INSATISFACCIÓ

Jo, fa anys, de jovenet, era molt intuïtiu. Després, en créixer em vaig dedicar a analitzar les coses, a desmuntar-les per veure com funcionaven. Ara ja fa un temps que em limito a esquivar els cops, penso que el algun moment em vaig equivocar en un trencant i vaig anar per un camí equivocat.

El blog em permet tornar al anàlisis, i a vegades em permet ser intuïtiu i tot i escriure tal com raja, és quan queda millor. En algun moment potser trobaré el trencant perdut i aniré a parar on vulgui que hagi d’estar ara mateix, de moment, de veritat que no ho sé.

Ara la meva vida ha començat a canviar i sembla que m’acosto a la felicitat en lloc d’allunyar-me’n. No sé si he trobat un trencant perdut, encara que alguna cosa hi ha d’això. El que ha passat és la meva producció bloguística ha baixat encara més, encara que no vull estar-me’n d’escriure. Deu ser que necessito un cert nivell de frustració per escriure. Llavors, ara he de donar-me un temps per generar noves expectatives i arribar amb elles al nivell de frustració adequat per començar de nou a escriure. És una mica depriment, si t’ho mires bé és una manera d’apostar en contra teva per així no perdre mai del tot.

Pensava que no trigaria gaire a arribar al nivell adequat d’insatisfacció. La política m’ajudarà molt per què sembla que ens espera un futur bastant dretà, després de uns anyets amb els meus al poder segurament tornaré a passar a l’oposició. (Al menys això em servirà per, quan algú em digui que un tiu que pixa al mig del carrer és un revolucionari, contestar-li sense embuts que un tiu que pixa al mig del carrer és un tarat i que, si pensa així, amb ell ja hi son dos).

Aquest escrit ha anat progressant amb el temps, han passat mesos entre una frase i la següent. Ara la realitat ha corregut encara més del que em pensava i potser ja tinc prou mala llet per tornar a escriure. I si no, potser ho arreglarà el nostre govern la setmana que ve quan em baixin el sou.

Amb aquest estat d’ànims constato una impressió que tinc sovint ara que les coses van malament: He vist a prop meu que si tots som en certa manera uns herois, també tots podem ser mesquins i pusil·lànimes. He tingut absurdes baralles que viciaven l’ambient per una engruna de popularitat que no valia l’esforç. He vist a gent que desitjava la derrota dels seus per poder dir que ja l’havia anunciada. I no, no estic parlant un altre cop de política, que també valdria, tot això ho tenia al costat, jo hi era dins, en realitat.

No estic contradient el que havia dit altres vegades. Segueixo creient que la natura humana és espectacular Aquesta és una intuïció, una de les poques que encara tinc. I no em cal anar a parlar amb els millors investigadors del mon per confirmar-la, la crec i ja està. Així estalvio molt en viatges, que ja va bé. És mes, penso que hem de valorar encara més les alçades a les que poden arribar les persones si pensem que han de pujar de tan baix com les hem vist estar en altres moments.

En aquest moment, mentre escolto tristament com els lampistes foraden la paret de la cuina, em deixo portar per un pensament negatiu més: Com és que les actituds mesquines, pobres i covardes són justament les que els homes més valorem, les que fem servir per tractar les coses importants i les que destaquem a l’hora d’escollir aquells que les tractaran? En quin moment de la història vam deixar de seguir aquell que ens portava a caçar el mamut i a agafar la torxa de l’arbre que cremava i ens vam fer admiradors del que es queixava amargament mentre moria de gana amagat en un racó?

Aquesta, clar, és només una impressió, no és veritat, si no, no hauríem pogut arribar fins aquí, però de vegades la sensació és molt forta.

LA FI DE LA INFANTESA

Tenia ganes de llegir aquest llibre fa temps sense acabar de trobar el moment, fa poc el vaig trobar i vull transmetre-us les meves impressions.

El principi del llibre és bastant decebedor, les idees polítiques d’Arthur C. Clarke semblen estar força lluny de la fi de la infantesa, més bé semblen les idees d’un nen. Planteja una utopia sota vigilància. Un model inviable de societat que fins i tot fa por, per què és massa semblant al que està en el cap d’alguns éssers humans amb més poder que seny. El que sí que és, és coherent amb l’escenari que dibuixa: l’arribada d’uns éssers provenints de l’espai molt més avançats que la humanitat.

