NENS I MANIFESTACIONS

Sí, estic molt content amb la victòria del Barça a les semifinals de l’ACB, que ens assegura l’Eurolliga de l’any que ve.... però l’objectiu d’aquest blog és dir “la meva” sobre qualsevol cosa i últimament hi ha un tema que li tinc moltes ganes.

Aquesta tarda ens ha convidat la meva germana per ensenyar-nos la seva nova tele. L’hem provada amb una bona pel·lícula amb unes vistes que lluïssin l’aparell. Era Master & Comander.

Una de les coses que més crida l’atenció de la pel·lícula és la presència de nens a la marina de guerra del Regne Unit de l’època, tan entre els mariners com entre el oficials que hi tenen més protagonisme a la història. No ens hauria d’estranyar si pensem que en aquells moments els nens treballaven fins i tot a les mines. I actualment encara formen part de grups armats en alguns països poc desenvolupats (en els més caòtics, només) i molt més sovint hi treballen en tota mena de feines.

Ara no vull parlar d’aquests fets que gairebé tothom en el nostre mon troba abominables, sinó d’una cosa molt més comuna. És la presència de nens a les manifestacions.

Faig per endavant un parell d’aclariments : Jo no tinc fills, però tinc amics que en tenen i algun cop els han portat a una manifestació i jo ho he trobat normal en aquell moment.

Els dubtes venen quan ens posem a pensar per què portem nens a manifestacions. Estudiem les raons:

- Per què s’acostumin a fer us del dret democràtic a manifestar-se. En principi és el dret democràtic a manifestar-se SI VOLS, si t’hi porten ja no val. I si és una mena d’assaig, perquè coincideix sempre amb manifestacions on els pares hi tenen interessos? (qui diu pares diu professors, que també n’hi ha que ho fan)
Poder son massa petits per fer us de drets democràtics, no? Fins que no escolliu cada dia per sufragi universal el menú del dinar de casa aquesta raó no em valdrà.

- Per què la reivindicació es fa pensant en el seu futur. I si és el seu futur perquè no esperem que siguin ells els que decideixin que en faran quan tinguin prou criteri per fer-ho, en lloc d’implicar-los en la NOSTRA idea de com ha de ser el SEU futur.

- Per que no sabem on deixar-los .... em sembla pobre.

- Per fer més bulto, per què queden bé i li donen més força a la reivindicació.... En aquest punt poseu totes les raons que se us acudeixin i que ens posin al mateix nivell que la marina britànica del segle XVI.

Per resumir, estic en contra de portar nens a les manifestacions, no hi veig cap raó honrada prou forta que em faci pensar que no els estem utilitzant.

En tot cas això només és una reflexió meva, vull obrir debat i poder ser convençut....

O convèncer.

EL MEU ESCRIPTOR FAVORIT

El primer llibre de Boris Vian que vaig llegir era La Hierba Roja, el número 19 de la excel·lent col·lecció BRUGUERA CLUB.

Hi havia un gos que parlava i volia un “wapiti” per sobre de qualsevol altra cosa del mon. Un cop tenia el seu “wapiti”, feliç i satisfet, es deixava morir plàcidament.
En un moment de la història li ensenyaven al protagonista una foto de Deu, i descobria, sense sorprendres gaire, que havien anat junts al col·legi.
Aquestes dues històries em van impressionar tan que sempre les recordo. També recordo una frase:
“La noche se acercaba. Los vio y se detuvo antes de llegar a ellos, para no molestarlos.”

Tota la novel·la em va agradar prou per parlar-li d’ella al meu amic Alex Santos. L’Alex era el meu millor amic llavors, llegia molt i sabia de llibres molt més que jo i em vaig apuntar un tanto amb el Boris Vian. Ell recordava el títol d’una altra novel·la de BV: La Espuma de los días”, però no sabia el que era. Al cap d’uns dies em va dir: “-No sé como había podido vivir hasta ahora sin conocer a Boris Vian”.

