LES MEVES BALENES

La primera balena que vaig veure en persona (o caldria dir “en balena”?) va ser a Canadà, l’any 1999, en algun lloc del riu St. Lawrence.
En aquella època no escrivia quan viatjava i no he pogut trobar el lloc ni tampoc el dia concret que vam fer la sortida de les balenes. El que si que feia és filmar vídeo, guardo les imatges, que un amic em va passar de cinta a DVD, on se’ns veu a tots cinc, tres noies i dos nois, amb un vestits d’aigua grocs que ens quedaven més o menys com a un Sant Cristo dues pistoles.
Vam veure, com deia, la meva primera balena, la segona, la tercera i així fins a vint o trenta, la majoria en grups, em sembla que de diferents espècies, però no ho puc assegurar, no en sé prou. Anàvem en una neumàtica enorme i les balenes s’acostaven tan que el sortidor ens mullava i embrutava l’objectiu de la càmera. Ens ho miràvem en un estat de xoc que només he sentit observant els lleons a Massai Mara. La sessió devia durar una hora, al principi filmàvem i fotografiàvem com a bojos fins que es van esgotar les cintes i els carrets i només miràvem extasiats aquelles besties enormes que treien al nostre mon la “punta del nas” i ens enviaven uns quants mocs barrejats amb aigua calenta dels seus pulmons. Recordo la tebior de l’aigua del sortidor i també haver sentit com xerraven entre elles quan estaven molt a prop, em sembla que cap ni una es va molestar ens treure un ull de l’aigua per mirar-nos, amb tot i els vestits d’aigua grocs.

El segon cop que vaig veure balenes, en un sentit ampli de l’expressió, va ser navegant amb el TRINIDAD , el vaixell de la meva amiga Eva, al canal de Menorca, el juliol del 2003. Em vaig llevar a les sis i em vaig posar a mirar amb els prismàtics sense cap objectiu concret (la gent que ens agraden les balenes fem aquestes coses), vaig veure una gran taca blanca a l’horitzó, un vaixell?, després una taca negra més petita, una balena!!!! Quan ens vam acostar vam veure que era millor que una balena: un catxalot (Phiseter catodon) descansava gairebé verticalment amb la cua a ran d’aigua. La primera taca blanca havia de ser l’esquitxada enorme que va fer en sortir de l’aigua disparat com un coet. La seva immobilitat, que ens va preocupar al principi, era la narcosi i l’esgotament normals després d’haver baixat i tornat de les profunditats ignotes que son el terreny de cacera d’aquests animals fabulosos. Passar més de dues hores a dos mil metres de profunditat lluitant amb calamars gegants justifica una becaina de quan en quan, no trobeu?

L’estiu de l’any 2005, no tenia un estat d’ànims gaire fi i vaig decidir fer un viatge fabulós a veure si em recuperava. Vaig estar uns dies per les illes Galapagos, navegant amb la “motonave Santa Cruz”.Un dels millors records que tinc d’aquell viatge va començar quan estàvem fent una becaina (menys justificada que la de l’amic de més amunt) a coberta amb dos amics francesos, en Claude i la Celine. Vaig veure un sortidor i li vaig dir a en Claude: - “He visto una ballena”, sense acabar de sortir del son. Uns deu minuts després hi havia un manicomi a coberta, la gent cridava i corria seguint les balenes pel costat del vaixell, el vaixell donava voltes perseguint el grup de balenes i es llençaven a l’aigua les motores per què els turistes les veiessin de prop. Jo em vaig perdre la motora bona, la dels meus amics, i gairebé no vaig veure res, les fotografies les van fer en Josep i la Carme, una parella de catalans que fan unes fotos fantàstiques. També van fotografiar una gran taca de sang a sobre l’aigua, no sé de on venia, espero que el vaixell no n’hagués ferit a cap durant aquella esbojarrada persecució.

Aquesta Setmana Santa, per segon any seguit, em fet la Ruta de la Sal uns quants companys de feina a bord del SULA, el veler del Sergi. El dijous per la tarda estava estirat a la banyera quan vaig veure un sortidor a uns quants metres per estribord, entre el vaixell i terra. Era la primera balena pròpiament dita que veia al Mediterrani, un rorqual comú, Balaenoptera phisalus, segons el Sergi. Unes hores després, en Toni estava fent una feina inexcusable des de la popa quan va dir: Una balena ! Aquest cop estava a babord. Totes dues havien quedat ràpidament en darrera mentre el SULA era impulsat pels darrers vents decents que hauríem de trobar en tota la travessa, però això ja és un altra història.

En resum, en tota la meva vida he vist quatre cops grans cetacis: tres cops rorquals i un un catxalot. Dels quatre cops, tres van ser relativament involuntaris, gratuïts. Els he vist a llocs llunyans però també molt a prop de casa. No us he parlat, però, de les hores que he passat mirant el mar, gaudeixo només mirant les onades, al·lucino amb els dofins, però sempre tinc l’esperança de tornar a veure una “balena”, penso que és una dels coses més excitants que li poden passar a una persona. Estaria bé saber que en pensen elles de tot això.

Una mica d'esport

L’Educación sin Fronteras està “aparcat” davant de casa meva després de ser un dels DOS ÚNICS vaixells que han acabat la volta al mon SENSE escales. Diuen que participarà a la Ruta de la Sal amb l’Albert Bargues, avui ho he vist a la web de la cursa. Em costa de creure, però, deien que el vaixell no estava gaire sencer quan acabava la BWR i porta amarrat des de l’endemà d’arribar, no li han fet cap reparació. Clar que una cursa en la que puc participar jo, sense que m’hagi picat prèviament una aranya radioactiva, no deu de ser un gran sacrifici, ni pel vaixell ni pel patró.

Amb els vaixells amarrats ... hem de parlar novament de basquet.

Als meus hipotètics (de tan hipotètics gairebé imaginaris) lectors els haurà estranyat que encara no hagi dit res de la fi del Duskisme al Barça de basquet. La raó és senzilla: un cop fora del escenari aquest senyor, ja no hi ha gran motiu de queixa, i com la queixa és la principal motivació per expressar-se, m’he dedicat a anar veient partits tranquil·lament i anar donant temps tan al nou entrenador com als jugadors.

Amb un entrenador que sap que no serà el primer l’any que ve i la única exigència de classificar-nos per la propera Eurolliga hauríem de poder relaxar-nos i divertir-nos algun partit. Però els partits segueixen sent gairebé tots agònics, difícils, travats, amb molt pocs punts i molt poquets moments brillants, la classificació a la ACB està molt difícil i l’equip continua lluitant per arribar a la final four de l’Eurolliga vigent.

La primera alegria és que pel camí haurem fet a fora l’Unicaja de Malaga, tornant-li el “favor” de l’any passat. Els apretadíssims finals dels dos partits contra els malaguenys seran molt importants. Tal com jo ho veig resultarà que l’AVE va arribar uns mesos primer a Malaga però el basquet-average s’ha vingut cap Barcelona per un puntet, i els que agafaran l’AVE per anar a Madrid seran els jugadors del Barça, però per jugar els quarts, no la final four.

A la Eurolliga hi ha molt poques esperances de passar dels quarts. Sembla un somni impossible eliminar al Real Madrid i anar en el seu lloc a la final four de .... Madrid! Fins i tot no crec que sigui gaire bo jugar tan aviat tres partits contra ells i perdré la capacitat de sorprendre’ls al final de la lliga ACB, quan guanyar pot ser més important i més possible. Encara podríem passar primers de grup i jugar contra un altre equip, si el CSKA perdés els dos partits que li queden, però llavors resultaria que Ettore Messina no seria tan bo com pensàvem i perdríem la il·lusió en el projecte de l’any que ve que sembla que ha d’encapçalar. No, el nostre destí és quedar-nos a quarts.