Hem de pensar que el llibre el va escriure el 1954, des de llavors les idees sobre com serà el futur han evolucionat força. Les preocupacions dels supervisors pel seu aspecte, li faran molta gràcia a qualsevol que hagi llegit a Greg Bear. Una civilització tan avançada hauria de poder modificar la seva forma a voluntat.

El llibre millora molt a la tercera part. A l’hora de parlar del destí de la humanitat, l’Arthur C. Clarke és un dels millors, sinó el millor, tot el final de la novel·la és ple d’un dramatisme poètic, que apareix sovint a les seves novel·les. Val la pena aguantar la primera part per poder gaudir llegint el trist destí dels supervisors, de l’astrònom Jan Rodricks, de la humanitat en general.

Aquesta tristor té en aquest cas alguna cosa a veure amb el títol, la fi de la infantesa és una cosa trista per si mateixa. Potser no en tots els casos, no tots recordem la infantesa amb nostàlgia, però en abstracte sí que ho és.

La idea de l’evolució dirigida és una altre que li agrada molt a Arthur C. Clarke. Apareix al seu llibre estrella: “2001” però és una idea força comú a la literatura, també apareix a “Hacedor de Estrellas” d’Olaf Stapledon, on es parla d’una entitat còsmica força semblant a la que suggereix aquesta novel·la, i és una de les idees centrals de les sèries del David Brin de “Marea Estelar” i companyia. També hi és, d’alguna manera força cínica, a la sèrie del “Mundo Anillo” de Larry Niven, no recordo si a la primera o a la segona part. I també de manera més grollera, en la meva opinió, a la Ràdio de Darwin de Greg Bear.

Ja fa menys gràcia quan la trobem a la literatura suposadament científica. En realitat l’evolució no ha de ser necessàriament cap a una major complexitat. Està molt bé el capítol de la fantàstica sèrie Star Treck Voyager en que dos protagonistes veuen accelerada la seva evolució, al principi són cada cop més intel·ligents ... però acaben convertits en dos llangardaixos. No recordo haver vist un tractament així del tema en cap altre pel·lícula.

Aquesta setmana s’ha estrenat la pel·lícula del llibre de Cormack McCarthy “The road”. És una història que també parla de la fi del mon. Hi parla d’una altra manera encara que també té tristor i una poesia. El llibre és molt dur i molt trist, ja vaig parlar d’ell fa temps. Torno a treure el tema per lligar-ho amb una cosa que vaig escriure fa temps en un dels meus últims escrits: quan tot pot fallar, la cosa més segura que tenim, la única de la qual podem respondre, som nosaltres mateixos. Penso que aquesta història també va una mica d’això, vista així em sembla més bé un cant a la humanitat: en un entorn tan terrible, els protagonistes segueixen sent humans.

L'INCERT FUTUR

El dia 17 de novembre, Rodamots il·lustrava la paraula MESTRETITES amb un text que sembla referit a mi, Forma part d’un discurs de Teresa Amat que em sembla que parlava dels blogs. Definia una categoria com:

“Tenim els pesats mestretites que opinen un poquet del que saben una mica, bastant del que saben a mitges i molt del que no saben gens.”

Així doncs, com sempre, vaig a parlar molt del que no sé gens. Ni jo ni ningú, per què vaig a parlar del futur.

Millor dit, no parlo ara sinó que copio un text que se’m va acudir fa un temps, quan començava la temporada del raïm. És un text del passat que parla del futur, o sigui, en part, del present.

“EL RAÏM A LA AMANIDA

Darrerament estic llegint el llibre “El Cisne Negro” de Nassim Nicholas Taleb...

També em va passar que el dimarts, en mig de la successió d’entrebancs que està sent tota la setmana, vaig trobar un raïm a la nevera.

No tenia massa clar d’on havia sortit però com que estava aprofitant una mica de temps lliure que tenia per fer una amanida d’arròs hi vaig afegir uns quants grans sense pensar-ho gaire.

I va quedar la mar de bé. El raïm li dona dolçor però també una mica d’acidesa i contraresta molt bé la fortor de la ceba, i a més és més fàcil d’afegir que la poma.

