Ara ja no estic molt content. Ahir per la nit més aviat estava trist, decebut, frustrat i deprimit. Tanmateix ben aviat ressorgiré de les meves cendres encara que, increïblement, el Barça de basquet no es redimeixi guanyant al TAU tres partits seguits, els dos primers a casa d'ells. Jo crec que ho poden fer, més que res per què si no creiem que aquestes coses són possibles no sé pas per què seguim les competicions esportives.
Deia que ressorgiré encara que això no passi, Així que acabi d’escriure aquest missatge em posaré a preparar un que parlarà d’emoció, d’acció, d’èpica, d’un valor més enllà de la temeritat, del valor de l’amistat, la camaraderia, l’amor… de fantasia, de mala llet… prepareu-vos per que penso parlar de la que increïblement és la sèrie de ciència-ficció que més m’ha agradat. Mentrestant podeu provar d’endevinar-la. (mira que com ara no escrigui res).
De moment parlaré de l’esport i de les raons del meu desànim. El Barça de basquet no ha estat capaç de superar el Tau en cap dels dos partits que porten jugats, tret dels primers minuts del primer partit, quan va semblar que la final seria un passeig igual com les dues eliminatòries anteriors. Sembla mentida com van desaparèixer a partir d’aquell moment totes les coses que ens havien fet gaudir en els partits anteriors: l’Acker ha tornat a ser el jugador covard que no encara mai l’u contra u, Lakovic sí intenta penetrar amés de fallar triples, però falla més penetracions de les que encerta i els pivots estan desapareguts perduts tots tres en una guerra contra un únic home del TAU. Només Ilyasova i Grimau semblen fer alguna cosa a base de coratge, el primer amb coratge i talent i el segon amb coratge sol.
Normalment si fallen gairebé tots els jugadors és el moment de mirar cap a la banqueta. Sembla mentida que Xavi Pascual hagués pogut ensenyar les vergonyes de l’Aito i ara estigui tan desarmat davant de l’Spahija, que fa la impressió que s’ha menjat al Barça fent quatre coses, mostrant tots els punts en que el seu equip és superior i cap de les seves desavantatges.
Per acabar de matar el cadàver, els arbitres, com sempre, aprofiten que estan al Palau per demostrar que no es deixen impressionar per la pressió ambiental. El Barça mai ha tingut a fora uns arbitratges tan valents com els que te a casa. (Estic fent un esforç sobrehumà per ser diplomàtic) Per aconseguir el respecte arbitral ens cal un jugador de la selecció espanyola i un entrenador de prestigi, la carta Pepu em sembla ara la més bona.
Al mateix temps mirem a fora del Palau i veiem un senyor grassonet i calb sempre amb una expressió sospitosa a la cara, (no em direu que us sembla una persona de fiar) que recull nou mil signatures per fer afora el president després de dos anys sense guanyar res i unes quantes anades d’olla de Laporta. Si això s’hagués fet sempre així al Barça ja portaríem uns dos-cents presidents.
Encara sort que el proper entrenador del primer equip de futbol està sent l’únic que anima l’afició fent sortir el segon equip de d’infern de segona B. Ja que això és esport i hem de creure en alguna cosa, creure’m en el Pep Guardiola i en el milacre de Vitoria.
M’oblidava, si en els anys vuitanta us haguessin dit que el 2008 hi hauria un altre final de la NBA Lakers-Celtics i que una de les estrelles dels Lakers seria un català de St. Boi, quina cara haguéssiu fet? Veieu com hem de creure, la realitat sempre acaba sent encara més increible.
Deia que ressorgiré encara que això no passi, Així que acabi d’escriure aquest missatge em posaré a preparar un que parlarà d’emoció, d’acció, d’èpica, d’un valor més enllà de la temeritat, del valor de l’amistat, la camaraderia, l’amor… de fantasia, de mala llet… prepareu-vos per que penso parlar de la que increïblement és la sèrie de ciència-ficció que més m’ha agradat. Mentrestant podeu provar d’endevinar-la. (mira que com ara no escrigui res).
De moment parlaré de l’esport i de les raons del meu desànim. El Barça de basquet no ha estat capaç de superar el Tau en cap dels dos partits que porten jugats, tret dels primers minuts del primer partit, quan va semblar que la final seria un passeig igual com les dues eliminatòries anteriors. Sembla mentida com van desaparèixer a partir d’aquell moment totes les coses que ens havien fet gaudir en els partits anteriors: l’Acker ha tornat a ser el jugador covard que no encara mai l’u contra u, Lakovic sí intenta penetrar amés de fallar triples, però falla més penetracions de les que encerta i els pivots estan desapareguts perduts tots tres en una guerra contra un únic home del TAU. Només Ilyasova i Grimau semblen fer alguna cosa a base de coratge, el primer amb coratge i talent i el segon amb coratge sol.
Normalment si fallen gairebé tots els jugadors és el moment de mirar cap a la banqueta. Sembla mentida que Xavi Pascual hagués pogut ensenyar les vergonyes de l’Aito i ara estigui tan desarmat davant de l’Spahija, que fa la impressió que s’ha menjat al Barça fent quatre coses, mostrant tots els punts en que el seu equip és superior i cap de les seves desavantatges.
Per acabar de matar el cadàver, els arbitres, com sempre, aprofiten que estan al Palau per demostrar que no es deixen impressionar per la pressió ambiental. El Barça mai ha tingut a fora uns arbitratges tan valents com els que te a casa. (Estic fent un esforç sobrehumà per ser diplomàtic) Per aconseguir el respecte arbitral ens cal un jugador de la selecció espanyola i un entrenador de prestigi, la carta Pepu em sembla ara la més bona.
Al mateix temps mirem a fora del Palau i veiem un senyor grassonet i calb sempre amb una expressió sospitosa a la cara, (no em direu que us sembla una persona de fiar) que recull nou mil signatures per fer afora el president després de dos anys sense guanyar res i unes quantes anades d’olla de Laporta. Si això s’hagués fet sempre així al Barça ja portaríem uns dos-cents presidents.
Encara sort que el proper entrenador del primer equip de futbol està sent l’únic que anima l’afició fent sortir el segon equip de d’infern de segona B. Ja que això és esport i hem de creure en alguna cosa, creure’m en el Pep Guardiola i en el milacre de Vitoria.
M’oblidava, si en els anys vuitanta us haguessin dit que el 2008 hi hauria un altre final de la NBA Lakers-Celtics i que una de les estrelles dels Lakers seria un català de St. Boi, quina cara haguéssiu fet? Veieu com hem de creure, la realitat sempre acaba sent encara més increible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada