Les persones som una mica com els salmons.
venen de l'immens mar obert
però pujen un riu contracorrent, fent un esforç inimaginable
per arribar un estany de muntanya
on troben l’amor,
i també la mort.
Però és el mar que corre per les seves venes el que els ha permès fer aquests viatge. Sense el mar, aquesta aventura mai no hagués passat.
6 comentaris:
Una entrada teva amb només 62 paraules. Sí que sembla que la teva vida ha començat a canviar, sí...
Toni
En realitat han estat dues entrades seguides i la primera ja era unamica llarga, no molt.
El que ha canviat és que escrigui tan.
Tu en quina part de la vida del salmó hi ets?
Vull dir, només per saber si el forat és aprop o no... (el del terra no l'altre copull :-)
Apa, petonets
Pablo
Per cert, potser només has canviat de hàbit i ara ets poeta... ;-)
Jo diria que les persones estem a tots tres llocs a l'hora: al mar obert, pujant pel riu o al llac de muntanya, depen de que fem en cada moment.
Fellah, sí que prefereixo ser poeta que morir-me però em sembla que cap de les dues coses de moment
Comprobado.
1°Yo entiendo
2°Tu escribes
Publica un comentari a l'entrada