Ara que ja sé que el raïm era un regal, s’ha acabat. N’hauré de comprar més quan pugui anar al mercat.

O sigui que d’una situació d’improvisació en un estat d’atabalament, va sortir una bona idea. No sé si se li pot dir idea per què no hi pensava gaire quan ho vaig fer i no crec que sigui un mèrit meu en absolut.

El senyor Taleb, deia, ens ve a dir (he llegit aproximadament la meitat del llibre, m’ho estic prenent amb calma, però crec que he captat la idea general) que la realitat (almenys a la nostra escala, afegeixo jo) està dominada per successos altament improbables que tenen unes conseqüències molt importants. Ell anomena aquests successos “cignes negres”.

El missatge d’aquest llibre, penso jo, és esgarrifós. El que diu és que qualsevol sensació de seguretat i control és falsa, el que tindrà realment importància a la nostra vida serà alguna cosa que no havíem previst.

La seva pròpia vida és una demostració (“?”) d’aquesta afirmació. Va néixer al Liban i la seva pàtria va patir una destrucció que ningú creia possible. El seu és un cas especial, clar, però pensem que la seva “especial” situació és compartida per gairebé tots els habitants del mon de més de cinquanta anys, les vides dels quals van ser sacsejades per una guerra mundial que ningú creia possible uns anys abans que passés (“!!”).

I no cal buscar fets tan dramàtics, els cignes negres estan apareixent constantment. Avui li deia a un company de feina que cada any tenim un parell de successos molt improbables que no havien passat mai abans. Això et fa perdre bastant les referències.

En aquest escenari està clar que no cal donar massa valor a la experiència, o millor dit, cal donar-li valor si el que ens diu és que hem d’estar preparats per qualsevol cosa. L’experiència, com la saviesa, ens ha de parlar més del que ignorem que del que sabem.

Llavors el més important és la capacitat de reacció davant del que pugui venir. La flexibilitat i la capacitat d’adaptació estan per sobre de la superioritat basada en el domini de qualsevol mena en una situació concreta, per què cap situació dura eternament i no sabem que vindrà després. La improvisació no és que sigui una virtut sinó que és la manera com actuem normalment, encara que no ho vulguem reconèixer, per què sinó ja no hi seríem aquí. Això em fa pensar en un escrit que vaig fer fa uns mesos sobre l”’èxit” evolutiu i y també en l’anterior, de la maduresa. Poder ser madur és saber que no et pots refiar gaire de res.

En realitat, si contemplem la totalitat de la vida, les persones tenim molt més de Indiana Jones i molt menys de pacífic notari que no es mou de casa.

En Taleb es defineix a ell mateix com un “escèptic empíric”. La definició dona que pensar, a mi em combina bé amb un estat de pensament “nihilista” que he descobert en mi mateix darrerament.”

Ara mateix, instal·lat en el incert futur que no podia encertar a imaginar quan vaig escriure això, estic encara més desconcertat. Per què ara necessito seguretat, ja no es tracta de predir el futur sinó de ser capaç de forçar-lo, de convertir-lo en allò que volem que sigui.

Ja no val ser nihilista, estar preparat per el que vingui, lleuger d’equipatge i saltar del taxi quan les coses es posin malament. Ara duc una pila de maletes i hi ha gent amb mi que poder no podrà saltar com jo ... bé, segur que no podrà, ni jo podria saltar ara mateix fet i fet. En tot cas ja no val saltar sol.

I que puc fer? A que em puc agafar en l’incert futur? Al menys apostaré pel que tinc més a prop, per mi mateix. No és una aposta del tot segura però és el millor que tinc. Per la resta del mon no puc parlar, però jo no fallaré. I quan vingui la gran onada, sigui en la forma que sigui, ja trobarem la manera de sortir-nos-en (si he pogut escriure aquesta paraula ja no em fa por res) tots junts. Al cap i a la fi tots som Indiana Jones.

Del golf com esport olímpic

Tots voldríem tenir uns contraris com els del “Senyor dels Anells”, els autèntics poders de la foscor, l’encarnació del mal, dolents sense cap dubte, molt més poderosos que nosaltres però prou maldestres per permetre la nostra victòria final. Fins i tot en alguns foros esportius es parla dels rivals en aquests termes: “avui anem a jugar a Mordor” i coses semblants. A la rivalitat esportiva, la més artificial que existeix, on el rival només porta uns colors diferents, hem de atribuir-li totes les característiques del mal, és agressiu, feixista, prepotent...

