JA TENIM TRADUCTORS

Per al problema del Català, el Castellà, l’Espanyol, el Jupiter, el Polac el Danès, l’Anglès, l’Americà, el Mexicà, el Nauathla, el Txellene, el llenguatge per signes anglès, l’espanyol, el català, les tres llengües misterioses, el Vasc, el Gallec, el Portuguès, l’Euskera, el Tuguès, el Fidjià, el Sanscrit, el Malalayam, el Suahili, el Mandinga, la enye, la ce trencada, la beta, la e al revés, la caseta amb dues dones, la mona que parlava per signes (anglès o català?), el llenguatge de les balenes, el dels ocells, el de les formigues (les catalanes?), el festeig de les aranyes, el de les persones, el llenguatge de les feromones i el de les mones i el de les feres...

La solució és la pedra de Rosetta, els subtítols, les traduccions, el tacte, parlar espanyol poc a poc i cridant, la paciència, la tolerància, la intel·ligència, els dibuixos, el somriure, el “habla usted nuestro idioma”, el passar d’això, la núvia poliglota, les senyes (a vegades), la iniciativa i l’entusiasme, els bacteris traductors, el traductor automàtic que s’ho inventa tot, el peix de Babel, l’esperanto, les matemàtiques, l’anglès, el llatí, el francès, el caló, els emoticons i les traduccions automàtiques de pàgines web.

El que deia ... Des de fa un parell de dies aquest blog té un botonet que el pitges i ho tradueix tot, a l’anglès i al castellà, fins i to això. Axiò ja no.

UNA MANCANÇA DE L’HUGO PRATT

Quina cosa fem amb els còmics? Els llegim? Els mirem? Llegim els llibres i mirem les pel·lícules i els quadres. Però mirar una pel·lícula té més a veure amb llegir una novel·la que amb mirar un quadre i llegir un còmic és més semblant a mirar una pel·lícula que a llegir un llibre. Amb tot aquest galimatias vull dir que a vegades ens manquen les paraules per descriure coses a les que estem acostumats de fa temps. Com és que hem inventat una expressió tan fantàstica com “navegar per Internet” i no en tenim cap per descriure el que fem quan estem davant d’un còmic?

Doncs fa poc vaig estar llegint, és igual com es digui, un còmic del Corto Maltès, un dels que han sortit darrerament en català, era “La Balada de la Mar Salada”.

No he llegit gaires còmics fins ara però em sembla que en trobaré pocs de tan bons. I em sap greu, pel que explicaré al final.

Els dibuixos són molt bons, els personatges bastant definits, els moviments naturals. Cada vinyeta és maca en sí mateixa, són dibuixos fets amb cura, com un petit quadre, i n’hi ha moltes, a l’autor no li fa mandra fer servir tantes com calgui per descriure una escena. A vegades es recrea en un paisatge especialment interessant donant-li a la història un ritme lent, com si li sabés greu deixar de dibuixar aquell lloc per passar a un altre tema.

L’argument descriu les aventures de personatges molt definits com una veritable novel·la. Té interès, té ritme i planteja situacions que et fan pensar, agafar partit, dubtar. Provocar el dubte sobre qüestions ètiques li agrada molt a l’autor, la diferència entre el bé i el mal, entre amics i enemics, no està gens clara, de fet no existeix, només hi ha persones que fan coses, com a la vida real.

El pròleg de l’Umberto Eco és molt bo, gairebé millor que el mateix llibre. Destaca l’erudició de l’Hugo Pratt i la fabulosa feina que ha fet per documentar-se abans de posar-se a dibuixar, per que tot sigui coherent sense inventar-se res que no correspongui a la època i el lloc dels fets. I per fer-ho demostra tenir ell una erudició encara més gran. Umberto Eco mai dubte que si Hugo Pratt ha dibuixat alguna cosa és que tenia una raó per fer-ho i que aquella cosa tenia que ser-hi allà en aquell moment. Parla del còmic com si parlés de fets històrics. Jo em vaig divertir molt llegint el que explica del mapa que mira el capità pirata, i dels errors que tenia aquell mapa editat aquell any, que fan que el mateix capità vagi una mica venut durant part del seu viatge.

Aquesta fantàstica precisió en els detalls, que arriba als mapes i als llibres dels prestatges, quan es dedica a l’aspecte dels indígenes de cada lloc i de les seves naus i construccions em sembla gairebé un tractat d’antropologia. Per una persona a qui li interessin aquests temes aquest còmic ha de ser una joia.

