diumenge, 23 de novembre del 2008

PURÉ DE VERDURES

He de confessar que pertanyo al club dels prims, dels que ens engreixem gairebé per compromís, per que no sigui dit. Per a mi la panxa no té res que veure amb el menjar, te que veure amb l’edat.

Amb aquesta constitució, per a mi el menjar és una festa, menjar-lo i fins i tot cuinar-lo, que també faig les meves cosetes. Serà per això que no entenc la gent que va a la verdureria com si anés a la església, però no a parlar amb Deu sinó a fer penitència. Un puré de verdures pot ser un menjar molt bo, si es fa amb carinyo, es posen coses bones i es tracten de manera que siguin més bones. En canvi he vist gent comprar les verdures del puré gairebé amb cara de fàstic, compren coses com naps i carbasses (quina gràcia té el nap? quina raó pot tenir un ésser humà per menjar-ne? a part de la gana) convençuts que no els agradaran, jo crec que a vegades el cuinen i ni se’l mengen, o que li donen als seus pobres fills mentre ells es mengen d’amagat un kinder-sorpresa per dinar.

És com el fet de recompensar-se a un mateix per fer una cosa. No ho he entès mai. Les vacances, per exemple, són una cosa bona de fer per si mateixes, no cal haver-les merescut. Com a éssers vius tenim la obligació bàsica de fer allò que ens agrada i rebutjar el que ens és desagradable. Funciona així, és l’origen de l’intel·lecte i fins ara havia funcionat. Consti que no estic parlant de defugir les obligacions desagradables, sinó de necessitar una raó per fer coses agradables, que ja són una raó en si mateixes.


Penso que al menys una part de nosaltres encara té sobrevalorat el sacrifici. Li demanem més esperit de sacrifici a la nostra joventut per què quan entrin al mercat de treball trobaran caps que consideren que la productivitat vol dir passar moltes hores a la oficina i que un bon treballador és el que s’està a la oficina fins les nou de la nit passant d’estar amb la família (cosa que no té per què ser més agradable que treballar però que també és una obligació). Però si un treballador necessita onze hores per fer una feina dissenyada per fer-se en vuit segurament serà un inútil i si la feina que se suposa que s’ha de fer en vuit hores està dissenyada per haver de fer-se en onze llavors els caps o els empresaris són directament uns estafadors. La conclusió és que no hauria de caldre sacrificar-se per portar un sou a casa, només caldria ser competent i no ser explotat, si li donem això a la joventut a través de l’educació i de la protecció de la llei no ens farà falta demanar més sacrifici, hi haurà prou amb demanar esforç. Deixem els sacrificis per les situacions de vertadera emergència com les catàstrofes naturals, la vida de cada dia ha d’estar regida per la recerca raonable de la felicitat.

Parlant de catàstrofes, un altre cas de sobrevaloració del patiment són les associacions de víctimes. Trobo molt bé que les persones que han patit una determinada desgràcia es reuneixin per prestar-se ajuda, intercanviar experiències i reclamar amb més força l’assistència a la que tenen dret. El que no entenc és per què se’ls ha de consultar accions polítiques o penals com si la seva experiència els donés algun coneixement que la resta de la gent (els tècnics professionals, els polítics, el poble sobirà) no tenim. No entenc que els supervivents d’un accident de tràfic tinguin res que dir a l’hora de reglamentar la seguretat dels vehicles o de legislar el càstig per conduir begut. Si els escoltem a ells la seguretat exigida serà irracionalment gran i les penes pels responsables seran irracionalment més dures però estarem parlant de por i de venjança i la llei no està feta amb aquest fi. La funció de la llei és protegir la gent que passeja tranquilament dels conductors irresponsables però també, encara que no ho sembli, és protegir els conductors irresponsables de la fúria cega dels que han estat les seves víctimes. A això se li diu proporcionalitat.

Si em poso a pensar, tota l’estona he estat parlant de proporcionalitat, de racionalitat, de sensatesa... Els maximalismes, que poden ser bons a vegades, per exemple a l’art, són molt desaconsellables al fer puré de verdures.


2 comentaris:

Fellah Majluf ha dit...

Li han mancat els cucs a tots, al puré, als polítics i als accidents de tràfic, sempre n'hi ha, de cucs...

I si els fas com un apat quan encara estàn vius... son rars...

Apa

PD. No li has trobat lloc al llibre?

Pablo

Orland ha dit...

Un llibre no, però he trobat una frase al diari aquest matí:
"Res no curo plorant i res empitjoraré si gaudeixo d'alegria".
És d'Arquiloc, poeta i mercenari grec del segle VII abans de Crist.
Apareix al blog de Pepe Luis Lopez Bulla.
Algun dia parlarem dels cucs.