L'INCERT FUTUR

El dia 17 de novembre, Rodamots il·lustrava la paraula MESTRETITES amb un text que sembla referit a mi, Forma part d’un discurs de Teresa Amat que em sembla que parlava dels blogs. Definia una categoria com:

“Tenim els pesats mestretites que opinen un poquet del que saben una mica, bastant del que saben a mitges i molt del que no saben gens.”

Així doncs, com sempre, vaig a parlar molt del que no sé gens. Ni jo ni ningú, per què vaig a parlar del futur.

Millor dit, no parlo ara sinó que copio un text que se’m va acudir fa un temps, quan començava la temporada del raïm. És un text del passat que parla del futur, o sigui, en part, del present.

“EL RAÏM A LA AMANIDA

Darrerament estic llegint el llibre “El Cisne Negro” de Nassim Nicholas Taleb...

També em va passar que el dimarts, en mig de la successió d’entrebancs que està sent tota la setmana, vaig trobar un raïm a la nevera.

No tenia massa clar d’on havia sortit però com que estava aprofitant una mica de temps lliure que tenia per fer una amanida d’arròs hi vaig afegir uns quants grans sense pensar-ho gaire.

I va quedar la mar de bé. El raïm li dona dolçor però també una mica d’acidesa i contraresta molt bé la fortor de la ceba, i a més és més fàcil d’afegir que la poma.

Ara que ja sé que el raïm era un regal, s’ha acabat. N’hauré de comprar més quan pugui anar al mercat.

O sigui que d’una situació d’improvisació en un estat d’atabalament, va sortir una bona idea. No sé si se li pot dir idea per què no hi pensava gaire quan ho vaig fer i no crec que sigui un mèrit meu en absolut.

El senyor Taleb, deia, ens ve a dir (he llegit aproximadament la meitat del llibre, m’ho estic prenent amb calma, però crec que he captat la idea general) que la realitat (almenys a la nostra escala, afegeixo jo) està dominada per successos altament improbables que tenen unes conseqüències molt importants. Ell anomena aquests successos “cignes negres”.

El missatge d’aquest llibre, penso jo, és esgarrifós. El que diu és que qualsevol sensació de seguretat i control és falsa, el que tindrà realment importància a la nostra vida serà alguna cosa que no havíem previst.

La seva pròpia vida és una demostració (“?”) d’aquesta afirmació. Va néixer al Liban i la seva pàtria va patir una destrucció que ningú creia possible. El seu és un cas especial, clar, però pensem que la seva “especial” situació és compartida per gairebé tots els habitants del mon de més de cinquanta anys, les vides dels quals van ser sacsejades per una guerra mundial que ningú creia possible uns anys abans que passés (“!!”).

I no cal buscar fets tan dramàtics, els cignes negres estan apareixent constantment. Avui li deia a un company de feina que cada any tenim un parell de successos molt improbables que no havien passat mai abans. Això et fa perdre bastant les referències.

En aquest escenari està clar que no cal donar massa valor a la experiència, o millor dit, cal donar-li valor si el que ens diu és que hem d’estar preparats per qualsevol cosa. L’experiència, com la saviesa, ens ha de parlar més del que ignorem que del que sabem.

Llavors el més important és la capacitat de reacció davant del que pugui venir. La flexibilitat i la capacitat d’adaptació estan per sobre de la superioritat basada en el domini de qualsevol mena en una situació concreta, per què cap situació dura eternament i no sabem que vindrà després. La improvisació no és que sigui una virtut sinó que és la manera com actuem normalment, encara que no ho vulguem reconèixer, per què sinó ja no hi seríem aquí. Això em fa pensar en un escrit que vaig fer fa uns mesos sobre l”’èxit” evolutiu i y també en l’anterior, de la maduresa. Poder ser madur és saber que no et pots refiar gaire de res.

En realitat, si contemplem la totalitat de la vida, les persones tenim molt més de Indiana Jones i molt menys de pacífic notari que no es mou de casa.

En Taleb es defineix a ell mateix com un “escèptic empíric”. La definició dona que pensar, a mi em combina bé amb un estat de pensament “nihilista” que he descobert en mi mateix darrerament.”