Però l’ambientació de la història té una mancança que em sap molt greu. És la poca atenció que dedica Hugo Pratt als animals. Igual com un lector interessat en les poblacions humanes trobarà moltes imatges interessants, un de interessat en els animals com jo, no en trobarà gaires, per no dir cap.

Sobretot és frustrant pel que fa als ocells, l’Hugo Pratt no dibuixa res més que gavines, centenars de gavines, hi ha pàgines plenes de gavines, però no hi ha cap fragata, cap mascarell, cap ocell tropical. Això no només és poc interessant per a mi sinó que també és incorrecte, ja que les costes d’aquestes illes han d’estar plenes d’aquests ocells.

No m puc queixar, l’autor parla del que a ell li agrada. Però m’hagués agradat gaudir mirant els dibuixos dels ocells tan com ho devia fer l’Umberto Eco quan mirava els llibres dibuixats als prestatges. Si coneixeu cap dibuixant de còmics comparable a Hugo Pratt i que dediqui més atenció a la natura, digueu m’ho, si us plau.

EL RETORN

El dissabte passat vaig tornar de vacances. El vaixell l’havíem deixat dos dies abans al port de Palerm, però hi va haver un imprevist i vam tornar a fer el darrer sopar a la banyera del Sula just la nit abans de marxar. El comiat dels companys de viatge tampoc va ser a l’aeroport tal com havia pensat sinó dinant al Port Olímpic de Barcelona, el lloc on havíem començat el viatge. El imprevistos són el pebre de la vida , li afegeixen un toc de gust diferent, que ve molt bé si estàs de vacances.

Serà veritat que la civilització no funcionaria si tothom estigués sempre de vacances? Al tornar de vacances sempre hi ha la temptació de provar-ho, encara que només sigui per uns dies, mira que si funciona...

Tornem de vacances sent una altra persona, una amb més capacitats. Hem fet coses diferents i ens n’hem sortit. Hem descobert que servim per alguna cosa més que la rutina diària. Tenim el miratge de tornar a ser nens, amb tota la vida per davant plena d’infinites possibilitats. Som com el tap d’una ampolla de cava que després de la festa s’ha inflat i ja no cap a l’ampolla, ara som més grans i no hi cabem a la nostra vida d’abans.

Caldran dies de esforç i de rutina per encaixar-nos a l’ampolla. Anirem deixant de costat les parts de nosaltres mateixos que vam descobrir durant les vacances com si fossin les sales d’una gran mansió que només es fan servir de quan en quan, durant les grans ocasions, i resten oblidades la resta del temps, amb el mobles tapats i plenes de pols i teranyines. Reduïts a la nostra identitat de cada dia ja cabrem al nostre lloc i amb el temps fins i tot ens sentirem còmodes un altre cop. Només somniarem i enyorarem una mica les vacances i la persona que vam ser mentre les fèiem.

O poder les coses no són tan dramàtiques i en realitat no hem canviat gens, tornem sent els mateixos que van marxar, els mateixos de sempre. El que passa és que ens ha agradat la sensació de sentir-nos estranys que hem tingut durant les vacances i la volem allargar una mica fent-nos els estranys a la nostra vida de cada dia.

LA MAR

Per culpa dels problemes derivats del canvi d’ordenador dels quals hauria de parlar algun dia (ens comprem un ordenador nou i al final ja estem molt contents si funciona igual que el vell) he estat forces dies sense escriure. S’han quedat al tinter un escrit sobre el fracàs que contestés a l’escrit sobre el triomf del blog del Toni i un altre sobre l’Albert Casals, un nano increïble.

Però estic a punt de marxar de vacances i poder la mar s’enfadaria si marxés sense dir res d’ella.

Un record de l’any passat:
En el momento de llegar la ola, los tres que estábamos en la bañera, tuvimos tres visiones diferentes de lo que estaba pasando: Ana, de cara a la ola, tuvo la visión más impresionante: unos días más tarde recordaba haber visto una sombra enorme levantarse por detrás de mi, muy por encima del barco. Yo, de espaldas a la ola, tenía una visión también impresionante, pero menos amenazadora, ya que estaba mirando a Ana, recuerdo oír la ola levantarse y romper detrás de mí, muy arriba. Pedro, tuvo probablemente la visión menos impresionante, estaba meando en popa y debía estar mirando… aunque fue el que más peligro real corrió en el momento de la verdad. En el momento de caernos la ola encima seguía mirando a Ana a través de una cortina de agua, me recordó cuando era pequeño e iba con mi padre al túnel de lavado, pero esa vez sin llevar el coche alrededor.
En ese momento descubrí una nueva faceta de mi pusilanimidad: Yo siempre me había declarado partidario, en caso de que Barcelona fuera amenazada por un tsunami y no hubiera posibilidad de salvación, de ir a la playa para verlo llegar y, al menos, no perderme el espectáculo. Pues la verdad es que en aquel momento justo en que me caía encima, me alegré de no haberla visto, es más, todavía me alegro ahora, mi subconsciente ya fabrica unas pesadillas bastante conseguidas sin necesidad de darle más material. Claro que en el caso del tsunami no habría riesgo de pesadillas posteriores, o sí, quien sabe…

