El meu prestatge de Ciència-Ficció

Avui, dinant, un company, amic i espero que aviat també company de travessa, m’ha demanat que li recomanés un llibre de Ciència-Ficció. El que ha començat per un llibre s’ha convertit en una recomanació tan llarga que justifica afegir-la a aquest blog. Potser algú més podrà aprofitar aquestes recomanacions, encara que només sigui per criticar-les.

Així doncs, a continuació el comentari de les novel·les més representatives del meu prestatge de Ciència Ficció. M’he proposat ordenar-los cronològicament per el temps en que transcorre l’acció, no és fàcil i poder serà divertit.

LA RUINA DEL AMO EXECRABLE, Llibre primer de les CRÓNICAS DE THOMAS COVENANT EL INCREDULO de S.R.Donaldson

El punt d’inici és el temps actual, però el protagonista aviat serà traslladat a un altre mon on no perdrà ni una gota de l’actitud que li ha servit per suportar la malaltia que pateix, la lepra. T’imagines una versió del Senyor dels Anells en que en Frodo fos un adult malalt, cínic, radicalment realista, que no s’arriba a creure mai la història que protagonitza?

2001 UNA ODISEA ESPACIAL de Arthur C. Clarke

Clàssic entre els clàssics de la Ciència Ficció moderna. Infinitament superior a les dues seqüeles.

Temps gairebé actual. Dos temes cabdals de la C-F, la intervenció dels extraterrestres i el naixement d’una consciència artificial en una computadora. Cal llegir-la.

NEUROMANTE de William Gibson

El computador HAL-9000 s’ha tornat postmodern. Una història d’aventures en un futur ultratecnificat i força negre, però d’alguna manera atractiu, del qual podem veure-hi senyals a la nostra vida real. Diuen que va inventar el ciberespai, el paisatge format per les xarxes informàtiques en el qual es submergeixen completament els que hi naveguen, com un Internet del cinc sentits, molt més perillós.

El lector també es veu submergit en les històries de William Gibson i no les pot deixar fins que s’acaben, i per buscar-ne un altre. Per a mi va ser totalment adictiu durant un temps, fins que ho vaig llegir tot.

PORTICO de Frederic Pohl

Temps no gaire futur. Una humanitat plena de problemes troba les restes d’una tecnologia que no coneix i, increïblement, la utilitza. La vida humana té poc valor i es poden fer probes.

L’estructura del llibre és genial, barreja dos temps de la vida del protagonista i retalls de diferents textos de l’època. Aventures al límit. Una obra mestra. La frase final m’ha quedat gravada a la ment. Ha tingut tres seqüeles bastat bones però no a la altura de la original. .

Mirant el prestatge m’adono de la quantitat de llibres genials que ha escrit Frederic Pohl, poder és el millor, des del meu punt de vista (però no li digueu a Philip K. Dick que he dit això).

EL JUEGO DE ENDER d’Orson Scott Card

Primera part d’una trilogia que s’ha convertit en una n-logia que li fa la competència a la de DUNE.

Temps no gaire futur. És la història del creixement i la maduració d’un nen en un ambient de guerra entre mons. L’Orson Scot Card sempre dona preferència a la història de la persona i l’Ender dona per molta història. És una història de guerra gal·lactica escrita per un pacifista.

SUEÑAN LOS ANDROIDES CON OVEJAS ELÉCTRICAS? De Philip K. Dick en la qual es basa la genial película BLADE RUNNER

Sens dubte la novel·la de Philip K. Dick que no has de llegir. És complicada, avorrida, pseudoreligiosa.... et farà odiar a Philip K. Dick. Llegeix qualsevol altre d’ell: el Doctor Moneda Sangrienta, El hombre en el Castillo, Ubik .... fins i tot Ojo Celeste, són totes boníssimes, genials, però mai aquesta.

En serio, et proposo una:

EL HOMBRE EN EL CASTILLO

Història Ficció: els americans van perdre la segona guerra mundial i ara EE UU està repartida entre els nazis i els japonesos, tot va tan malament com seria d’esperar.

El llibre d’adivinació dels Taoistes, l’I Ching és molt utilitzat i sempre l’encerta. Que diries que passa quan li pregunten a l’I Ching qui va guanyar la segona guerra mundial? Tindràs que llegir el llibre per saber-ho. T’agradarà.