Ara mateix, instal·lat en el incert futur que no podia encertar a imaginar quan vaig escriure això, estic encara més desconcertat. Per què ara necessito seguretat, ja no es tracta de predir el futur sinó de ser capaç de forçar-lo, de convertir-lo en allò que volem que sigui.

Ja no val ser nihilista, estar preparat per el que vingui, lleuger d’equipatge i saltar del taxi quan les coses es posin malament. Ara duc una pila de maletes i hi ha gent amb mi que poder no podrà saltar com jo ... bé, segur que no podrà, ni jo podria saltar ara mateix fet i fet. En tot cas ja no val saltar sol.

I que puc fer? A que em puc agafar en l’incert futur? Al menys apostaré pel que tinc més a prop, per mi mateix. No és una aposta del tot segura però és el millor que tinc. Per la resta del mon no puc parlar, però jo no fallaré. I quan vingui la gran onada, sigui en la forma que sigui, ja trobarem la manera de sortir-nos-en (si he pogut escriure aquesta paraula ja no em fa por res) tots junts. Al cap i a la fi tots som Indiana Jones.

Del golf com esport olímpic

Tots voldríem tenir uns contraris com els del “Senyor dels Anells”, els autèntics poders de la foscor, l’encarnació del mal, dolents sense cap dubte, molt més poderosos que nosaltres però prou maldestres per permetre la nostra victòria final. Fins i tot en alguns foros esportius es parla dels rivals en aquests termes: “avui anem a jugar a Mordor” i coses semblants. A la rivalitat esportiva, la més artificial que existeix, on el rival només porta uns colors diferents, hem de atribuir-li totes les característiques del mal, és agressiu, feixista, prepotent...

En altres històries, els dolents es tornen bons, és l’estil, gairebé rutinari de “Bola de Drac” on els enemics d’una confrontació es converteixen en els aliats de la següent. O la conversió de Darth Varder a “Star Wars”, una història que en el primer capítol semblava un altra mostra de maniqueisme extrem i es va transformant, va madurant, fins explicar-nos la caiguda de l’Anakin Skywalker a la segona(primera) trilogia. És un cas estrany, la història d’un bo que es torna dolent, també hi parla d’això el “Senyor dels Anells”: la influència de l’anell...

A “Esperant els Barbars” la identificació de l’enemic és més subtil: l’enemic veritable és un dels nostres. Un que es presenta dient que ens protegirà d‘un enemic exterior, que no existeix, i inicia una lluita que acabarà primer amb la nostra ètica i amb la nostra ciutat finalment.

Aquesta idea és més realista: l’enemic és un dels nostres, el mal està dins de nosaltres, de cada un de nosaltres. També és menys agradable, a vegades creiem que “l’altre”, “el diferent” que és l’enemic, però encara més ho desitgem en sentit contrari: volem que l’enemic reconegut sigui diferent, que sigui “l’altre”. Quan el dolent és algú del nostre entorn, de la nostra classe social, un veí... ens quedem paralitzats, perdem les referències i no sabem que fer.

L’enemic perfecte, desitjat, també ha de reunir totes les característiques del mal, mentre que nosaltres, els bons, hem de representar el compendi de les virtuts. A les “pel·lícules de l’oeste” més antigues, els dolents portaven cavalls negres, al “Senyor dels Anells” els dolents són lletjos i desagradables mentre que els bons son tan macos que sovint semblen efeminats. El monstre, el lleig, sempre ha estat el dolent i els “guapos” sempre hem estat bons i les nostra mare “la dona més maca del mon”.

A les series “Star-Treck” i “Star-Gate” les naus enemigues solen ser més poderoses però tenen una seguretat lamentable, sovint els protagonistes es passegen per una nau enemiga sense que ningú se n’adoni. Si ens trobéssim en unes circumstàncies similars a la vida real, cap dels plans que fan servir ells ens funcionaria gens ni mica. Ens agrada que els rivals siguin maldestres, i al mateix temps més poderosos que nosaltres. Ens agrada sentir-nos herois.

A la lluita real cal conèixer les virtuts del enemic per poder-les combatre. Els terroristes sovint reuneixen moltes de les virtuts dels herois, les que voldríem pels nostres: Són valents, són hàbils, s’enfronten a un enemic molt més poderós i donen la vida per una causa. A nosaltres ens repugna reconeixeu-ho, els que els han de perseguir tenen la obligació de saber-ho si els volen vèncer.