Ja veieu que és millor tenir la mar contenta, sobretot si t’agrada la roba seca.

Començant amb aquest episodi igual costa d’entendre que des de que l’any 2001 vam fer la primera travessa a les illes Hyeres he sortit a navegar en un veler gairebé cada cop que he tingut uns dies de vacances, mai menys de dos cops l’any.

I és que lo meu ve de família, encara que el meu avi per part de mare era ferroviari (també he seguit aquesta tradició) per part de pare la majoria dels parents eren mariners, pescadors, nedadors excel·lents ... gent de la mar vinguda a la Barceloneta des de Vinaròs i St. Carles de la Ràpita. El meu pare va fer la “mili” a la marina a Menorca, era també un gran nedador i va aconseguir que el seu fill, que era un negat per qualsevol mena d’esport (vaig suspendre gimnàstica de BUP i COU) , aprengués a nedar decentment. Jo que a més de ser un negat pels esports tampoc he estat massa valent, no he tingut mai por a la mar (fins l’episodi de més amunt) i m’he banyat a la platja divertint-me molt amb onades molt grans, abans que inventessin les banderes vermelles que ara els costa tan poc posar a la que la mar està una mica embolicada.

Poder és per això que soc feliç passant el temps mirant i escoltant les onades des de la platja o des d’un vaixell. Són molt diferents des d’un o l’altre lloc, trobo que haurien de tenir noms diferents. Una onada trenca a la platja i veus l’aigua caient des de la cresta amb soroll i escuma o quan la mar està molt calmada, sobretot per la nit, gairebé no trenca, està molt transparent i fa unes onadetes petites amb un xipolleig suau. Al mar, navegat a vela, trobes onades a la flor de la vida, lluny de morir a la costa, i notes la força que tenen quan aixequen el veler i l’empenyen i sents com el timoner lluita contra elles per mantenir el rumb o si pot les aprofita i llavors planeges una estona sobre de cada onada i la travessa és ràpida i còmoda.

Els colors de la mar varien molt, a prop de la costa depèn del fons, por ser verd esmaragda si hi ha un fons de sorra blanca o blau fosc si hi ha posidònia. A mar obert el color depen del cel i del vent, em penso, i pot ser fins i tot d’un negre molt fosc on l’escuma destaca com les vetes en el mabre. Si estàs a coberta i mires la mar del voltant sovint té un color diferent a babord del que té a estribord segons miris les onades per on venen o per on van. Pot ser blau fosc a un costat i platejat brillant a l’altre, o verd i negre.

La mar és encara misteriosa, no saps mai que hi ha entre el buc del vaixell i el fons, per això sovint fa respecte banyar-se a mar obert. Sovint sents un xipolleig i mai sabràs si era només una esquitx d’aigua o alguna altre cosa que havia saltat a mirar-te. Per la nit l’estela del vaixell és plena de llums de diferents formes i mesures, alguns molt grossos i brillants. I des de dins pots sentir un munt de sorolls que no saps si els fa el mateix vaixell (els vaixells també son misteriosos) o venen d’algun altre lloc, d’algun ésser de les fondàries que intenta comunicar-se amb la nau que passa per sobre d’ell com un home que veu un ovni. No és estrany que els mariners parlessin de serps de mar i peixos monjo.