Ara mateix el principal argument del Barça de Xavi Pascual està sent la profunditat de banqueta. Va donar confiança als nous jugadors i comencem a veure el que poden fer Acker, Ilyasova i fins i tot Fran Vazquez i altres com Grimau i Trias es van adaptant al canvi de protagonistes. Sumant els d’abans i els d’ara queda una planter molt poblat on qualsevol pot ser titular i fer un paper força acceptable. L’entrenador ho aprofita fent molts canvis que permeten mantenir la intensitat i vèncer alguns partits, com el del Manresa, per esgotament dels recursos del contrari. La cosa comença a ser rodona quan Lakovik es recupera i ja seria la hòstia si el Kasun comencés a funcionar.

Demà si guanyem a Roma estarem a quarts, si perd l’Unicaja a Moscú. Després vindrà el partit a casa contra el CSK, que podria ser divertit, i encomanar-nos a Santa Rita de cara als quarts. I que la Santa no se’n vagi gaire lluny que ens farà molta falta per els play-off de l’ ACB.

Mentre passa tot això, espero divertir-me una mica veient jugar el Barça de basquet. I si no és així ... sempre em quedarà la Ruta de la Sal.

La desaparició d'una revista

En la meva vida he hagut de lamentar la desaparició de dues revistes (afortunadament, el “MORTADELO” va desaparèixer molt després que jo fos massa gran per llegir-lo, si no el trauma hagués estat terrible).

La primera és la revista “MUNDO CIENTÍFICO”, versió espanyola de “LA RECHERCHE” francesa, que he comprovat que encara existeix. El primer número que tinc és el 12, del març del 1982. Vaig comprar un parell de números més al quiosc i vaig acabar subscrivint-me, des del gener del 1983 fins al setembre del 2003, quan van deixar de fer-la. (Ostia! Si això són vint anys, me n’he adonat mentre ho escrivia!)

Encara guardo la majoria d’aquestes revistes. Ara mateix ocupen un espai que no tinc i estic buscant un lloc per portar-les on tinguin un retir llarg i fecund, si algú les vol o té una col·lecció com la meva i li manca alguna, que es posi en contacte amb mi.

Com passa amb moltes coses (algun dia parlaré del club de natació) he tingut èpoques que les pagava però no les llegia i anaven a parar a un prestatge sense sortir del sobre. En canvi, quan vaig fer l treball d’un curs d’assegurances, la col·lecció de MUNDO CIENTÍFICO va ser una font extraordinària d’informació sobre les catàstrofes naturals, un tema que no m’havia mirat gaire quan les llegia.

La revista m’agradava per què era més entenedora que la seva rival de l’època l’”INVESTIGACIÓN I CIENCIA”. Tenia il·lustracions molt bones, algunes servien molt per entendre el text però altres eren purament artístiques i servien per descansar l’atenció de tanta lletra en negre sobre blanc. Es preocupava dels temes socials, de la relació de la ciència i la societat, i de la ciència europea, i això la feia més propera que la rival americana.

Estic parlant de memòria. Ja fa anys que no la rebo i no me l’he mirada gaire. Em resisteixo a agafar-ne una i fullejar-la per què prefereixo recordar d’impressió que em feia llavors. Recordo llegir-la a l’autobús, en els eterns viatges del 59 des de la Barceloneta a la Zona Universitària, i després a la diverses feines que vaig tenir. Devia rebre-la, i fins i tot fullejar-ne alguna, a una època en que gairebé no llegia cap llibre.

Parlem de la segona revista. Tinc a sobre de la taula el darrer número de la revistat NAT, el de febrer d’enguany. A la darrera pàgina ens comuniquen que ja no en publicaran més, no diu per què. Segons la notícia de Vila web, http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2685996 no veien prous revistes i no tenien prous anunciants.

De la revista NAT sí que en tinc tots els números. Començant per l’1, de febrer del 2005, que vaig comprar al descobrir-lo al quiosc, sense haver-ne sentit parlar abans, fins al 37, de febrer del 2008.