La espuma de los días és una trista història d’amor. Boris Vian crea un mon semblant al que ell vivia, amb alguns personatges existents, que es distorsiona reflectint l’estat d’ànim de la història, i acaba transmeten una immensa tristesa. Ell mateix ho explica així a la fantàstica presentació del llibre:

En la vida, lo esencial es hacer juicios a priori sobre todas las cosas. Es evidente, en efecto que las masas se equivocan, y los individuos siempre tienen razón. Pero hay que guardarse de deducir de ello reglas de conducta: estas no tienen por qué necesitar ser formuladas para que uno las siga. Existen solo dos cosas: son el amor, en todas sus manifestaciones, con chicas guapas, y la música de Nueva Orleans o la de Duke Ellington. El resto debería desaparecer, porque el resto es feo, y las pocas páginas de demostración que siguen extraen toda su fuerza del hecho de que la historia es completamente verdadera, porque me la he inventado de cabo a rabo. Su realización material propiamente dicha consiste, esencialmente, en una proyección de la realidad, dentro de una atmósfera oblicua y recalentada sobre un plano de referencia irregularmente ondulado y sometido a distorsiones. Como se puede ver, es un procedimiento honesto, si es que los hay.
Nueva Orleans, 10 marzo de 1946

A més d’aquestes dues novel·les també recordo El otoño en Pekin y El arrancacorazones , dos històries molt més crues però del mateix estil, i uns quants relats a partir de dos dels quals va fer dues cançons el grup “La Unión”, que també sonava bastant als anys 80, La niebla y Lobo-hombre en París.

A l’altre extrem de la seva obra respecte al sentiment de La Espuma de los días estan les novel·les negres que escrivia amb el pseudònim de Vernon Sullivan. Són sexe i violència explícits portats a l’extrem, jo les trobo molt divertides. He llegit Que se mueran los feos, Con las mujeres no hay manera y Escupiré sobre vuestras tumbas.

Aquest home no era només novel·lista i també poeta. Només diré que va actuar a Les liaisons dangereuses una de les pel·lícules sobre el personatge del Vescompte de Valmon creat per Choderlos de Laclos (en castellà: Las Amistades Peligrosas, us sona?) dirigida per Roger Vadim, l’any 1959, amb Jeanne Moreau. I també és l’autor de la cançó que en català es va dir Fes-me mal, Johnny cantada per Guillermina Mota amb veu de Joan Manuel Serrat. Hi ha molt més, investigueu i veureu. Es poden dir moltes coses del seu caràcter: pacifista en temps de guerra, patafísic, surrealista, anti(?)-existencialista, irreverent, corrosiu ... genial. Us recomano que llegiu qualsevol de les seves històries i ... no sabreu com havíeu pogut viure fins ara sense haver-lo conegut.

Expliquen dues anècdotes sobre la seva mort ( jo sempre explico anècdotes, oi senyor Albert Cama?). Diuen que va morir justament després de veure l’adaptació al cine de J'irai cracher sur vos tombes, que va resultar ser una pel·lícula força dolenta, no prou per provocar la mort però es que ell ja estava molt delicat. També diuen que en el moment d’enterrar-lo hi havia una vaga al cementiri i el van haver d’enterrar els seus amics amb les seves mans, sempre va bé tenir amics, fins l’últim moment.

UN ALTRE COP BASQUET: EL R.MADRID-PENYA D'AHIR

Ahir al vespre vaig estar veient el partit endarrerit de la jornada 30 de la lliga ACB (només en queden quatre ).
Calia que guanyés el Madrid per què el Barça augmentes les possibilitats d'anar a l'Eurolliga l'any vinent, però vaig ser totalment incapaç d'anar a favor dels locals. Els del Joventut són massa bons i fan un basquet massa maco per anar en contra seva, la cistella del Ricky Rubio quan van treure de banda faltant dos segons em va semblar una obra d'art.
Encara podia anar menys en contra seva quan jugaven a la capital d'Espanya amb el públic abocat en contra i els arbitres escombrant cap a casa. A més jugaven contra el primer de la classificació i el que molts deien que era el millor equip de l'ACB, ara potser ja no ho diuen. I encara més, venien de guanyar la Copa ULEB i la classificació per la Eurolliga de l'any que ve, amb el risc d'adormir-se en els llorers (gg).
Amb tot i això van saber imposar la seva defensa, la seva punteria i la seva qualitat per emportar-se el partit i el basquet average fent un basquet ràpid i maco de veure. Fins i tot, en alguns moments, van arribar a ser més fatxendes i més patibularis que els mateixos jugadors del Madrid. En tot això, en tot, el millor és en Rudy, quin tros de jugador (dels millors catalans que hi hagut mai) i quin busca-raons (aquí com català quedaria entre els primers però d'espanyols n'hi ha molts que ho fan i ho feien millor)
En resum: va ser un partit maco, la Penya va jugar molt bé, el Madrid va perdre i jo m'ho vaig passar molt bé veient-ho.
La única llàstima d'aquests nois és que actualment juguen per què passi a la Eurolliga el Lietuvos o el Dinamo de Kiev en lloc del Barça. És una pena.