Demà me’n vaig a navegar, de Barcelona a Sicília passant per un munt de llocs, una travessa tranquil·la de quinze dies. Gaudirem de la mar i dels llocs que visitem

La sèrie de televisió de Ciència ficció que més m’ha agradat mai

Ha arribat el moment de complir la promesa i parlar de la sèrie de televisió de Ciència ficció que més m’ha agradat mai.
Hagués hagut d’aclarir abans que poso en un lloc separat totes les temporades i versions d’Star Trek (tret del nyap de Deep Space Nine, clar) que en el seu conjunt són alguna cosa més que una sèrie.
També hagués hagut de dir que , a més del que vaig dir, la meva sèrie també té molt maquillatge, efectes especials, plàstic o escuma o el que sigui que facin servir i una herència molt important del mon de les titelles, i també una estètica una mica kitx a vegades però també moltes vegades molt frapadora.
Pels que encara no us havíeu adonat estic parlant de FARSCAPE

El meu primer contacte amb les desventures d’en John Crichton devia ser el primer cop que la van emetre pel canal 33, penso que era l’any 2001. Vaig veure un capítol de la tercera temporada ... i no em vaig enterar de res. Un temps després vaig veure algun capítol quan la feien pel 33 al migdia, però era una hora molt dolenta. Va passar encara més temps i al veure que hi tenia una comunitat de fans força gran a Internet vaig començar a baixar capítols .... i m’hi vaig enganxar, tot sol, davant de l’ordenador, sense poder comentar-la amb ningú perquè ja només la donaven a tele-Orland.

El primer contacte d’en John Crichton amb les seves pròpies desventures comença mentre realitza una proba per un nou sistema de propulsió per a naus espacials, la seva petita nau entra en un “forat de cuc” (els forats de cuc tenen un paper important a la sèrie) i va a aparèixer en mig d’una batussa entre una nau presó que intenta fugir (ella, en singular) amb el seus presoners i “els caces” (pispes a la película) que li volen impedir.
El sentit de la oportunitat d’en Crichton no s’acaba aquí, apareix just en el camí d’un dels pispes que topa amb la seva nau i perd el control. El pilot mort i resulta ser el germà del comandant de la nau nodrissa. No han passat ni cinc minuts i el nostre protagonista ja té un enemic implacable que el perseguirà fins la fi de l’univers amb la seva nau de guerra.


L’estètica una mica kitx, els personatges molt maquillats, amb pròtesis cridaneres i els ninots animats per ordenador fan que sigui difícil acostar-se sense perjudicis. A més una de les seves virtuts és la complexitat i la coherència de l'argument, les coses que passen en un capítol influeixen en els següents, es fan i desfan amistats, atraccions, amors, hi ha un munt de personatges que desapareixen i tornen al cap d’un temps, hi ha dolents que es tornen bons i al revés, hi ha un univers sencer que anem coneixent poc a poc, al mateix temps que en Crichton. Tot això fa que si agafes un capítol aïllat pots anar molt perdut, com em va passar a mi. Però si t’enganxes et serà molt difícil passar-ne sense.

La rapidesa d’en John per fer enèmics no té paral·lelisme a l’hora de fer amics. Company per força dels presoners fugits, aquests el consideraran durant els primers capítols una càrrega, un tarat que no serveix per res, i aquesta primera impressió continua apareixent com una mena de broma durant tota la història, una barreja d’escepticisme i sarcasme que envolta totes les seves relacions. Ell, en lloc de adoptar la postura fetal i entrar en un estat catatònic, com faria qualsevol de nosaltres en aquestes circumstàncies, lluita per imposar el seus criteris i demostrar la seva utilitat dins del grup, amb un èxit relatiu.
Les seves frases lapidàries donen per moltes pàgines web Vg. “Probo de salvar una vida cada dia, normalment és la meva”.
La lògica de les sèries faria que es convertís en el cap dels fugats però és que el grup no te cap cap i no el tindrà durant tota la història, les decisions es prenen per consens quan es pot i no sempre hi estan tots d’acord, sovint cadascú va a la seva. Els personatges tenen uns trets molt definits, poder alguns son només ninots però tenen molta personalitat i les lluites internes ocupen una bona part de la història. En aquest ambient d’anarquia els lligams de fidelitat que desenvolupen entre ells arriben amb el temps a uns extrems “gal.lactics”. L’amistat, l’amor, l'atracció, el sexe i alguns sentiments més extraterrestres tenen fins i tot més importància que els forats de cuc.

No els queda més remei, per què la característica principal de la sèrie és la mala llet que tenen tots els habitants de l’univers. Amics, enemics o qualsevol situació intermitja, no hi ha ningú que sigui de fiar. Els personatges van des de els bojos assassins que tenen el màxim de poder fins els petits cabronets que intenten sobreviure com poden. L’escenografia mateixa és fosca, dura i hostil, no recordo haver vist cap cadira a la nau, ni tampoc cap matalàs. En aquest ambient és important tenir bons amics (amors, amants, "pilots"...) de confiança. Per enfrontar-se a aquest mon l’estratègia del John Crichton oscil·la entre el bon rollo suïcida i l’agressivitat suïcida segons les circumstàncies semblin requerir-ho.