Per cert, el darrer número té un detall surrealista: A les pàgines centrals hi ha el típic cartonet de propaganda per que t’hi subscribeixis. Ofereixen un o dos anys de subscripció amb un vint per cent de descompte, ja posats podria ser un vuitanta, pel que l’anaven a aprofitar. Em sembla un toc d’humor negre, com la publicitat que arriba per correu a una casa a nom d’un mort: “aprofiti, última oportunitat”.

La seva desaparició és doblement trista, per que desapareix una revista de divulgació de ciències naturals i per què era una revista en català. El mateix editorial té un gran èxit amb la revista Sapiens, sembla com si els amants de la historia revessin millor les publicacions en català que els de la ciència, això em toca de prop i em sap molt greu . Per cert, que en va ser de la revista “(ciència)” ? I de "omnis cellula"?

Ha estat una revista de format gran, en paper bo i amb moltes fotografies molt grans i molt bones, que ens han ensenyat que hi ha grans fotògrafs de natura catalans. També tenia uns mapes minúsculs i algunes notes en lletra molt petita que, juntament amb els fons foscos, han posat a proba molt sovint la meva presbícia, no tot ha de ser lloances.

La revista ha tractat temes de natura de tot el mon i de tota mena, amb una atenció especial als països catalans i amb autors catalans, evitant les traduccions d’articles escrits en altres llengües. He trobat gairebé sempre un rigor científic i una intenció de fer-se entendre per tothom que feien molt bona parella. Devia ser un èxit de la costum de signar els articles sempre entre dues persones, un científic i un periodista. Les fotografies ocupaven més de la meitat de cada pàgina i juntament amb els requadres segregats li donaven una lectura molt dinàmica, molt d’avui en dia, diria (em sembla que estem tan acostumats a la televisió que no suportem estar concentrats massa temps en un tema sense que ens posin uns quants “anuncis”).

No val la pena parlar més de NAT, ja que no en faran més i no la podreu trobar al quiosc. Poder hagués estat més útil parlar-ne quan encara existia, però ja sabeu que passa amb les històries sobre vençuts ...que sempre són més maques que la publicitat gratuita.

El meu prestatge de Ciència-Ficció

Avui, dinant, un company, amic i espero que aviat també company de travessa, m’ha demanat que li recomanés un llibre de Ciència-Ficció. El que ha començat per un llibre s’ha convertit en una recomanació tan llarga que justifica afegir-la a aquest blog. Potser algú més podrà aprofitar aquestes recomanacions, encara que només sigui per criticar-les.

Així doncs, a continuació el comentari de les novel·les més representatives del meu prestatge de Ciència Ficció. M’he proposat ordenar-los cronològicament per el temps en que transcorre l’acció, no és fàcil i poder serà divertit.

LA RUINA DEL AMO EXECRABLE, Llibre primer de les CRÓNICAS DE THOMAS COVENANT EL INCREDULO de S.R.Donaldson

El punt d’inici és el temps actual, però el protagonista aviat serà traslladat a un altre mon on no perdrà ni una gota de l’actitud que li ha servit per suportar la malaltia que pateix, la lepra. T’imagines una versió del Senyor dels Anells en que en Frodo fos un adult malalt, cínic, radicalment realista, que no s’arriba a creure mai la història que protagonitza?

2001 UNA ODISEA ESPACIAL de Arthur C. Clarke

Clàssic entre els clàssics de la Ciència Ficció moderna. Infinitament superior a les dues seqüeles.

Temps gairebé actual. Dos temes cabdals de la C-F, la intervenció dels extraterrestres i el naixement d’una consciència artificial en una computadora. Cal llegir-la.

NEUROMANTE de William Gibson

El computador HAL-9000 s’ha tornat postmodern. Una història d’aventures en un futur ultratecnificat i força negre, però d’alguna manera atractiu, del qual podem veure-hi senyals a la nostra vida real. Diuen que va inventar el ciberespai, el paisatge format per les xarxes informàtiques en el qual es submergeixen completament els que hi naveguen, com un Internet del cinc sentits, molt més perillós.

El lector també es veu submergit en les històries de William Gibson i no les pot deixar fins que s’acaben, i per buscar-ne un altre. Per a mi va ser totalment adictiu durant un temps, fins que ho vaig llegir tot.