LES MEVES BALENES

La primera balena que vaig veure en persona (o caldria dir “en balena”?) va ser a Canadà, l’any 1999, en algun lloc del riu St. Lawrence.
En aquella època no escrivia quan viatjava i no he pogut trobar el lloc ni tampoc el dia concret que vam fer la sortida de les balenes. El que si que feia és filmar vídeo, guardo les imatges, que un amic em va passar de cinta a DVD, on se’ns veu a tots cinc, tres noies i dos nois, amb un vestits d’aigua grocs que ens quedaven més o menys com a un Sant Cristo dues pistoles.
Vam veure, com deia, la meva primera balena, la segona, la tercera i així fins a vint o trenta, la majoria en grups, em sembla que de diferents espècies, però no ho puc assegurar, no en sé prou. Anàvem en una neumàtica enorme i les balenes s’acostaven tan que el sortidor ens mullava i embrutava l’objectiu de la càmera. Ens ho miràvem en un estat de xoc que només he sentit observant els lleons a Massai Mara. La sessió devia durar una hora, al principi filmàvem i fotografiàvem com a bojos fins que es van esgotar les cintes i els carrets i només miràvem extasiats aquelles besties enormes que treien al nostre mon la “punta del nas” i ens enviaven uns quants mocs barrejats amb aigua calenta dels seus pulmons. Recordo la tebior de l’aigua del sortidor i també haver sentit com xerraven entre elles quan estaven molt a prop, em sembla que cap ni una es va molestar ens treure un ull de l’aigua per mirar-nos, amb tot i els vestits d’aigua grocs.

El segon cop que vaig veure balenes, en un sentit ampli de l’expressió, va ser navegant amb el TRINIDAD , el vaixell de la meva amiga Eva, al canal de Menorca, el juliol del 2003. Em vaig llevar a les sis i em vaig posar a mirar amb els prismàtics sense cap objectiu concret (la gent que ens agraden les balenes fem aquestes coses), vaig veure una gran taca blanca a l’horitzó, un vaixell?, després una taca negra més petita, una balena!!!! Quan ens vam acostar vam veure que era millor que una balena: un catxalot (Phiseter catodon) descansava gairebé verticalment amb la cua a ran d’aigua. La primera taca blanca havia de ser l’esquitxada enorme que va fer en sortir de l’aigua disparat com un coet. La seva immobilitat, que ens va preocupar al principi, era la narcosi i l’esgotament normals després d’haver baixat i tornat de les profunditats ignotes que son el terreny de cacera d’aquests animals fabulosos. Passar més de dues hores a dos mil metres de profunditat lluitant amb calamars gegants justifica una becaina de quan en quan, no trobeu?

L’estiu de l’any 2005, no tenia un estat d’ànims gaire fi i vaig decidir fer un viatge fabulós a veure si em recuperava. Vaig estar uns dies per les illes Galapagos, navegant amb la “motonave Santa Cruz”.Un dels millors records que tinc d’aquell viatge va començar quan estàvem fent una becaina (menys justificada que la de l’amic de més amunt) a coberta amb dos amics francesos, en Claude i la Celine. Vaig veure un sortidor i li vaig dir a en Claude: - “He visto una ballena”, sense acabar de sortir del son. Uns deu minuts després hi havia un manicomi a coberta, la gent cridava i corria seguint les balenes pel costat del vaixell, el vaixell donava voltes perseguint el grup de balenes i es llençaven a l’aigua les motores per què els turistes les veiessin de prop. Jo em vaig perdre la motora bona, la dels meus amics, i gairebé no vaig veure res, les fotografies les van fer en Josep i la Carme, una parella de catalans que fan unes fotos fantàstiques. També van fotografiar una gran taca de sang a sobre l’aigua, no sé de on venia, espero que el vaixell no n’hagués ferit a cap durant aquella esbojarrada persecució.

Aquesta Setmana Santa, per segon any seguit, em fet la Ruta de la Sal uns quants companys de feina a bord del SULA, el veler del Sergi. El dijous per la tarda estava estirat a la banyera quan vaig veure un sortidor a uns quants metres per estribord, entre el vaixell i terra. Era la primera balena pròpiament dita que veia al Mediterrani, un rorqual comú, Balaenoptera phisalus, segons el Sergi. Unes hores després, en Toni estava fent una feina inexcusable des de la popa quan va dir: Una balena ! Aquest cop estava a babord. Totes dues havien quedat ràpidament en darrera mentre el SULA era impulsat pels darrers vents decents que hauríem de trobar en tota la travessa, però això ja és un altra història.

