

A “Esperant els Barbars” la identificació de l’enemic és més subtil: l’enemic veritable és un dels nostres. Un que es presenta dient que ens protegirà d‘un enemic exterior, que no existeix, i inicia una lluita que acabarà primer amb la nostra ètica i amb la nostra ciutat finalment.
Aquesta idea és més realista: l’enemic és un dels nostres, el mal està dins de nosaltres, de cada un de nosaltres. També és menys agradable, a vegades creiem que “l’altre”, “el diferent” que és l’enemic, però encara més ho desitgem en sentit contrari: volem que l’enemic reconegut sigui diferent, que sigui “l’altre”. Quan el dolent és algú del nostre entorn, de la nostra classe social, un veí... ens quedem paralitzats, perdem les referències i no sabem que fer.
L’enemic perfecte, desitjat, també ha de reunir totes les característiques del mal, mentre que nosaltres, els bons, hem de representar el compendi de les virtuts. A les “pel·lícules de l’oeste” més antigues, els dolents portaven cavalls negres, al “Senyor dels Anells” els dolents són lletjos i desagradables mentre que els bons son tan macos que sovint semblen efeminats. El monstre, el lleig, sempre ha estat el dolent i els “guapos” sempre hem estat bons i les nostra mare “la dona més maca del mon”.

A les series “Star-Treck” i “Star-Gate” les naus enemigues solen ser més poderoses però tenen una seguretat lamentable, sovint els protagonistes es passegen per una nau enemiga sense que ningú se n’adoni. Si ens trobéssim en unes circumstàncies similars a la vida real, cap dels plans que fan servir ells ens funcionaria gens ni mica. Ens agrada que els rivals siguin maldestres, i al mateix temps més poderosos que nosaltres. Ens agrada sentir-nos herois.
A la lluita real cal conèixer les virtuts del enemic per poder-les combatre. Els terroristes sovint reuneixen moltes de les virtuts dels herois, les que voldríem pels nostres: Són valents, són hàbils, s’enfronten a un enemic molt més poderós i donen la vida per una causa. A nosaltres ens repugna reconeixeu-ho, els que els han de perseguir tenen la obligació de saber-ho si els volen vèncer.
Conèixer l’enemic és necessari per combatre’l i si el coneixes acabaràs per descobrir que no és tan dolent, que és una persona com tu, i llavors ja no el podràs odiar tan. A “El juego de Ender” la guerra es converteix en un joc per què els que lluiten no percebin aquesta realitat, perquè no estimin l’enemic encara que el coneguin o per què no els importi destruir-lo ja que no saben que existeix.
La realitat és encara més subtil: l’enemic no existeix. A la vida de cada dia ens enfrontem a la mala sort, la malaltia, l’envelliment... Poques vegades la nostra desgràcia té un rostre reconeixible. Llavors personalitzem el mal: li donem la culpa als polítics, als que tenen més sort que nosaltres, ...matem al missatger... Convertim els competidors, els que lluiten per assolir les mateixes coses que nosaltres, en enemics, com si lluitessin contra nosaltres. I després atribuïm a aquests enemics artificials les característiques que ens agrada que tinguin: els fem dolents i maldestres. Fem una cosa que ens agradar molt fer: acumulem informació falsa per sentir-nos millor, estar contents i enganyats se li du a això.
La realitat és encara més subtil: l’enemic no existeix. A la vida de cada dia ens enfrontem a la mala sort, la malaltia, l’envelliment... Poques vegades la nostra desgràcia té un rostre reconeixible. Llavors personalitzem el mal: li donem la culpa als polítics, als que tenen més sort que nosaltres, ...matem al missatger... Convertim els competidors, els que lluiten per assolir les mateixes coses que nosaltres, en enemics, com si lluitessin contra nosaltres. I després atribuïm a aquests enemics artificials les característiques que ens agrada que tinguin: els fem dolents i maldestres. Fem una cosa que ens agradar molt fer: acumulem informació falsa per sentir-nos millor, estar contents i enganyats se li du a això.
A vegades ens hem d’aturar i mirar al nostre voltant. Som homes entre homes, no ens enfrontem a monstres i els focs del Mont del Destí no llueixen a la llunyania.
Encara sort.
