LA IDENTITAT

Diumenge per la nit van fer per la tele dues pel·lícules que tractaven del clonatge:. Code 46 de Michael Winterbottom, amb Tim Robbins, i Aeon Flux de Karin Kusama, amb Charlize Theron (basada en una serie d’animació de la MTV creada per Peter Chung) Estèticament eren atractives les dues, cada una en el seu estil. Vaig trobar que la primera tenia més sentit, però vaig acabar veient la segona. (A continuació apunto una possible raó:

)

Quan parlem del clonatge només hi hem de donar un parell de voltes per acabar parlant de la identitat, d’allò que ens fa ser qui som. Si tenim un duplicat, quin de nosaltres és l’autèntic? I llavors, què és l’altre? Una idea forta en aquest tema és la continuïtat temporal, testificada per la memòria. Els clons no han de tenir els mateixos records que nosaltres, però aquest és un problema petit per a un guionista valent.

A més de la clonació, la ciència ficció també planteja les paradoxes de la identitat a traves del teletransport (un expert en el tema és el Sr. Scotty de Star Treck): al convertir una persona en energia, informació o el que sigui, podríem copiar aquest “el que sigui” i restituir-ne dos en lloc d’una.

Lem tracta aquest tema amb el seu humor a Diarios de las Estrellas, Viajes y memorias, al viatge vint-i-tresè: El protagonista, Ijon Tichy, sospita que la persona transportada mort en cada viatge i és substituïda per una còpia amb la mateixa memòria, que creu ser l’original. Els seus dubtes neixen quan diferents errors fan aparèixer dues còpies en dos llocs diferents, o fins i tot una i mitja. Pel que pugui ser, evita tornar-se a teletransportar. És conscient que, igualment, ell tampoc no és l’original, ja que s’havia teletranportat uns quants cops abans.

Aquest supòsit inquietant crec que ja l’havia plantejat Bertrand Russell: Com sabem que la humanitat sencera no acaba de néixer fa uns segons, amb el seus records i tot, i només creu haver tingut un passat?

Orson Scott Card li dona un parell de voltes més a Ender el Xenocida, on el sistema, aclaparat per la personalitat del protagonista, torna no una sinó tres persones, la original i dues més, en aquest cas diferents.

Un altre volta al tema està en deu capítols de la tercera temporada de Farscape (la meva sèrie preferida) amb el protagonista duplicat des del capítol 6 al 17. El capítol 17 parla del conflicte que provoca la mort d’una de les còpies a la seva amant. L’home que estimava ha mort, però no ha mort. N’hi ha un altra d’igual i ella ja l’estimava abans que es convertís en dos, el problema és que ha compartit una part de la seva vida amb una de les còpies, el mort, i això el fa especial. No conec cap altre representació dels conflictes sentimentals que provocaria el clonatge. La història sencera parla precisament dels sentiments. És un capítol molt maco, molt trist, un dels meus preferits.

En realitat no cal anar recórrer a la imaginació per plantejar-nos dubtes respecte a la identitat. Els majors desafiaments que te la nostra ment al plantejar-se la seva identitat estan a la vida mateixa.
A més del naixement i la mort, per a mi resulten més interessants el creixement i el canvi: Com podem seguir sent la mateixa persona malgrat els canvis que patim al llarg dels anys? El nen, l’adult i el vell son la mateixa persona? Aquí fins i tot la memòria falla: ni tan sols recordo haver estat el nen de cinc anys que sembla ser que era jo mateix.

Fins i tot les persones adultes poden experimentar canvis. Una persona es pot trobar compartint la seva vida amb una desconeguda que no és la que li havia agradat. Però ara poder no estem parlant de canvi sinó de desconeixement. Jo no crec que les persones canviem gaire, el que passa és que per dintre som molt més rics del que es veu i podem treure coses que els altres no coneixien. No som éssers lineals, amb una personalitat fixa i senzilla sinó tan complicats que admetem infinites alternatives sense canviar realment.

La desaparició de la identitat és la definició més precisa de la mort, penso jo. Pot ser un procés lent, i en algunes malalties et planteges si el malalt és la mateixa persona que havia estat. Rainer Maria Rilke lliga la identitat a la mort d’una altra manera a Los Papeles de Malte Laurids: diu que cada persona té una mort que li és pròpia, així, la nostra mort forma part de la nostra identitat. De fet, la completa, poca cosa més podem afegir, no?