnes enxufats i alumnes als que el professor els té mania.
Quan surt un jugador és per que faci alguna cosa que l'entrenador té pensada o per mirar a veure que passa? No pot ser que tregui a Ilyasova que està tirant fatal i després el senti per què falla un triple, tothom ho sabia que fallaria! Si el treu serà per la defensa o el rebot, no? Ell ha de saber que pot esperar dels seus jugadors i fer-los servir en funció d'això, els moviments de banqueta han de respondre a una tàctica, no a càstigs i premis.

Ui! he fet servir un altre cop la paraula tàctica parlant del Dusko, val més que ho deixí córrer, estic desbarrant... he begut massa cava aquestes festes...

En fi, passeu un Bon Cap d'Any. El proper missatge no serà de basquet.

Unes cosetes sobre el Barça de basquet, aprofitant que acavem de perdre

Voleu saber si el Barça guanyarà un partit quan només s'ha jugat la primera part?  Mireu els punts de Kasun, si porta deu punts al final de la primera part és molt probable que guanyem el partit, si no en porta cap ho tenim molt xungu.  Els de Lakovic no cal que els mireu, sempre fa una pila de punts, guanyem o perdem.

 

El guió d'un partit guanyat és començar fort el primer quart amb molts punts de Kasun, perdre la avantatge el tercer quart i recuperar al final.  Si ens falta l'avantatge del primer quart la baixada del tercer ens deixa amb el cul a l'aire i llavors ja és molt difícil recuperar.

 

Jordi Trias deu ser el jugador que he vist mai que millor aprofita la feina dels demés per fer els seus números.  Una pila de vegades es troba sol per agafar un rebot o fer una cistella per què l'altre pivot s'està fotent d'hòsties amb dos tius al mateix temps I si no es troba sol no tira mai, i si està sol tira la meitat de les vegades..

 

El Barça acostuma a guanyar els partits des de la defensa, i defensant Ilyasova és una fiera. Algú hauria d'avisar als comentaristes de la tele d'aquest fet.

 

Jordi Grimau juga amb les ulleres que porten els burros dels carros, només veu cap endavant.  És dificilíssim que faci un passe si pot intentar fer una cistella travessant tres jugadors contraris.

 

El Barça no té cap jugador de la sel.lecció espanyola de basquet, això és una desavantatge de cara a l'arbitratge.  Està claríssim.

 

Dusko, tiu, si perds de deu i li xiulen dues tècniques per protestar a Lakovic, que està rebent com una estera, vol dir que algú està fent la teva feina.  Les tècniques a l'entrenador s'han de buscar aquí i no als finals igualats de play of de l'ACB, oi que m'entens?  Ja no dic que aprenguis una mica de tàctica, per què al nivell d'Escariolo ja no arribaràs mai, però al menys crida una mica a algú que no sigui del teu equip.

 

Si féssim un equip entre jo, ma germana, ma mare, la veïna i el canari i juguéssim l'ACB, els pitjors de la competició seguirien sent els arbitres, i aquests encara són millors que els de l'Eurolliga !

 

Per últim, una que tenia pendent del dia del TAU:  al final vam guanyar a la prórroga, però m'estimaria més no jugar-me el partit amb els triples d'un tiu que n'ha ficat un de deu intents en tot el partit, deu ser que soc raro.

orlandpascual

ORLAND@telefonica.net

 Visita'm a : http://notespantis.blogspot.com/

 

Què? sense fronteres

Ara que ve Nadal és un bon moment per parlar d’ONG.

Jo no en tinc res en contra de les ONG, fet i fet pertanyo a tres o quatre i m’hi deixo uns quants calers. En aquest aspecte només tinc una queixa: en quant surt aquest tema en una conversa, qualsevol persona present que no hi pertany a cap, es creu en la obligació de justificar-se i explicar detalladament les raons per les quals no hi dona diners, i llavors passen dues coses: La primera, que a mi no m’importen un pitu les raons per les quals les persones no pertanyen a cap ONG, no soc sociòleg, jo, ni tampoc psicòleg ni capellà, ells sabran per què fan les coses; i la segona és que molt sovint aquestes raons acaben amb un atac a les ONG i als que sí que hi posem diners, els arguments varien des de l’estupidesa al colonialisme, però al final de l’explicació, sempre me les carrego jo.

