HA MORT EN JORDI SABATER PI

En el mes d’agost, quan la majoria de botigues tanquen i ens deixen sols, m’assabento que ha tancat definitivament la paradeta una de les persones que van provocar la meva frustrada vocació de etòleg, en Jordi Sabater Pi.

Era ja molt gran, en molts sentits, diuen que ha estat el darrer naturalista del segle dinou, i poder tenen raó. El que no sé és a on dimonis deuen ser els naturalistes dels segles vint i vint-i-u. Igual que va passar amb ell, deu més fàcil trobar-los a les pàgines del National Geographic que a les de Nature. Embrutant-se amb el fang de les selves tropicals més que levitant a les sales esterilitzades del M.I.T., ocupats en la observació detallada de la pròpia cicatriu del cordó umbilical, a mitges amb la del seu compte corrent. O patint la indiferència dels estudiants a les aules d’universitats d’especialitats especialitzadísssimes que abocaran a la societat nous aturats i noves guardioles vivents, a parts iguals, igualment inútils.

Sabater Pi era un científic al qual mai he sentit parlar de riquesa, de calers. Ell parlava de la realitat, de la cultura, del lloc de l’home a l’univers. Parlava d’aquelles coses que fan que els pencaires com jo (com jo) donem per ben empleats els diners gastats en investigació. Al contrari, alguns creuen que som feliços veient com aquests diners serveixen per engreixar-los, per fer-los més rics, per què es comprin un iot encara més gros.

Només vaig fer una classe amb ell, i no va ser a la universitat. Llavors l’etològia no existia com assignatura a la universitat de biologia, només com anècdota, era una víctima més de la clarividència dels que remenaven les cireres, incapaços de veure quina branca de la zoologia seria la més interessant per la majoria de la humanitat durant els propers cent anys (els que critiquen tan els polítics haurien de donar una mirada a les estructures de poder que no depenen d’ells, si tenen l’estómac prou fort) . Encara que va dir fa poc que no hi estava d’acord amb la seva existència, la oportunitat d’assistir a una classe seva me la va donar el Zoològic de Barcelona. Recordo molt bé que el meu pare m’anava a buscar a l’acabar les classes per què el barri no ens semblava gaire segur i que no al no va trobar-me li va preguntar a ell si m’havia vist. En aquell moment, quan m’ho va explicar, em va semblar una cosa extraordinària que el meu pare hagués parlat amb en Sabater Pi, jo no n’havia gosat.

La seva aportació a la ciència, és a dir al coneixement del mon, que no és poc, es pot resumir amb un granota gegant (Conraua goliath) , i una contribució molt gran al descobriment dels orígens de la cultura humana en el comportament dels grans primats africans. En resum, després de Sabater Pi, les granotes eren més grosses i l’ego de l’home més petit (Recordem que actualment, malgrat la seva feina, pràcticament tots els amfibis s’estan extingint i l’ego de la majoria de l’espècie humana no sembla tenir cap problema greu, tret del gegantisme).

També va portar a Barcelona l’únic goril·la blanc que es coneix, potser l’únic que ha existit mai, i va contribuir així a fer de la meva ciutat un lloc que té com a símbols una catedral inacabada i un animal estrany. Sabater Pi, està relacionat d’alguna manera amb Gaudí per la seva contribució a la imatge de Barcelona.

A la meva vida ha compartit amb en Ramon Margalef (més reconegut llavors en el mon de la Biologia però més llunyà dels meus interessos) el lloc d’honor reservat a aquelles persones que son al mateix temps properes i llunyanes. Conciutadans, persones que et pots trobar qualsevol dia pel carrer i al mateix temps savis, profetes del coneixement que han il·luminat amb la llum de la seva ment llocs que no semblaven destinats a ser coneguts per la ment dels homes del meu temps.

A més, com esteu veient en aquesta plana, també era un dibuixant brillant. Els seus dibuixos i apunts tenen vida, esperit, bellessa... Què més podia tenir per guanyar la meva admiració?