FUNDACIÓN d’ Isaac Asimov

Un autèntic clàssic. La trilogia original s’ha allargat més enllà del imaginable fins enllaçar amb l’altre sèrie de l’Asimov (la dels robots) i no fa gaire va sortir una nova trilogia escrita per autors de qualitat actuals (per cert, molt bona, també).

La fi de l’imperi gal·làctic, que semblava que havia de durar per sempre, és anunciada per un investigador amb una nova eina, la psicohistòria, que converteix la història (del passat i del futur) en una ciència exacta. A partir d’aquest descobriment podrà també dissenyar el que vindrà després, creant una Fundació que salvarà el saber de la humanitat d’aqueixa edat mitjana que s’acosta. Història de intrigues polítiques i aventures, sempre sota l’imperi de la lògica. Més que una novel·la és una col·lecció de contes amb un fil comú.

A VUESTROS CUERPOS DISPERSOS de la Série EL MUNDO DEL RIO de Philip José Farmer

La idea és delirant: Tots els homes que han existit mai són ressuscitats de cop a la vora d’un immens riu. L’autor s’ho passa bomba barrejant diferents personatges històrics i jo també m’ho vaig passar teta llegint-la. És una novel·la d’aventures amb un misteri que descobrir: que dimonis fem tots aquí, a la vora del riu? L’existencialisme de veritat.

DUNE de Frank Herbert.

Primer llibre de la super-extensa sèrie de DUNE que encara continua sent escrita a hores d’ara.

El temps és un futur molt molt llunyà, on la tecnologia ha deixat de ser reconeixible com a tal. Intrigues polítiques i aventures amb una dosi gran de messianisme i bastant culte a les drogues. Diuen que l’autor ha dissenyat una ecologia sencera per el planeta DUNE, a mi això no em sembla gaire impressionant. Un consell, llegeix-lo amb un bona cervesa fresca al costat, dona molta molta set.

.... si en fem deu i no comptem Sueñan los androides... en cap només una més:

LES CRÓNIQUES MARCIANES de Ray Bradbury

Ho sento pels llibres que no he mencionat i que s’ho mereixien però aquest havia d’anar per força.

El temps és el futur... però es igual, el lloc és Mart, però no importa, per què per Ray Bradbury sempre és el mateix temps i el mateix lloc. En el fons sempre parla de l’Amèrica dels anys de la seva infantesa, amb una barreja de nostàlgia i amargor.

No és una novel·la sinó una col·lecció de contes amb l’excusa de la colonització de Mart. Aquesta és ciència ficció formalment maca, poètica, havia de posar algun llibre d’aquests després de saltar-me a Silberverg, Olaf Stapledon i hasta Italo Calvino. En serio, Ray Bradbury és molt bo, et trasllada realment allà on ell vol i quan hi tornis enyoraràs llocs on no has estat mai.

I...una propina...

Si vols tot l'anterior i més, junt en un sol llibre, llavors has de llegir la delirant LUZ de M. John Harrison. Si hi sobrevius ja no hi haurà res que et vingui de nou.

LA VOLTA AL MON SENSE què?

El dotze de novembre de l’any passat parlava de la Barcelona World Race i del vaixell EDUCACIÒN SIN FRONTERAS que encarava la cursa amb una filosofia diferent segons les paraules d’un dels tripulants, en Albert Bargues.

Per si no seguiu la cursa l’Educación sin Fronteras va el darrer, després d’haver trobat totes les encalmades possibles des de la costa valenciana fins al Pacífic sud. El mèrit és que encara continua en cursa mentre que ja han abandonat quatre dels nou vaixells: El Veolia Environment, l’Estrella Damm, el Delta Dore i el PRB. (Per cert, haveu vist els anuncis que hi ha per Barcelona, amb l’Estrella Damm navegant entre icebergs? Es veu que han tirat de fotoshop per què l’Estrella Damm no va arribar a veure el gel, es va quedar a Ciudad del Cabo, i tampoc crec que estiguessin tan bojos per navegar tan a prop dels blocs de gel.)

A la pàgina web de la cursa http://www.barcelonaworldrace.com/ (versió en anglès, es veu que posa coses diferents segons l’idioma) he vist unes paraules de la seva companya, la Servane Escoffier tretes d’una videoconferència: explica que han vist dos balenes i uns quants dofins i comenta que de moment no pensen tocar terra per què intentaran acabar la cursa sense fer cap parada.

Tal com desitjaven, l’Albert Bargues i la Servane Escoffier han vist balenes, no comenta si s’han aturat a mirar-les però amb la manca de vent que pateixen segurament no ha fet falta, més aviat s’hauran aturat les balenes a mirar-los a ells. No hi ha fotos de les balenes penjades a la web de la cursa, poder n’hauran fet per a ells mateixos.

