Ha mort l'escriptor del ZOO D'EN PITUS, Sebastià Sorribas, als 79 anys

L'any setanta-i-pocs jo sabia ben poques coses.

Sabia que em deia Orland, i això ja era molt, i sabia que a casa parlàvem en català; però la mama i les tietes parlaven entre elles en castellà.

Sabia que seseaba, i que ho van descobrir al col.legi, però no sabia que el so "zeta" en català no existeix.

Sabia més coses: que ja no volia ser taxista, sinó "zoòleg" (amb zeta,ggg), i que llegir era millor que jugar al carrer.

També sabia que hi havia gent que es preocupava per mi, no sabia que amb el temps jo em preocuparia per ells i que m'anirien deixant, un darrera l'altre.

Llavors tenia tanta por de tot que a la meva habitació m'amagava darrera la cortina.

Llavors encara no sabia que les dones no porten més que problemes (... deixem-ho amb: "principalment problemes"), ni que l'amistat de debó és la cosa més valuosa que existeix a la vida.

I un dia algú, no recordo qui, poder la tieta, em va regalar "El zoo d'en Pitus". Era el meu primer llibre en català. El vaig llegir sense haver fet mai cap classe de català, jo deia que quan llegia semblava valencià.

Era un llibre fantàstic. No per l'idioma, jo no sabia que allò era important. Segurament mai havia conegut uns nens amb tanta iniciativa com la colla d'en Pitus. La història em feia venir ganes de prendre iniciatives, de crear alguna cosa. Era una història propera, de gent semblant a mi, diferent de les aventures de la "colecciòn historias" que devorava normalment.

Ara pensant, poder llavors encara volia ser taxista i va ser en Pitus el que em va fer pensar en la zoologia. O potser va ser més tard, el Rodriguez de la Fuente, però això ja és una altra història.

El fet és que jo era un nen i i que "El zoo d'en Pitus" em va impressionar tan que encara ho recordo.

Ahir a Barcelona va morir l'autor del "Zoo d'en Pitus" d'un aneurisma d'aorta. (Com el meu tiet, és una mort ràpida, per bé o per mal).

Descansa en pau, Sebastià Sorribas, moltes gràcies per tot.