Una mica d'esport

L’Educación sin Fronteras està “aparcat” davant de casa meva després de ser un dels DOS ÚNICS vaixells que han acabat la volta al mon SENSE escales. Diuen que participarà a la Ruta de la Sal amb l’Albert Bargues, avui ho he vist a la web de la cursa. Em costa de creure, però, deien que el vaixell no estava gaire sencer quan acabava la BWR i porta amarrat des de l’endemà d’arribar, no li han fet cap reparació. Clar que una cursa en la que puc participar jo, sense que m’hagi picat prèviament una aranya radioactiva, no deu de ser un gran sacrifici, ni pel vaixell ni pel patró.

Amb els vaixells amarrats ... hem de parlar novament de basquet.

Als meus hipotètics (de tan hipotètics gairebé imaginaris) lectors els haurà estranyat que encara no hagi dit res de la fi del Duskisme al Barça de basquet. La raó és senzilla: un cop fora del escenari aquest senyor, ja no hi ha gran motiu de queixa, i com la queixa és la principal motivació per expressar-se, m’he dedicat a anar veient partits tranquil·lament i anar donant temps tan al nou entrenador com als jugadors.

Amb un entrenador que sap que no serà el primer l’any que ve i la única exigència de classificar-nos per la propera Eurolliga hauríem de poder relaxar-nos i divertir-nos algun partit. Però els partits segueixen sent gairebé tots agònics, difícils, travats, amb molt pocs punts i molt poquets moments brillants, la classificació a la ACB està molt difícil i l’equip continua lluitant per arribar a la final four de l’Eurolliga vigent.

La primera alegria és que pel camí haurem fet a fora l’Unicaja de Malaga, tornant-li el “favor” de l’any passat. Els apretadíssims finals dels dos partits contra els malaguenys seran molt importants. Tal com jo ho veig resultarà que l’AVE va arribar uns mesos primer a Malaga però el basquet-average s’ha vingut cap Barcelona per un puntet, i els que agafaran l’AVE per anar a Madrid seran els jugadors del Barça, però per jugar els quarts, no la final four.

A la Eurolliga hi ha molt poques esperances de passar dels quarts. Sembla un somni impossible eliminar al Real Madrid i anar en el seu lloc a la final four de .... Madrid! Fins i tot no crec que sigui gaire bo jugar tan aviat tres partits contra ells i perdré la capacitat de sorprendre’ls al final de la lliga ACB, quan guanyar pot ser més important i més possible. Encara podríem passar primers de grup i jugar contra un altre equip, si el CSKA perdés els dos partits que li queden, però llavors resultaria que Ettore Messina no seria tan bo com pensàvem i perdríem la il·lusió en el projecte de l’any que ve que sembla que ha d’encapçalar. No, el nostre destí és quedar-nos a quarts.

Ara mateix el principal argument del Barça de Xavi Pascual està sent la profunditat de banqueta. Va donar confiança als nous jugadors i comencem a veure el que poden fer Acker, Ilyasova i fins i tot Fran Vazquez i altres com Grimau i Trias es van adaptant al canvi de protagonistes. Sumant els d’abans i els d’ara queda una planter molt poblat on qualsevol pot ser titular i fer un paper força acceptable. L’entrenador ho aprofita fent molts canvis que permeten mantenir la intensitat i vèncer alguns partits, com el del Manresa, per esgotament dels recursos del contrari. La cosa comença a ser rodona quan Lakovik es recupera i ja seria la hòstia si el Kasun comencés a funcionar.

Demà si guanyem a Roma estarem a quarts, si perd l’Unicaja a Moscú. Després vindrà el partit a casa contra el CSK, que podria ser divertit, i encomanar-nos a Santa Rita de cara als quarts. I que la Santa no se’n vagi gaire lluny que ens farà molta falta per els play-off de l’ ACB.

Mentre passa tot això, espero divertir-me una mica veient jugar el Barça de basquet. I si no és així ... sempre em quedarà la Ruta de la Sal.