PORTICO de Frederic Pohl

Temps no gaire futur. Una humanitat plena de problemes troba les restes d’una tecnologia que no coneix i, increïblement, la utilitza. La vida humana té poc valor i es poden fer probes.

L’estructura del llibre és genial, barreja dos temps de la vida del protagonista i retalls de diferents textos de l’època. Aventures al límit. Una obra mestra. La frase final m’ha quedat gravada a la ment. Ha tingut tres seqüeles bastat bones però no a la altura de la original. .

Mirant el prestatge m’adono de la quantitat de llibres genials que ha escrit Frederic Pohl, poder és el millor, des del meu punt de vista (però no li digueu a Philip K. Dick que he dit això).

EL JUEGO DE ENDER d’Orson Scott Card

Primera part d’una trilogia que s’ha convertit en una n-logia que li fa la competència a la de DUNE.

Temps no gaire futur. És la història del creixement i la maduració d’un nen en un ambient de guerra entre mons. L’Orson Scot Card sempre dona preferència a la història de la persona i l’Ender dona per molta història. És una història de guerra gal·lactica escrita per un pacifista.

SUEÑAN LOS ANDROIDES CON OVEJAS ELÉCTRICAS? De Philip K. Dick en la qual es basa la genial película BLADE RUNNER

Sens dubte la novel·la de Philip K. Dick que no has de llegir. És complicada, avorrida, pseudoreligiosa.... et farà odiar a Philip K. Dick. Llegeix qualsevol altre d’ell: el Doctor Moneda Sangrienta, El hombre en el Castillo, Ubik .... fins i tot Ojo Celeste, són totes boníssimes, genials, però mai aquesta.

En serio, et proposo una:

EL HOMBRE EN EL CASTILLO

Història Ficció: els americans van perdre la segona guerra mundial i ara EE UU està repartida entre els nazis i els japonesos, tot va tan malament com seria d’esperar.

El llibre d’adivinació dels Taoistes, l’I Ching és molt utilitzat i sempre l’encerta. Que diries que passa quan li pregunten a l’I Ching qui va guanyar la segona guerra mundial? Tindràs que llegir el llibre per saber-ho. T’agradarà.

FUNDACIÓN d’ Isaac Asimov

Un autèntic clàssic. La trilogia original s’ha allargat més enllà del imaginable fins enllaçar amb l’altre sèrie de l’Asimov (la dels robots) i no fa gaire va sortir una nova trilogia escrita per autors de qualitat actuals (per cert, molt bona, també).

La fi de l’imperi gal·làctic, que semblava que havia de durar per sempre, és anunciada per un investigador amb una nova eina, la psicohistòria, que converteix la història (del passat i del futur) en una ciència exacta. A partir d’aquest descobriment podrà també dissenyar el que vindrà després, creant una Fundació que salvarà el saber de la humanitat d’aqueixa edat mitjana que s’acosta. Història de intrigues polítiques i aventures, sempre sota l’imperi de la lògica. Més que una novel·la és una col·lecció de contes amb un fil comú.

A VUESTROS CUERPOS DISPERSOS de la Série EL MUNDO DEL RIO de Philip José Farmer

La idea és delirant: Tots els homes que han existit mai són ressuscitats de cop a la vora d’un immens riu. L’autor s’ho passa bomba barrejant diferents personatges històrics i jo també m’ho vaig passar teta llegint-la. És una novel·la d’aventures amb un misteri que descobrir: que dimonis fem tots aquí, a la vora del riu? L’existencialisme de veritat.

DUNE de Frank Herbert.

Primer llibre de la super-extensa sèrie de DUNE que encara continua sent escrita a hores d’ara.

El temps és un futur molt molt llunyà, on la tecnologia ha deixat de ser reconeixible com a tal. Intrigues polítiques i aventures amb una dosi gran de messianisme i bastant culte a les drogues. Diuen que l’autor ha dissenyat una ecologia sencera per el planeta DUNE, a mi això no em sembla gaire impressionant. Un consell, llegeix-lo amb un bona cervesa fresca al costat, dona molta molta set.