En altres històries, els dolents es tornen bons, és l’estil, gairebé rutinari de “Bola de Drac” on els enemics d’una confrontació es converteixen en els aliats de la següent. O la conversió de Darth Varder a “Star Wars”, una història que en el primer capítol semblava un altra mostra de maniqueisme extrem i es va transformant, va madurant, fins explicar-nos la caiguda de l’Anakin Skywalker a la segona(primera) trilogia. És un cas estrany, la història d’un bo que es torna dolent, també hi parla d’això el “Senyor dels Anells”: la influència de l’anell...

A “Esperant els Barbars” la identificació de l’enemic és més subtil: l’enemic veritable és un dels nostres. Un que es presenta dient que ens protegirà d‘un enemic exterior, que no existeix, i inicia una lluita que acabarà primer amb la nostra ètica i amb la nostra ciutat finalment.

Aquesta idea és més realista: l’enemic és un dels nostres, el mal està dins de nosaltres, de cada un de nosaltres. També és menys agradable, a vegades creiem que “l’altre”, “el diferent” que és l’enemic, però encara més ho desitgem en sentit contrari: volem que l’enemic reconegut sigui diferent, que sigui “l’altre”. Quan el dolent és algú del nostre entorn, de la nostra classe social, un veí... ens quedem paralitzats, perdem les referències i no sabem que fer.

L’enemic perfecte, desitjat, també ha de reunir totes les característiques del mal, mentre que nosaltres, els bons, hem de representar el compendi de les virtuts. A les “pel·lícules de l’oeste” més antigues, els dolents portaven cavalls negres, al “Senyor dels Anells” els dolents són lletjos i desagradables mentre que els bons son tan macos que sovint semblen efeminats. El monstre, el lleig, sempre ha estat el dolent i els “guapos” sempre hem estat bons i les nostra mare “la dona més maca del mon”.

A les series “Star-Treck” i “Star-Gate” les naus enemigues solen ser més poderoses però tenen una seguretat lamentable, sovint els protagonistes es passegen per una nau enemiga sense que ningú se n’adoni. Si ens trobéssim en unes circumstàncies similars a la vida real, cap dels plans que fan servir ells ens funcionaria gens ni mica. Ens agrada que els rivals siguin maldestres, i al mateix temps més poderosos que nosaltres. Ens agrada sentir-nos herois.

A la lluita real cal conèixer les virtuts del enemic per poder-les combatre. Els terroristes sovint reuneixen moltes de les virtuts dels herois, les que voldríem pels nostres: Són valents, són hàbils, s’enfronten a un enemic molt més poderós i donen la vida per una causa. A nosaltres ens repugna reconeixeu-ho, els que els han de perseguir tenen la obligació de saber-ho si els volen vèncer.

Conèixer l’enemic és necessari per combatre’l i si el coneixes acabaràs per descobrir que no és tan dolent, que és una persona com tu, i llavors ja no el podràs odiar tan. A “El juego de Ender” la guerra es converteix en un joc per què els que lluiten no percebin aquesta realitat, perquè no estimin l’enemic encara que el coneguin o per què no els importi destruir-lo ja que no saben que existeix.

La realitat és encara més subtil: l’enemic no existeix. A la vida de cada dia ens enfrontem a la mala sort, la malaltia, l’envelliment... Poques vegades la nostra desgràcia té un rostre reconeixible. Llavors personalitzem el mal: li donem la culpa als polítics, als que tenen més sort que nosaltres, ...matem al missatger... Convertim els competidors, els que lluiten per assolir les mateixes coses que nosaltres, en enemics, com si lluitessin contra nosaltres. I després atribuïm a aquests enemics artificials les característiques que ens agrada que tinguin: els fem dolents i maldestres. Fem una cosa que ens agradar molt fer: acumulem informació falsa per sentir-nos millor, estar contents i enganyats se li du a això.

A vegades ens hem d’aturar i mirar al nostre voltant. Som homes entre homes, no ens enfrontem a monstres i els focs del Mont del Destí no llueixen a la llunyania.