Una cosa que pot sorprendre és que la Servane parla de la conveniència de fer aturades ... però ... que no era la volta al mon sense escales? A vegades em falla la memòria, però l’anunciaven així, oi? Doncs mira, dels cinc vaixells que segueixen en cursa, tres han fet escales tècniques per fer reparacions, només segueixen sense trepitjar terra el primer classificat, el Paprec Virbac 2, i els nostres protagonistes de l’Educación sin Fronteras. S’han aturat a terra el Temenos II, l’Hugo Boss i el Mutua Madrileña .

Jo no tinc ni idea de regates, estic seguint aquesta per Internet per primer cop i crec recordar una cursa en solitari que permetien als tripulants fer reparacions si no rebien cap ajuda exterior. En aquesta cursa els vaixells s’aturen durant 48 hores o més i reben tota l’ajuda necessària, treuen el vaixell de l’aigua, fan reparacions, fan una paella o l’equivalent a cada lloc i tornen a la cursa amb el seu vaixell recent reparat. I les persones....Malgrat que no tic ni idea, sí que he navegat una mica i des del meu punt de vista, poder aturar-se a terra un parell de dies, i que tot deixi de moure’s com es deu moure tot en un vaixell als furiosos cinquanta, suposa un descans enorme pels tripulants, encara que no ho reconeguin.

Quan anuncien una cursa sense escales em penso que no tocaran terra per res i si ho fan, hauran d’abandonar. Què ara només quedarien dos vaixells i encara van per la meitat? Doncs molt bé, és la gràcia de la cursa, els que arribin al final s’ho hauran guanyat de debò. Si un dia trobo algú que diu haver participat en la volta al mon sense escales m’hagués agradat poder-lo creure i admirar-lo com cal, ara li preguntaré: i a Nova Zelanda, que tal es menja?

Recordo haver fet bromes, quan s’anunciava la cursa, sobre la inconveniència de no portar escales al vaixell: si havien de pujar al pal per alguna cosa o fins i tot per sortir de l’aigua si hi queien. A veure si encara tindria raó i seran aquestes les escales del “sense”.

MÉS BARÇA DE BASQUET: LA DE CAL I LA DE SORRA

Les festes de Nadal i l'acumulació de jornades de l'ACB per Nadal (era un missatge a la lliga de futbol?) no m'han donat temps de comentar la victòria del Barça de basquet sobre el Real Madrid (un altre cop ggg!!) abans de que tornessin a perdre amb el Menorca tot el que havien guanyat.

Si us fixeu la recepta que vaig donar a l'anterior missatge gairebé va funcionar, contra el Madrid Kasun només va fer sis punts al primer quart, però en Fran Vazquez en va fer quatre, haurem de dir que cal sumar els punts d'aquests dos al primer quart per saber si guanyarem o perdrem. Avui, no cal dir-ho, el Kasun ha fet ben poca cosa al principi i de seguida hem tingut el partit malament.

El partit contra el Madrid va ser brillant, sobretot la defensa, cosa que té més mèrit contra un equip al que li xiulen tantíssimes faltes a favor. El Barça havia pensat molt bé com parar a Bullock i li va funcionar. I es veu que el Madrid no tenia gran cosa més. De l'actuació de Basile em quedo amb la defensa, però aquests triples acrobàtics amb un 3/11 d'encert no m’impressionen, més bé amb fa por, si arriba a tirar 11 triples amb el percentatge d'avui sí que hagués estat impressionat (2/3).

El problema és que contra el Madrid van jugar gairebé només sis jugadors, tot i anar guanyant de vint, i avui aquests jugadors estaven esgotats, i han tornat a jugar ells més que cap altra. Hem alternat els pivots (ara gairebé ja no autoelimina al Kasun a les tres personals com l'any passat), però els baixos no hi ha manera de canviar-los. Dic jo que o en un partit ja guanyat contra un equip molt fort o en un partit "sicológicament difícil" contra un equip més feble es podien haver donat 30 minuts amb confiança a Ilyasova o a Acker, encara que fos a veure que feien. És veritat que fallen molts llançaments, però Lakovic i Basile han fet "partidassos" amb percentatges de pena.