.... si en fem deu i no comptem Sueñan los androides... en cap només una més:

LES CRÓNIQUES MARCIANES de Ray Bradbury

Ho sento pels llibres que no he mencionat i que s’ho mereixien però aquest havia d’anar per força.

El temps és el futur... però es igual, el lloc és Mart, però no importa, per què per Ray Bradbury sempre és el mateix temps i el mateix lloc. En el fons sempre parla de l’Amèrica dels anys de la seva infantesa, amb una barreja de nostàlgia i amargor.

No és una novel·la sinó una col·lecció de contes amb l’excusa de la colonització de Mart. Aquesta és ciència ficció formalment maca, poètica, havia de posar algun llibre d’aquests després de saltar-me a Silberverg, Olaf Stapledon i hasta Italo Calvino. En serio, Ray Bradbury és molt bo, et trasllada realment allà on ell vol i quan hi tornis enyoraràs llocs on no has estat mai.

I...una propina...

Si vols tot l'anterior i més, junt en un sol llibre, llavors has de llegir la delirant LUZ de M. John Harrison. Si hi sobrevius ja no hi haurà res que et vingui de nou.

LA VOLTA AL MON SENSE què?

El dotze de novembre de l’any passat parlava de la Barcelona World Race i del vaixell EDUCACIÒN SIN FRONTERAS que encarava la cursa amb una filosofia diferent segons les paraules d’un dels tripulants, en Albert Bargues.

Per si no seguiu la cursa l’Educación sin Fronteras va el darrer, després d’haver trobat totes les encalmades possibles des de la costa valenciana fins al Pacífic sud. El mèrit és que encara continua en cursa mentre que ja han abandonat quatre dels nou vaixells: El Veolia Environment, l’Estrella Damm, el Delta Dore i el PRB. (Per cert, haveu vist els anuncis que hi ha per Barcelona, amb l’Estrella Damm navegant entre icebergs? Es veu que han tirat de fotoshop per què l’Estrella Damm no va arribar a veure el gel, es va quedar a Ciudad del Cabo, i tampoc crec que estiguessin tan bojos per navegar tan a prop dels blocs de gel.)

A la pàgina web de la cursa http://www.barcelonaworldrace.com/ (versió en anglès, es veu que posa coses diferents segons l’idioma) he vist unes paraules de la seva companya, la Servane Escoffier tretes d’una videoconferència: explica que han vist dos balenes i uns quants dofins i comenta que de moment no pensen tocar terra per què intentaran acabar la cursa sense fer cap parada.

Tal com desitjaven, l’Albert Bargues i la Servane Escoffier han vist balenes, no comenta si s’han aturat a mirar-les però amb la manca de vent que pateixen segurament no ha fet falta, més aviat s’hauran aturat les balenes a mirar-los a ells. No hi ha fotos de les balenes penjades a la web de la cursa, poder n’hauran fet per a ells mateixos.

Una cosa que pot sorprendre és que la Servane parla de la conveniència de fer aturades ... però ... que no era la volta al mon sense escales? A vegades em falla la memòria, però l’anunciaven així, oi? Doncs mira, dels cinc vaixells que segueixen en cursa, tres han fet escales tècniques per fer reparacions, només segueixen sense trepitjar terra el primer classificat, el Paprec Virbac 2, i els nostres protagonistes de l’Educación sin Fronteras. S’han aturat a terra el Temenos II, l’Hugo Boss i el Mutua Madrileña .

Jo no tinc ni idea de regates, estic seguint aquesta per Internet per primer cop i crec recordar una cursa en solitari que permetien als tripulants fer reparacions si no rebien cap ajuda exterior. En aquesta cursa els vaixells s’aturen durant 48 hores o més i reben tota l’ajuda necessària, treuen el vaixell de l’aigua, fan reparacions, fan una paella o l’equivalent a cada lloc i tornen a la cursa amb el seu vaixell recent reparat. I les persones....Malgrat que no tic ni idea, sí que he navegat una mica i des del meu punt de vista, poder aturar-se a terra un parell de dies, i que tot deixi de moure’s com es deu moure tot en un vaixell als furiosos cinquanta, suposa un descans enorme pels tripulants, encara que no ho reconeguin.

