SALMONS

Les persones som una mica com els salmons.

venen de l'immens mar obert

però pujen un riu contracorrent, fent un esforç inimaginable

per arribar un estany de muntanya

on troben l’amor,

i també la mort.

Però és el mar que corre per les seves venes el que els ha permès fer aquests viatge. Sense el mar, aquesta aventura mai no hagués passat.

CRÍTIQUES

L’altre dia vaig veure un article a l’AVUI que parlava del mateix que vull parlar jo, es deia “La nova àgora” i més o menys comentava el fàcil que és donar la opinió amb les noves tecnologies i com les opinions més populars no solen ser les més autoritzades, cultivades, mesurades, com vulgueu dir.

No puc evitar llegir els comentaris de les notícies d’Internet, quan veig que ha passat alguna cosa no em resisteixo a veure que hi diu la gent com jo. Normalment després de llegir-los tinc una enrabiada. Els comentaris són en un 90% un conjunt de tòpics suats, acusacions sense fonament, insults i raonaments menys que infantils. El comentarista mig sembla tenir un ideari polític de la ultradreta més demagògica i uns coneixements científics propis d’un bruixot de tribu no gaire espavilat. Té uns desigs nuls de debatre, que fan que passi directament al menyspreu i a l’insult quan veu una opinió contrària. Tot això sense entrar en temes tan esotèrics com al ortografia i la sintaxis. Mai de la vida havia llegit ni sentit bajanades tan grosses com les que veig molt sovint a Ïnternet.

En canvi, conec foros especialitzats en determinats temes on pots trobar informació molt millor que la que donen els diaris, que allà són menyspreats per la poca qualitat de les seves notícies.

Internet és una finestra al mon, a dins hi ha de tot, només cal saber buscar. La meva queixa, més que queixa lament, per què no hi ha un responsable, és que, com al carrer, el soroll que fan els cridaners no ens deixa escoltar allò que és realment interessant.

Això és molt greu, perquè sembla voler dir que la conversa seriosa és només per a quatre escollits i que quan dones veu a tothom la conversa deriva en un guirigall absurd del qual només surten bajanades. Jo penso que això no és cert, que parlant tranquil·lament amb qualsevol persona és pot aprendre molt. Penso que si parlés una estona fins i tot amb els que escriuen a la xarxa els comentaris que em treuen de polleguera podríem tenir un intercanvi d’idees interessant.

Llavors, per què això no passa als comentaris? Potser és que a Internet busquem bàsicament popularitat i la realitat de cada dia ens ensenya que la popularitat té poc a veure amb el pensament i molt amb la histèria, la agressivitat i la manca de respecte.

I això tampoc no és gaire bo.

Amb tot això se'ns va morir fa poc un gran crític de la societat, una veu mesurada i lúcida, que parlava de les coses amb imaginació i intel·ligència. Hagués volgut fer un homenatge a Saramago, però no el conec prou, que serveixi com a tal aquest atac als que no han après d'ell.

INSATISFACCIÓ

Jo, fa anys, de jovenet, era molt intuïtiu. Després, en créixer em vaig dedicar a analitzar les coses, a desmuntar-les per veure com funcionaven. Ara ja fa un temps que em limito a esquivar els cops, penso que el algun moment em vaig equivocar en un trencant i vaig anar per un camí equivocat.

El blog em permet tornar al anàlisis, i a vegades em permet ser intuïtiu i tot i escriure tal com raja, és quan queda millor. En algun moment potser trobaré el trencant perdut i aniré a parar on vulgui que hagi d’estar ara mateix, de moment, de veritat que no ho sé.

Ara la meva vida ha començat a canviar i sembla que m’acosto a la felicitat en lloc d’allunyar-me’n. No sé si he trobat un trencant perdut, encara que alguna cosa hi ha d’això. El que ha passat és la meva producció bloguística ha baixat encara més, encara que no vull estar-me’n d’escriure. Deu ser que necessito un cert nivell de frustració per escriure. Llavors, ara he de donar-me un temps per generar noves expectatives i arribar amb elles al nivell de frustració adequat per començar de nou a escriure. És una mica depriment, si t’ho mires bé és una manera d’apostar en contra teva per així no perdre mai del tot.

Pensava que no trigaria gaire a arribar al nivell adequat d’insatisfacció. La política m’ajudarà molt per què sembla que ens espera un futur bastant dretà, després de uns anyets amb els meus al poder segurament tornaré a passar a l’oposició. (Al menys això em servirà per, quan algú em digui que un tiu que pixa al mig del carrer és un revolucionari, contestar-li sense embuts que un tiu que pixa al mig del carrer és un tarat i que, si pensa així, amb ell ja hi son dos).

Aquest escrit ha anat progressant amb el temps, han passat mesos entre una frase i la següent. Ara la realitat ha corregut encara més del que em pensava i potser ja tinc prou mala llet per tornar a escriure. I si no, potser ho arreglarà el nostre govern la setmana que ve quan em baixin el sou.