En resum, en tota la meva vida he vist quatre cops grans cetacis: tres cops rorquals i un un catxalot. Dels quatre cops, tres van ser relativament involuntaris, gratuïts. Els he vist a llocs llunyans però també molt a prop de casa. No us he parlat, però, de les hores que he passat mirant el mar, gaudeixo només mirant les onades, al·lucino amb els dofins, però sempre tinc l’esperança de tornar a veure una “balena”, penso que és una dels coses més excitants que li poden passar a una persona. Estaria bé saber que en pensen elles de tot això.

Una mica d'esport

L’Educación sin Fronteras està “aparcat” davant de casa meva després de ser un dels DOS ÚNICS vaixells que han acabat la volta al mon SENSE escales. Diuen que participarà a la Ruta de la Sal amb l’Albert Bargues, avui ho he vist a la web de la cursa. Em costa de creure, però, deien que el vaixell no estava gaire sencer quan acabava la BWR i porta amarrat des de l’endemà d’arribar, no li han fet cap reparació. Clar que una cursa en la que puc participar jo, sense que m’hagi picat prèviament una aranya radioactiva, no deu de ser un gran sacrifici, ni pel vaixell ni pel patró.

Amb els vaixells amarrats ... hem de parlar novament de basquet.

Als meus hipotètics (de tan hipotètics gairebé imaginaris) lectors els haurà estranyat que encara no hagi dit res de la fi del Duskisme al Barça de basquet. La raó és senzilla: un cop fora del escenari aquest senyor, ja no hi ha gran motiu de queixa, i com la queixa és la principal motivació per expressar-se, m’he dedicat a anar veient partits tranquil·lament i anar donant temps tan al nou entrenador com als jugadors.

Amb un entrenador que sap que no serà el primer l’any que ve i la única exigència de classificar-nos per la propera Eurolliga hauríem de poder relaxar-nos i divertir-nos algun partit. Però els partits segueixen sent gairebé tots agònics, difícils, travats, amb molt pocs punts i molt poquets moments brillants, la classificació a la ACB està molt difícil i l’equip continua lluitant per arribar a la final four de l’Eurolliga vigent.

La primera alegria és que pel camí haurem fet a fora l’Unicaja de Malaga, tornant-li el “favor” de l’any passat. Els apretadíssims finals dels dos partits contra els malaguenys seran molt importants. Tal com jo ho veig resultarà que l’AVE va arribar uns mesos primer a Malaga però el basquet-average s’ha vingut cap Barcelona per un puntet, i els que agafaran l’AVE per anar a Madrid seran els jugadors del Barça, però per jugar els quarts, no la final four.

A la Eurolliga hi ha molt poques esperances de passar dels quarts. Sembla un somni impossible eliminar al Real Madrid i anar en el seu lloc a la final four de .... Madrid! Fins i tot no crec que sigui gaire bo jugar tan aviat tres partits contra ells i perdré la capacitat de sorprendre’ls al final de la lliga ACB, quan guanyar pot ser més important i més possible. Encara podríem passar primers de grup i jugar contra un altre equip, si el CSKA perdés els dos partits que li queden, però llavors resultaria que Ettore Messina no seria tan bo com pensàvem i perdríem la il·lusió en el projecte de l’any que ve que sembla que ha d’encapçalar. No, el nostre destí és quedar-nos a quarts.

Ara mateix el principal argument del Barça de Xavi Pascual està sent la profunditat de banqueta. Va donar confiança als nous jugadors i comencem a veure el que poden fer Acker, Ilyasova i fins i tot Fran Vazquez i altres com Grimau i Trias es van adaptant al canvi de protagonistes. Sumant els d’abans i els d’ara queda una planter molt poblat on qualsevol pot ser titular i fer un paper força acceptable. L’entrenador ho aprofita fent molts canvis que permeten mantenir la intensitat i vèncer alguns partits, com el del Manresa, per esgotament dels recursos del contrari. La cosa comença a ser rodona quan Lakovik es recupera i ja seria la hòstia si el Kasun comencés a funcionar.

Demà si guanyem a Roma estarem a quarts, si perd l’Unicaja a Moscú. Després vindrà el partit a casa contra el CSK, que podria ser divertit, i encomanar-nos a Santa Rita de cara als quarts. I que la Santa no se’n vagi gaire lluny que ens farà molta falta per els play-off de l’ ACB.

Mentre passa tot això, espero divertir-me una mica veient jugar el Barça de basquet. I si no és així ... sempre em quedarà la Ruta de la Sal.

La desaparició d'una revista

En la meva vida he hagut de lamentar la desaparició de dues revistes (afortunadament, el “MORTADELO” va desaparèixer molt després que jo fos massa gran per llegir-lo, si no el trauma hagués estat terrible).