En el Barça de Dusko hi ha jugadors que poden fallar el que sigui i seguir jugant i jugadors que van a la banqueta al primer error, no entenc aquesta filosofia de col·legi de primària dolent, amb alumnes enxufats i alumnes als que el professor els té mania.
Quan surt un jugador és per que faci alguna cosa que l'entrenador té pensada o per mirar a veure que passa? No pot ser que tregui a Ilyasova que està tirant fatal i després el senti per què falla un triple, tothom ho sabia que fallaria! Si el treu serà per la defensa o el rebot, no? Ell ha de saber que pot esperar dels seus jugadors i fer-los servir en funció d'això, els moviments de banqueta han de respondre a una tàctica, no a càstigs i premis.

Ui! he fet servir un altre cop la paraula tàctica parlant del Dusko, val més que ho deixí córrer, estic desbarrant... he begut massa cava aquestes festes...

En fi, passeu un Bon Cap d'Any. El proper missatge no serà de basquet.

Unes cosetes sobre el Barça de basquet, aprofitant que acavem de perdre

Voleu saber si el Barça guanyarà un partit quan només s'ha jugat la primera part?  Mireu els punts de Kasun, si porta deu punts al final de la primera part és molt probable que guanyem el partit, si no en porta cap ho tenim molt xungu.  Els de Lakovic no cal que els mireu, sempre fa una pila de punts, guanyem o perdem.

 

El guió d'un partit guanyat és començar fort el primer quart amb molts punts de Kasun, perdre la avantatge el tercer quart i recuperar al final.  Si ens falta l'avantatge del primer quart la baixada del tercer ens deixa amb el cul a l'aire i llavors ja és molt difícil recuperar.

 

Jordi Trias deu ser el jugador que he vist mai que millor aprofita la feina dels demés per fer els seus números.  Una pila de vegades es troba sol per agafar un rebot o fer una cistella per què l'altre pivot s'està fotent d'hòsties amb dos tius al mateix temps I si no es troba sol no tira mai, i si està sol tira la meitat de les vegades..

 

El Barça acostuma a guanyar els partits des de la defensa, i defensant Ilyasova és una fiera. Algú hauria d'avisar als comentaristes de la tele d'aquest fet.

 

Jordi Grimau juga amb les ulleres que porten els burros dels carros, només veu cap endavant.  És dificilíssim que faci un passe si pot intentar fer una cistella travessant tres jugadors contraris.

 

El Barça no té cap jugador de la sel.lecció espanyola de basquet, això és una desavantatge de cara a l'arbitratge.  Està claríssim.

 

Dusko, tiu, si perds de deu i li xiulen dues tècniques per protestar a Lakovic, que està rebent com una estera, vol dir que algú està fent la teva feina.  Les tècniques a l'entrenador s'han de buscar aquí i no als finals igualats de play of de l'ACB, oi que m'entens?  Ja no dic que aprenguis una mica de tàctica, per què al nivell d'Escariolo ja no arribaràs mai, però al menys crida una mica a algú que no sigui del teu equip.

 

Si féssim un equip entre jo, ma germana, ma mare, la veïna i el canari i juguéssim l'ACB, els pitjors de la competició seguirien sent els arbitres, i aquests encara són millors que els de l'Eurolliga !

 

Per últim, una que tenia pendent del dia del TAU:  al final vam guanyar a la prórroga, però m'estimaria més no jugar-me el partit amb els triples d'un tiu que n'ha ficat un de deu intents en tot el partit, deu ser que soc raro.

orlandpascual

ORLAND@telefonica.net

 Visita'm a : http://notespantis.blogspot.com/

 

Què? sense fronteres

Ara que ve Nadal és un bon moment per parlar d’ONG.

Jo no en tinc res en contra de les ONG, fet i fet pertanyo a tres o quatre i m’hi deixo uns quants calers. En aquest aspecte només tinc una queixa: en quant surt aquest tema en una conversa, qualsevol persona present que no hi pertany a cap, es creu en la obligació de justificar-se i explicar detalladament les raons per les quals no hi dona diners, i llavors passen dues coses: La primera, que a mi no m’importen un pitu les raons per les quals les persones no pertanyen a cap ONG, no soc sociòleg, jo, ni tampoc psicòleg ni capellà, ells sabran per què fan les coses; i la segona és que molt sovint aquestes raons acaben amb un atac a les ONG i als que sí que hi posem diners, els arguments varien des de l’estupidesa al colonialisme, però al final de l’explicació, sempre me les carrego jo.