Encara sort.

HA MORT EN JORDI SABATER PI

En el mes d’agost, quan la majoria de botigues tanquen i ens deixen sols, m’assabento que ha tancat definitivament la paradeta una de les persones que van provocar la meva frustrada vocació de etòleg, en Jordi Sabater Pi.

Era ja molt gran, en molts sentits, diuen que ha estat el darrer naturalista del segle dinou, i poder tenen raó. El que no sé és a on dimonis deuen ser els naturalistes dels segles vint i vint-i-u. Igual que va passar amb ell, deu més fàcil trobar-los a les pàgines del National Geographic que a les de Nature. Embrutant-se amb el fang de les selves tropicals més que levitant a les sales esterilitzades del M.I.T., ocupats en la observació detallada de la pròpia cicatriu del cordó umbilical, a mitges amb la del seu compte corrent. O patint la indiferència dels estudiants a les aules d’universitats d’especialitats especialitzadísssimes que abocaran a la societat nous aturats i noves guardioles vivents, a parts iguals, igualment inútils.

Sabater Pi era un científic al qual mai he sentit parlar de riquesa, de calers. Ell parlava de la realitat, de la cultura, del lloc de l’home a l’univers. Parlava d’aquelles coses que fan que els pencaires com jo (com jo) donem per ben empleats els diners gastats en investigació. Al contrari, alguns creuen que som feliços veient com aquests diners serveixen per engreixar-los, per fer-los més rics, per què es comprin un iot encara més gros.

Només vaig fer una classe amb ell, i no va ser a la universitat. Llavors l’etològia no existia com assignatura a la universitat de biologia, només com anècdota, era una víctima més de la clarividència dels que remenaven les cireres, incapaços de veure quina branca de la zoologia seria la més interessant per la majoria de la humanitat durant els propers cent anys (els que critiquen tan els polítics haurien de donar una mirada a les estructures de poder que no depenen d’ells, si tenen l’estómac prou fort) . Encara que va dir fa poc que no hi estava d’acord amb la seva existència, la oportunitat d’assistir a una classe seva me la va donar el Zoològic de Barcelona. Recordo molt bé que el meu pare m’anava a buscar a l’acabar les classes per què el barri no ens semblava gaire segur i que no al no va trobar-me li va preguntar a ell si m’havia vist. En aquell moment, quan m’ho va explicar, em va semblar una cosa extraordinària que el meu pare hagués parlat amb en Sabater Pi, jo no n’havia gosat.

La seva aportació a la ciència, és a dir al coneixement del mon, que no és poc, es pot resumir amb un granota gegant (Conraua goliath) , i una contribució molt gran al descobriment dels orígens de la cultura humana en el comportament dels grans primats africans. En resum, després de Sabater Pi, les granotes eren més grosses i l’ego de l’home més petit (Recordem que actualment, malgrat la seva feina, pràcticament tots els amfibis s’estan extingint i l’ego de la majoria de l’espècie humana no sembla tenir cap problema greu, tret del gegantisme).

També va portar a Barcelona l’únic goril·la blanc que es coneix, potser l’únic que ha existit mai, i va contribuir així a fer de la meva ciutat un lloc que té com a símbols una catedral inacabada i un animal estrany. Sabater Pi, està relacionat d’alguna manera amb Gaudí per la seva contribució a la imatge de Barcelona.

A la meva vida ha compartit amb en Ramon Margalef (més reconegut llavors en el mon de la Biologia però més llunyà dels meus interessos) el lloc d’honor reservat a aquelles persones que son al mateix temps properes i llunyanes. Conciutadans, persones que et pots trobar qualsevol dia pel carrer i al mateix temps savis, profetes del coneixement que han il·luminat amb la llum de la seva ment llocs que no semblaven destinats a ser coneguts per la ment dels homes del meu temps.

A més, com esteu veient en aquesta plana, també era un dibuixant brillant. Els seus dibuixos i apunts tenen vida, esperit, bellessa... Què més podia tenir per guanyar la meva admiració?