També caldria parlar de la música, que a mi m'agrada molt; de la valentia dels arguments, que no tenen por de tocar res, des de la ciència-ficció més dura fins la més aventurera o la més gore. He intentat parlar molt per no explicar res, aquesta sèrie ¨(com moltes altres coses a la vida) s’ha d’agafar com li va tocar fer-ho a en Crichton, des del prinicipi, sense saber res del que passarà:
...perdut en un punt recòndit de l’univers en una nau, una nau vivent, plena de formes de vida al.lienígenes ... perseguit per un comandant militar sonat, capaç de fer, el que jo no puc fer ...

Els actors de la parella protagonista formen part últimament del repartiment de la sèrie Continuum, branca de Stargate. No he vist encara cap capítol però per a ells les guerres contra els Goa’uld deuen ser el més semblant a unes vacances a la platja.

ARA JA NO ESTIC CONTENT

Ara ja no estic molt content. Ahir per la nit més aviat estava trist, decebut, frustrat i deprimit. Tanmateix ben aviat ressorgiré de les meves cendres encara que, increïblement, el Barça de basquet no es redimeixi guanyant al TAU tres partits seguits, els dos primers a casa d'ells. Jo crec que ho poden fer, més que res per què si no creiem que aquestes coses són possibles no sé pas per què seguim les competicions esportives.
Deia que ressorgiré encara que això no passi, Així que acabi d’escriure aquest missatge em posaré a preparar un que parlarà d’emoció, d’acció, d’èpica, d’un valor més enllà de la temeritat, del valor de l’amistat, la camaraderia, l’amor… de fantasia, de mala llet… prepareu-vos per que penso parlar de la que increïblement és la sèrie de ciència-ficció que més m’ha agradat. Mentrestant podeu provar d’endevinar-la. (mira que com ara no escrigui res).
De moment parlaré de l’esport i de les raons del meu desànim. El Barça de basquet no ha estat capaç de superar el Tau en cap dels dos partits que porten jugats, tret dels primers minuts del primer partit, quan va semblar que la final seria un passeig igual com les dues eliminatòries anteriors. Sembla mentida com van desaparèixer a partir d’aquell moment totes les coses que ens havien fet gaudir en els partits anteriors: l’Acker ha tornat a ser el jugador covard que no encara mai l’u contra u, Lakovic sí intenta penetrar amés de fallar triples, però falla més penetracions de les que encerta i els pivots estan desapareguts perduts tots tres en una guerra contra un únic home del TAU. Només Ilyasova i Grimau semblen fer alguna cosa a base de coratge, el primer amb coratge i talent i el segon amb coratge sol.
Normalment si fallen gairebé tots els jugadors és el moment de mirar cap a la banqueta. Sembla mentida que Xavi Pascual hagués pogut ensenyar les vergonyes de l’Aito i ara estigui tan desarmat davant de l’Spahija, que fa la impressió que s’ha menjat al Barça fent quatre coses, mostrant tots els punts en que el seu equip és superior i cap de les seves desavantatges.
Per acabar de matar el cadàver, els arbitres, com sempre, aprofiten que estan al Palau per demostrar que no es deixen impressionar per la pressió ambiental. El Barça mai ha tingut a fora uns arbitratges tan valents com els que te a casa. (Estic fent un esforç sobrehumà per ser diplomàtic) Per aconseguir el respecte arbitral ens cal un jugador de la selecció espanyola i un entrenador de prestigi, la carta Pepu em sembla ara la més bona.
Al mateix temps mirem a fora del Palau i veiem un senyor grassonet i calb sempre amb una expressió sospitosa a la cara, (no em direu que us sembla una persona de fiar) que recull nou mil signatures per fer afora el president després de dos anys sense guanyar res i unes quantes anades d’olla de Laporta. Si això s’hagués fet sempre així al Barça ja portaríem uns dos-cents presidents.
Encara sort que el proper entrenador del primer equip de futbol està sent l’únic que anima l’afició fent sortir el segon equip de d’infern de segona B. Ja que això és esport i hem de creure en alguna cosa, creure’m en el Pep Guardiola i en el milacre de Vitoria.
M’oblidava, si en els anys vuitanta us haguessin dit que el 2008 hi hauria un altre final de la NBA Lakers-Celtics i que una de les estrelles dels Lakers seria un català de St. Boi, quina cara haguéssiu fet? Veieu com hem de creure, la realitat sempre acaba sent encara més increible.