Ara per Nadal les que més surten són les que es diuen ONG de “desenvolupament”, penso que la seva filosofia és senzilla: ... com ho diria sintèticament... ajuden a la gent a superar la seva pobresa econòmica. Si és deguda a una manca de desenvolupament poden ajudar-los a desenvolupar l’agricultura, l’artesania, els negocis...els donen formes de guanyar-se la vida. Si la situació és extrema o hi ha hagut alguna catàstrofe, directament aporten articles de primera necessitat: menjar. aigua, abric...

Però estem parlant de coses materials: bens i serveis, o coneixements, per això alguns col·lectius professionals formen ONG’s, tenim els metges (sense fronteres), veterinaris (sense fronteres), arquitectes ... fins i tot existeix arxivers sense fronteres. Sempre intentant portar a la gent aquelles coses o coneixements que li manquen.

... i ara bé lo bo ...

Què se suposa que li manca a la gent per què existeixi una ONG que es diu ... “Pallassos sense fronteres” ? Quin bé material al qual no poden accedir degut a la seva pobresa els aporta aquesta organització? Rialles? Alegria? Sentit de l’humor? Però d’això ja en deuen de tenir, no? No te res a veure amb la pobresa, el sentit de l’humor. Vol dir que els pobres no saben fer riure? No és veritat, , increïblement i feliç, la capacitat per riure i per fer riure, per inventar coses divertides, no està lligada al benestar material.

No ho dic jo, és evident, qualsevol que hagi vist nens pobres sap que també riuen, juguen i s’ho passen bé. Els nostres pares, que van ser nens en temps de guerra, reien i jugaven tot i la por i la gana que passaven. Els mateixos pallassos sovint segueixen fent riure als nens malgrat passar-les molt magres.

Direu que soc una persona sense cor que no entenc la importància de “aportar un somriure als pobrets nens”. Però, de veritat algú es creu que els nens de ... Darfur, o Palestina, es passen tota la seva vida tristos i moixos i només riuen quan ve el Tortell Poltrona de torn a fer-los gràcies? No és més lògic pensar que els nens s’ho passen de por amb el tortell poltrona, clar, però, un cop ha marxat, s’ho passen igual de bé jugant entre ells o rient les gràcies dels adults del poble que els fan de pallassos?

Per què els arquitectes, metges o arxivers els fabriquem aquí a la civilització, però de pallassos, per sort o per desgràcia, de pallassos n’hi ha a tot arreu.

Ha mort l'escriptor del ZOO D'EN PITUS, Sebastià Sorribas, als 79 anys

L'any setanta-i-pocs jo sabia ben poques coses.

Sabia que em deia Orland, i això ja era molt, i sabia que a casa parlàvem en català; però la mama i les tietes parlaven entre elles en castellà.

Sabia que seseaba, i que ho van descobrir al col.legi, però no sabia que el so "zeta" en català no existeix.

Sabia més coses: que ja no volia ser taxista, sinó "zoòleg" (amb zeta,ggg), i que llegir era millor que jugar al carrer.

També sabia que hi havia gent que es preocupava per mi, no sabia que amb el temps jo em preocuparia per ells i que m'anirien deixant, un darrera l'altre.

Llavors tenia tanta por de tot que a la meva habitació m'amagava darrera la cortina.

Llavors encara no sabia que les dones no porten més que problemes (... deixem-ho amb: "principalment problemes"), ni que l'amistat de debó és la cosa més valuosa que existeix a la vida.

I un dia algú, no recordo qui, poder la tieta, em va regalar "El zoo d'en Pitus". Era el meu primer llibre en català. El vaig llegir sense haver fet mai cap classe de català, jo deia que quan llegia semblava valencià.

Era un llibre fantàstic. No per l'idioma, jo no sabia que allò era important. Segurament mai havia conegut uns nens amb tanta iniciativa com la colla d'en Pitus. La història em feia venir ganes de prendre iniciatives, de crear alguna cosa. Era una història propera, de gent semblant a mi, diferent de les aventures de la "colecciòn historias" que devorava normalment.

Ara pensant, poder llavors encara volia ser taxista i va ser en Pitus el que em va fer pensar en la zoologia. O potser va ser més tard, el Rodriguez de la Fuente, però això ja és una altra història.

El fet és que jo era un nen i i que "El zoo d'en Pitus" em va impressionar tan que encara ho recordo.

Ahir a Barcelona va morir l'autor del "Zoo d'en Pitus" d'un aneurisma d'aorta. (Com el meu tiet, és una mort ràpida, per bé o per mal).

Descansa en pau, Sebastià Sorribas, moltes gràcies per tot.