Amb aquest estat d’ànims constato una impressió que tinc sovint ara que les coses van malament: He vist a prop meu que si tots som en certa manera uns herois, també tots podem ser mesquins i pusil·lànimes. He tingut absurdes baralles que viciaven l’ambient per una engruna de popularitat que no valia l’esforç. He vist a gent que desitjava la derrota dels seus per poder dir que ja l’havia anunciada. I no, no estic parlant un altre cop de política, que també valdria, tot això ho tenia al costat, jo hi era dins, en realitat.

No estic contradient el que havia dit altres vegades. Segueixo creient que la natura humana és espectacular Aquesta és una intuïció, una de les poques que encara tinc. I no em cal anar a parlar amb els millors investigadors del mon per confirmar-la, la crec i ja està. Així estalvio molt en viatges, que ja va bé. És mes, penso que hem de valorar encara més les alçades a les que poden arribar les persones si pensem que han de pujar de tan baix com les hem vist estar en altres moments.

En aquest moment, mentre escolto tristament com els lampistes foraden la paret de la cuina, em deixo portar per un pensament negatiu més: Com és que les actituds mesquines, pobres i covardes són justament les que els homes més valorem, les que fem servir per tractar les coses importants i les que destaquem a l’hora d’escollir aquells que les tractaran? En quin moment de la història vam deixar de seguir aquell que ens portava a caçar el mamut i a agafar la torxa de l’arbre que cremava i ens vam fer admiradors del que es queixava amargament mentre moria de gana amagat en un racó?

Aquesta, clar, és només una impressió, no és veritat, si no, no hauríem pogut arribar fins aquí, però de vegades la sensació és molt forta.

LA FI DE LA INFANTESA

Tenia ganes de llegir aquest llibre fa temps sense acabar de trobar el moment, fa poc el vaig trobar i vull transmetre-us les meves impressions.

El principi del llibre és bastant decebedor, les idees polítiques d’Arthur C. Clarke semblen estar força lluny de la fi de la infantesa, més bé semblen les idees d’un nen. Planteja una utopia sota vigilància. Un model inviable de societat que fins i tot fa por, per què és massa semblant al que està en el cap d’alguns éssers humans amb més poder que seny. El que sí que és, és coherent amb l’escenari que dibuixa: l’arribada d’uns éssers provenints de l’espai molt més avançats que la humanitat.

Hem de pensar que el llibre el va escriure el 1954, des de llavors les idees sobre com serà el futur han evolucionat força. Les preocupacions dels supervisors pel seu aspecte, li faran molta gràcia a qualsevol que hagi llegit a Greg Bear. Una civilització tan avançada hauria de poder modificar la seva forma a voluntat.

El llibre millora molt a la tercera part. A l’hora de parlar del destí de la humanitat, l’Arthur C. Clarke és un dels millors, sinó el millor, tot el final de la novel·la és ple d’un dramatisme poètic, que apareix sovint a les seves novel·les. Val la pena aguantar la primera part per poder gaudir llegint el trist destí dels supervisors, de l’astrònom Jan Rodricks, de la humanitat en general.

Aquesta tristor té en aquest cas alguna cosa a veure amb el títol, la fi de la infantesa és una cosa trista per si mateixa. Potser no en tots els casos, no tots recordem la infantesa amb nostàlgia, però en abstracte sí que ho és.

La idea de l’evolució dirigida és una altre que li agrada molt a Arthur C. Clarke. Apareix al seu llibre estrella: “2001” però és una idea força comú a la literatura, també apareix a “Hacedor de Estrellas” d’Olaf Stapledon, on es parla d’una entitat còsmica força semblant a la que suggereix aquesta novel·la, i és una de les idees centrals de les sèries del David Brin de “Marea Estelar” i companyia. També hi és, d’alguna manera força cínica, a la sèrie del “Mundo Anillo” de Larry Niven, no recordo si a la primera o a la segona part. I també de manera més grollera, en la meva opinió, a la Ràdio de Darwin de Greg Bear.

Ja fa menys gràcia quan la trobem a la literatura suposadament científica. En realitat l’evolució no ha de ser necessàriament cap a una major complexitat. Està molt bé el capítol de la fantàstica sèrie Star Treck Voyager en que dos protagonistes veuen accelerada la seva evolució, al principi són cada cop més intel·ligents ... però acaben convertits en dos llangardaixos. No recordo haver vist un tractament així del tema en cap altre pel·lícula.

Aquesta setmana s’ha estrenat la pel·lícula del llibre de Cormack McCarthy “The road”. És una història que també parla de la fi del mon. Hi parla d’una altra manera encara que també té tristor i una poesia. El llibre és molt dur i molt trist, ja vaig parlar d’ell fa temps. Torno a treure el tema per lligar-ho amb una cosa que vaig escriure fa temps en un dels meus últims escrits: quan tot pot fallar, la cosa més segura que tenim, la única de la qual podem respondre, som nosaltres mateixos. Penso que aquesta història també va una mica d’això, vista així em sembla més bé un cant a la humanitat: en un entorn tan terrible, els protagonistes segueixen sent humans.