EL RETORN

El dissabte passat vaig tornar de vacances. El vaixell l’havíem deixat dos dies abans al port de Palerm, però hi va haver un imprevist i vam tornar a fer el darrer sopar a la banyera del Sula just la nit abans de marxar. El comiat dels companys de viatge tampoc va ser a l’aeroport tal com havia pensat sinó dinant al Port Olímpic de Barcelona, el lloc on havíem començat el viatge. El imprevistos són el pebre de la vida , li afegeixen un toc de gust diferent, que ve molt bé si estàs de vacances.

Serà veritat que la civilització no funcionaria si tothom estigués sempre de vacances? Al tornar de vacances sempre hi ha la temptació de provar-ho, encara que només sigui per uns dies, mira que si funciona...

Tornem de vacances sent una altra persona, una amb més capacitats. Hem fet coses diferents i ens n’hem sortit. Hem descobert que servim per alguna cosa més que la rutina diària. Tenim el miratge de tornar a ser nens, amb tota la vida per davant plena d’infinites possibilitats. Som com el tap d’una ampolla de cava que després de la festa s’ha inflat i ja no cap a l’ampolla, ara som més grans i no hi cabem a la nostra vida d’abans.

Caldran dies de esforç i de rutina per encaixar-nos a l’ampolla. Anirem deixant de costat les parts de nosaltres mateixos que vam descobrir durant les vacances com si fossin les sales d’una gran mansió que només es fan servir de quan en quan, durant les grans ocasions, i resten oblidades la resta del temps, amb el mobles tapats i plenes de pols i teranyines. Reduïts a la nostra identitat de cada dia ja cabrem al nostre lloc i amb el temps fins i tot ens sentirem còmodes un altre cop. Només somniarem i enyorarem una mica les vacances i la persona que vam ser mentre les fèiem.

O poder les coses no són tan dramàtiques i en realitat no hem canviat gens, tornem sent els mateixos que van marxar, els mateixos de sempre. El que passa és que ens ha agradat la sensació de sentir-nos estranys que hem tingut durant les vacances i la volem allargar una mica fent-nos els estranys a la nostra vida de cada dia.

LA MAR

Per culpa dels problemes derivats del canvi d’ordenador dels quals hauria de parlar algun dia (ens comprem un ordenador nou i al final ja estem molt contents si funciona igual que el vell) he estat forces dies sense escriure. S’han quedat al tinter un escrit sobre el fracàs que contestés a l’escrit sobre el triomf del blog del Toni i un altre sobre l’Albert Casals, un nano increïble.

Però estic a punt de marxar de vacances i poder la mar s’enfadaria si marxés sense dir res d’ella.

Un record de l’any passat:
En el momento de llegar la ola, los tres que estábamos en la bañera, tuvimos tres visiones diferentes de lo que estaba pasando: Ana, de cara a la ola, tuvo la visión más impresionante: unos días más tarde recordaba haber visto una sombra enorme levantarse por detrás de mi, muy por encima del barco. Yo, de espaldas a la ola, tenía una visión también impresionante, pero menos amenazadora, ya que estaba mirando a Ana, recuerdo oír la ola levantarse y romper detrás de mí, muy arriba. Pedro, tuvo probablemente la visión menos impresionante, estaba meando en popa y debía estar mirando… aunque fue el que más peligro real corrió en el momento de la verdad. En el momento de caernos la ola encima seguía mirando a Ana a través de una cortina de agua, me recordó cuando era pequeño e iba con mi padre al túnel de lavado, pero esa vez sin llevar el coche alrededor.
En ese momento descubrí una nueva faceta de mi pusilanimidad: Yo siempre me había declarado partidario, en caso de que Barcelona fuera amenazada por un tsunami y no hubiera posibilidad de salvación, de ir a la playa para verlo llegar y, al menos, no perderme el espectáculo. Pues la verdad es que en aquel momento justo en que me caía encima, me alegré de no haberla visto, es más, todavía me alegro ahora, mi subconsciente ya fabrica unas pesadillas bastante conseguidas sin necesidad de darle más material. Claro que en el caso del tsunami no habría riesgo de pesadillas posteriores, o sí, quien sabe…

Ja veieu que és millor tenir la mar contenta, sobretot si t’agrada la roba seca.

Començant amb aquest episodi igual costa d’entendre que des de que l’any 2001 vam fer la primera travessa a les illes Hyeres he sortit a navegar en un veler gairebé cada cop que he tingut uns dies de vacances, mai menys de dos cops l’any.

I és que lo meu ve de família, encara que el meu avi per part de mare era ferroviari (també he seguit aquesta tradició) per part de pare la majoria dels parents eren mariners, pescadors, nedadors excel·lents ... gent de la mar vinguda a la Barceloneta des de Vinaròs i St. Carles de la Ràpita. El meu pare va fer la “mili” a la marina a Menorca, era també un gran nedador i va aconseguir que el seu fill, que era un negat per qualsevol mena d’esport (vaig suspendre gimnàstica de BUP i COU) , aprengués a nedar decentment. Jo que a més de ser un negat pels esports tampoc he estat massa valent, no he tingut mai por a la mar (fins l’episodi de més amunt) i m’he banyat a la platja divertint-me molt amb onades molt grans, abans que inventessin les banderes vermelles que ara els costa tan poc posar a la que la mar està una mica embolicada.

Poder és per això que soc feliç passant el temps mirant i escoltant les onades des de la platja o des d’un vaixell. Són molt diferents des d’un o l’altre lloc, trobo que haurien de tenir noms diferents. Una onada trenca a la platja i veus l’aigua caient des de la cresta amb soroll i escuma o quan la mar està molt calmada, sobretot per la nit, gairebé no trenca, està molt transparent i fa unes onadetes petites amb un xipolleig suau. Al mar, navegat a vela, trobes onades a la flor de la vida, lluny de morir a la costa, i notes la força que tenen quan aixequen el veler i l’empenyen i sents com el timoner lluita contra elles per mantenir el rumb o si pot les aprofita i llavors planeges una estona sobre de cada onada i la travessa és ràpida i còmoda.

Els colors de la mar varien molt, a prop de la costa depèn del fons, por ser verd esmaragda si hi ha un fons de sorra blanca o blau fosc si hi ha posidònia. A mar obert el color depen del cel i del vent, em penso, i pot ser fins i tot d’un negre molt fosc on l’escuma destaca com les vetes en el mabre. Si estàs a coberta i mires la mar del voltant sovint té un color diferent a babord del que té a estribord segons miris les onades per on venen o per on van. Pot ser blau fosc a un costat i platejat brillant a l’altre, o verd i negre.

La mar és encara misteriosa, no saps mai que hi ha entre el buc del vaixell i el fons, per això sovint fa respecte banyar-se a mar obert. Sovint sents un xipolleig i mai sabràs si era només una esquitx d’aigua o alguna altre cosa que havia saltat a mirar-te. Per la nit l’estela del vaixell és plena de llums de diferents formes i mesures, alguns molt grossos i brillants. I des de dins pots sentir un munt de sorolls que no saps si els fa el mateix vaixell (els vaixells també son misteriosos) o venen d’algun altre lloc, d’algun ésser de les fondàries que intenta comunicar-se amb la nau que passa per sobre d’ell com un home que veu un ovni. No és estrany que els mariners parlessin de serps de mar i peixos monjo.

Demà me’n vaig a navegar, de Barcelona a Sicília passant per un munt de llocs, una travessa tranquil·la de quinze dies. Gaudirem de la mar i dels llocs que visitem