Ara per Nadal les que més surten són les que es diuen ONG de “desenvolupament”, penso que la seva filosofia és senzilla: ... com ho diria sintèticament... ajuden a la gent a superar la seva pobresa econòmica. Si és deguda a una manca de desenvolupament poden ajudar-los a desenvolupar l’agricultura, l’artesania, els negocis...els donen formes de guanyar-se la vida. Si la situació és extrema o hi ha hagut alguna catàstrofe, directament aporten articles de primera necessitat: menjar. aigua, abric...

Però estem parlant de coses materials: bens i serveis, o coneixements, per això alguns col·lectius professionals formen ONG’s, tenim els metges (sense fronteres), veterinaris (sense fronteres), arquitectes ... fins i tot existeix arxivers sense fronteres. Sempre intentant portar a la gent aquelles coses o coneixements que li manquen.

... i ara bé lo bo ...

Què se suposa que li manca a la gent per què existeixi una ONG que es diu ... “Pallassos sense fronteres” ? Quin bé material al qual no poden accedir degut a la seva pobresa els aporta aquesta organització? Rialles? Alegria? Sentit de l’humor? Però d’això ja en deuen de tenir, no? No te res a veure amb la pobresa, el sentit de l’humor. Vol dir que els pobres no saben fer riure? No és veritat, , increïblement i feliç, la capacitat per riure i per fer riure, per inventar coses divertides, no està lligada al benestar material.

No ho dic jo, és evident, qualsevol que hagi vist nens pobres sap que també riuen, juguen i s’ho passen bé. Els nostres pares, que van ser nens en temps de guerra, reien i jugaven tot i la por i la gana que passaven. Els mateixos pallassos sovint segueixen fent riure als nens malgrat passar-les molt magres.

Direu que soc una persona sense cor que no entenc la importància de “aportar un somriure als pobrets nens”. Però, de veritat algú es creu que els nens de ... Darfur, o Palestina, es passen tota la seva vida tristos i moixos i només riuen quan ve el Tortell Poltrona de torn a fer-los gràcies? No és més lògic pensar que els nens s’ho passen de por amb el tortell poltrona, clar, però, un cop ha marxat, s’ho passen igual de bé jugant entre ells o rient les gràcies dels adults del poble que els fan de pallassos?

Per què els arquitectes, metges o arxivers els fabriquem aquí a la civilització, però de pallassos, per sort o per desgràcia, de pallassos n’hi ha a tot arreu.

Ha mort l'escriptor del ZOO D'EN PITUS, Sebastià Sorribas, als 79 anys

L'any setanta-i-pocs jo sabia ben poques coses.

Sabia que em deia Orland, i això ja era molt, i sabia que a casa parlàvem en català; però la mama i les tietes parlaven entre elles en castellà.

Sabia que seseaba, i que ho van descobrir al col.legi, però no sabia que el so "zeta" en català no existeix.

Sabia més coses: que ja no volia ser taxista, sinó "zoòleg" (amb zeta,ggg), i que llegir era millor que jugar al carrer.

També sabia que hi havia gent que es preocupava per mi, no sabia que amb el temps jo em preocuparia per ells i que m'anirien deixant, un darrera l'altre.

Llavors tenia tanta por de tot que a la meva habitació m'amagava darrera la cortina.

Llavors encara no sabia que les dones no porten més que problemes (... deixem-ho amb: "principalment problemes"), ni que l'amistat de debó és la cosa més valuosa que existeix a la vida.

I un dia algú, no recordo qui, poder la tieta, em va regalar "El zoo d'en Pitus". Era el meu primer llibre en català. El vaig llegir sense haver fet mai cap classe de català, jo deia que quan llegia semblava valencià.

Era un llibre fantàstic. No per l'idioma, jo no sabia que allò era important. Segurament mai havia conegut uns nens amb tanta iniciativa com la colla d'en Pitus. La història em feia venir ganes de prendre iniciatives, de crear alguna cosa. Era una història propera, de gent semblant a mi, diferent de les aventures de la "colecciòn historias" que devorava normalment.

Ara pensant, poder llavors encara volia ser taxista i va ser en Pitus el que em va fer pensar en la zoologia. O potser va ser més tard, el Rodriguez de la Fuente, però això ja és una altra història.

El fet és que jo era un nen i i que "El zoo d'en Pitus" em va impressionar tan que encara ho recordo.

Ahir a Barcelona va morir l'autor del "Zoo d'en Pitus" d'un aneurisma d'aorta. (Com el meu tiet, és una mort ràpida, per bé o per mal).

Descansa en pau, Sebastià Sorribas, moltes gràcies per tot.