LA IDENTITAT

Diumenge per la nit van fer per la tele dues pel·lícules que tractaven del clonatge:. Code 46 de Michael Winterbottom, amb Tim Robbins, i Aeon Flux de Karin Kusama, amb Charlize Theron (basada en una serie d’animació de la MTV creada per Peter Chung) Estèticament eren atractives les dues, cada una en el seu estil. Vaig trobar que la primera tenia més sentit, però vaig acabar veient la segona. (A continuació apunto una possible raó:

)

Quan parlem del clonatge només hi hem de donar un parell de voltes per acabar parlant de la identitat, d’allò que ens fa ser qui som. Si tenim un duplicat, quin de nosaltres és l’autèntic? I llavors, què és l’altre? Una idea forta en aquest tema és la continuïtat temporal, testificada per la memòria. Els clons no han de tenir els mateixos records que nosaltres, però aquest és un problema petit per a un guionista valent.

A més de la clonació, la ciència ficció també planteja les paradoxes de la identitat a traves del teletransport (un expert en el tema és el Sr. Scotty de Star Treck): al convertir una persona en energia, informació o el que sigui, podríem copiar aquest “el que sigui” i restituir-ne dos en lloc d’una.

Lem tracta aquest tema amb el seu humor a Diarios de las Estrellas, Viajes y memorias, al viatge vint-i-tresè: El protagonista, Ijon Tichy, sospita que la persona transportada mort en cada viatge i és substituïda per una còpia amb la mateixa memòria, que creu ser l’original. Els seus dubtes neixen quan diferents errors fan aparèixer dues còpies en dos llocs diferents, o fins i tot una i mitja. Pel que pugui ser, evita tornar-se a teletransportar. És conscient que, igualment, ell tampoc no és l’original, ja que s’havia teletranportat uns quants cops abans.

Aquest supòsit inquietant crec que ja l’havia plantejat Bertrand Russell: Com sabem que la humanitat sencera no acaba de néixer fa uns segons, amb el seus records i tot, i només creu haver tingut un passat?

Orson Scott Card li dona un parell de voltes més a Ender el Xenocida, on el sistema, aclaparat per la personalitat del protagonista, torna no una sinó tres persones, la original i dues més, en aquest cas diferents.

Un altre volta al tema està en deu capítols de la tercera temporada de Farscape (la meva sèrie preferida) amb el protagonista duplicat des del capítol 6 al 17. El capítol 17 parla del conflicte que provoca la mort d’una de les còpies a la seva amant. L’home que estimava ha mort, però no ha mort. N’hi ha un altra d’igual i ella ja l’estimava abans que es convertís en dos, el problema és que ha compartit una part de la seva vida amb una de les còpies, el mort, i això el fa especial. No conec cap altre representació dels conflictes sentimentals que provocaria el clonatge. La història sencera parla precisament dels sentiments. És un capítol molt maco, molt trist, un dels meus preferits.

En realitat no cal anar recórrer a la imaginació per plantejar-nos dubtes respecte a la identitat. Els majors desafiaments que te la nostra ment al plantejar-se la seva identitat estan a la vida mateixa.
A més del naixement i la mort, per a mi resulten més interessants el creixement i el canvi: Com podem seguir sent la mateixa persona malgrat els canvis que patim al llarg dels anys? El nen, l’adult i el vell son la mateixa persona? Aquí fins i tot la memòria falla: ni tan sols recordo haver estat el nen de cinc anys que sembla ser que era jo mateix.

Fins i tot les persones adultes poden experimentar canvis. Una persona es pot trobar compartint la seva vida amb una desconeguda que no és la que li havia agradat. Però ara poder no estem parlant de canvi sinó de desconeixement. Jo no crec que les persones canviem gaire, el que passa és que per dintre som molt més rics del que es veu i podem treure coses que els altres no coneixien. No som éssers lineals, amb una personalitat fixa i senzilla sinó tan complicats que admetem infinites alternatives sense canviar realment.

La desaparició de la identitat és la definició més precisa de la mort, penso jo. Pot ser un procés lent, i en algunes malalties et planteges si el malalt és la mateixa persona que havia estat. Rainer Maria Rilke lliga la identitat a la mort d’una altra manera a Los Papeles de Malte Laurids: diu que cada persona té una mort que li és pròpia, així, la nostra mort forma part de la nostra identitat. De fet, la completa, poca cosa més podem afegir, no?