La primera és la revista “MUNDO CIENTÍFICO”, versió espanyola de “LA RECHERCHE” francesa, que he comprovat que encara existeix. El primer número que tinc és el 12, del març del 1982. Vaig comprar un parell de números més al quiosc i vaig acabar subscrivint-me, des del gener del 1983 fins al setembre del 2003, quan van deixar de fer-la. (Ostia! Si això són vint anys, me n’he adonat mentre ho escrivia!)

Encara guardo la majoria d’aquestes revistes. Ara mateix ocupen un espai que no tinc i estic buscant un lloc per portar-les on tinguin un retir llarg i fecund, si algú les vol o té una col·lecció com la meva i li manca alguna, que es posi en contacte amb mi.

Com passa amb moltes coses (algun dia parlaré del club de natació) he tingut èpoques que les pagava però no les llegia i anaven a parar a un prestatge sense sortir del sobre. En canvi, quan vaig fer l treball d’un curs d’assegurances, la col·lecció de MUNDO CIENTÍFICO va ser una font extraordinària d’informació sobre les catàstrofes naturals, un tema que no m’havia mirat gaire quan les llegia.

La revista m’agradava per què era més entenedora que la seva rival de l’època l’”INVESTIGACIÓN I CIENCIA”. Tenia il·lustracions molt bones, algunes servien molt per entendre el text però altres eren purament artístiques i servien per descansar l’atenció de tanta lletra en negre sobre blanc. Es preocupava dels temes socials, de la relació de la ciència i la societat, i de la ciència europea, i això la feia més propera que la rival americana.

Estic parlant de memòria. Ja fa anys que no la rebo i no me l’he mirada gaire. Em resisteixo a agafar-ne una i fullejar-la per què prefereixo recordar d’impressió que em feia llavors. Recordo llegir-la a l’autobús, en els eterns viatges del 59 des de la Barceloneta a la Zona Universitària, i després a la diverses feines que vaig tenir. Devia rebre-la, i fins i tot fullejar-ne alguna, a una època en que gairebé no llegia cap llibre.

Parlem de la segona revista. Tinc a sobre de la taula el darrer número de la revistat NAT, el de febrer d’enguany. A la darrera pàgina ens comuniquen que ja no en publicaran més, no diu per què. Segons la notícia de Vila web, http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2685996 no veien prous revistes i no tenien prous anunciants.

De la revista NAT sí que en tinc tots els números. Començant per l’1, de febrer del 2005, que vaig comprar al descobrir-lo al quiosc, sense haver-ne sentit parlar abans, fins al 37, de febrer del 2008.

Per cert, el darrer número té un detall surrealista: A les pàgines centrals hi ha el típic cartonet de propaganda per que t’hi subscribeixis. Ofereixen un o dos anys de subscripció amb un vint per cent de descompte, ja posats podria ser un vuitanta, pel que l’anaven a aprofitar. Em sembla un toc d’humor negre, com la publicitat que arriba per correu a una casa a nom d’un mort: “aprofiti, última oportunitat”.

La seva desaparició és doblement trista, per que desapareix una revista de divulgació de ciències naturals i per què era una revista en català. El mateix editorial té un gran èxit amb la revista Sapiens, sembla com si els amants de la historia revessin millor les publicacions en català que els de la ciència, això em toca de prop i em sap molt greu . Per cert, que en va ser de la revista “(ciència)” ? I de "omnis cellula"?

Ha estat una revista de format gran, en paper bo i amb moltes fotografies molt grans i molt bones, que ens han ensenyat que hi ha grans fotògrafs de natura catalans. També tenia uns mapes minúsculs i algunes notes en lletra molt petita que, juntament amb els fons foscos, han posat a proba molt sovint la meva presbícia, no tot ha de ser lloances.

La revista ha tractat temes de natura de tot el mon i de tota mena, amb una atenció especial als països catalans i amb autors catalans, evitant les traduccions d’articles escrits en altres llengües. He trobat gairebé sempre un rigor científic i una intenció de fer-se entendre per tothom que feien molt bona parella. Devia ser un èxit de la costum de signar els articles sempre entre dues persones, un científic i un periodista. Les fotografies ocupaven més de la meitat de cada pàgina i juntament amb els requadres segregats li donaven una lectura molt dinàmica, molt d’avui en dia, diria (em sembla que estem tan acostumats a la televisió que no suportem estar concentrats massa temps en un tema sense que ens posin uns quants “anuncis”).

No val la pena parlar més de NAT, ja que no en faran més i no la podreu trobar al quiosc. Poder hagués estat més útil parlar-ne quan encara existia, però ja sabeu que passa amb les històries sobre vençuts ...que sempre són més maques que la publicitat gratuita.