Quan anuncien una cursa sense escales em penso que no tocaran terra per res i si ho fan, hauran d’abandonar. Què ara només quedarien dos vaixells i encara van per la meitat? Doncs molt bé, és la gràcia de la cursa, els que arribin al final s’ho hauran guanyat de debò. Si un dia trobo algú que diu haver participat en la volta al mon sense escales m’hagués agradat poder-lo creure i admirar-lo com cal, ara li preguntaré: i a Nova Zelanda, que tal es menja?

Recordo haver fet bromes, quan s’anunciava la cursa, sobre la inconveniència de no portar escales al vaixell: si havien de pujar al pal per alguna cosa o fins i tot per sortir de l’aigua si hi queien. A veure si encara tindria raó i seran aquestes les escales del “sense”.

MÉS BARÇA DE BASQUET: LA DE CAL I LA DE SORRA

Les festes de Nadal i l'acumulació de jornades de l'ACB per Nadal (era un missatge a la lliga de futbol?) no m'han donat temps de comentar la victòria del Barça de basquet sobre el Real Madrid (un altre cop ggg!!) abans de que tornessin a perdre amb el Menorca tot el que havien guanyat.

Si us fixeu la recepta que vaig donar a l'anterior missatge gairebé va funcionar, contra el Madrid Kasun només va fer sis punts al primer quart, però en Fran Vazquez en va fer quatre, haurem de dir que cal sumar els punts d'aquests dos al primer quart per saber si guanyarem o perdrem. Avui, no cal dir-ho, el Kasun ha fet ben poca cosa al principi i de seguida hem tingut el partit malament.

El partit contra el Madrid va ser brillant, sobretot la defensa, cosa que té més mèrit contra un equip al que li xiulen tantíssimes faltes a favor. El Barça havia pensat molt bé com parar a Bullock i li va funcionar. I es veu que el Madrid no tenia gran cosa més. De l'actuació de Basile em quedo amb la defensa, però aquests triples acrobàtics amb un 3/11 d'encert no m’impressionen, més bé amb fa por, si arriba a tirar 11 triples amb el percentatge d'avui sí que hagués estat impressionat (2/3).

El problema és que contra el Madrid van jugar gairebé només sis jugadors, tot i anar guanyant de vint, i avui aquests jugadors estaven esgotats, i han tornat a jugar ells més que cap altra. Hem alternat els pivots (ara gairebé ja no autoelimina al Kasun a les tres personals com l'any passat), però els baixos no hi ha manera de canviar-los. Dic jo que o en un partit ja guanyat contra un equip molt fort o en un partit "sicológicament difícil" contra un equip més feble es podien haver donat 30 minuts amb confiança a Ilyasova o a Acker, encara que fos a veure que feien. És veritat que fallen molts llançaments, però Lakovic i Basile han fet "partidassos" amb percentatges de pena.

En el Barça de Dusko hi ha jugadors que poden fallar el que sigui i seguir jugant i jugadors que van a la banqueta al primer error, no entenc aquesta filosofia de col·legi de primària dolent, amb alumnes enxufats i alumnes als que el professor els té mania.
Quan surt un jugador és per que faci alguna cosa que l'entrenador té pensada o per mirar a veure que passa? No pot ser que tregui a Ilyasova que està tirant fatal i després el senti per què falla un triple, tothom ho sabia que fallaria! Si el treu serà per la defensa o el rebot, no? Ell ha de saber que pot esperar dels seus jugadors i fer-los servir en funció d'això, els moviments de banqueta han de respondre a una tàctica, no a càstigs i premis.

Ui! he fet servir un altre cop la paraula tàctica parlant del Dusko, val més que ho deixí córrer, estic desbarrant... he begut massa cava aquestes festes...

En fi, passeu un Bon Cap d'Any. El proper missatge no serà de basquet.