Conèixer l’enemic és necessari per combatre’l i si el coneixes acabaràs per descobrir que no és tan dolent, que és una persona com tu, i llavors ja no el podràs odiar tan. A “El juego de Ender” la guerra es converteix en un joc per què els que lluiten no percebin aquesta realitat, perquè no estimin l’enemic encara que el coneguin o per què no els importi destruir-lo ja que no saben que existeix.

La realitat és encara més subtil: l’enemic no existeix. A la vida de cada dia ens enfrontem a la mala sort, la malaltia, l’envelliment... Poques vegades la nostra desgràcia té un rostre reconeixible. Llavors personalitzem el mal: li donem la culpa als polítics, als que tenen més sort que nosaltres, ...matem al missatger... Convertim els competidors, els que lluiten per assolir les mateixes coses que nosaltres, en enemics, com si lluitessin contra nosaltres. I després atribuïm a aquests enemics artificials les característiques que ens agrada que tinguin: els fem dolents i maldestres. Fem una cosa que ens agradar molt fer: acumulem informació falsa per sentir-nos millor, estar contents i enganyats se li du a això.

A vegades ens hem d’aturar i mirar al nostre voltant. Som homes entre homes, no ens enfrontem a monstres i els focs del Mont del Destí no llueixen a la llunyania.

Encara sort.

HA MORT EN JORDI SABATER PI

En el mes d’agost, quan la majoria de botigues tanquen i ens deixen sols, m’assabento que ha tancat definitivament la paradeta una de les persones que van provocar la meva frustrada vocació de etòleg, en Jordi Sabater Pi.

Era ja molt gran, en molts sentits, diuen que ha estat el darrer naturalista del segle dinou, i poder tenen raó. El que no sé és a on dimonis deuen ser els naturalistes dels segles vint i vint-i-u. Igual que va passar amb ell, deu més fàcil trobar-los a les pàgines del National Geographic que a les de Nature. Embrutant-se amb el fang de les selves tropicals més que levitant a les sales esterilitzades del M.I.T., ocupats en la observació detallada de la pròpia cicatriu del cordó umbilical, a mitges amb la del seu compte corrent. O patint la indiferència dels estudiants a les aules d’universitats d’especialitats especialitzadísssimes que abocaran a la societat nous aturats i noves guardioles vivents, a parts iguals, igualment inútils.

Sabater Pi era un científic al qual mai he sentit parlar de riquesa, de calers. Ell parlava de la realitat, de la cultura, del lloc de l’home a l’univers. Parlava d’aquelles coses que fan que els pencaires com jo (com jo) donem per ben empleats els diners gastats en investigació. Al contrari, alguns creuen que som feliços veient com aquests diners serveixen per engreixar-los, per fer-los més rics, per què es comprin un iot encara més gros.

Només vaig fer una classe amb ell, i no va ser a la universitat. Llavors l’etològia no existia com assignatura a la universitat de biologia, només com anècdota, era una víctima més de la clarividència dels que remenaven les cireres, incapaços de veure quina branca de la zoologia seria la més interessant per la majoria de la humanitat durant els propers cent anys (els que critiquen tan els polítics haurien de donar una mirada a les estructures de poder que no depenen d’ells, si tenen l’estómac prou fort) . Encara que va dir fa poc que no hi estava d’acord amb la seva existència, la oportunitat d’assistir a una classe seva me la va donar el Zoològic de Barcelona. Recordo molt bé que el meu pare m’anava a buscar a l’acabar les classes per què el barri no ens semblava gaire segur i que no al no va trobar-me li va preguntar a ell si m’havia vist. En aquell moment, quan m’ho va explicar, em va semblar una cosa extraordinària que el meu pare hagués parlat amb en Sabater Pi, jo no n’havia gosat.

La seva aportació a la ciència, és a dir al coneixement del mon, que no és poc, es pot resumir amb un granota gegant (Conraua goliath) , i una contribució molt gran al descobriment dels orígens de la cultura humana en el comportament dels grans primats africans. En resum, després de Sabater Pi, les granotes eren més grosses i l’ego de l’home més petit (Recordem que actualment, malgrat la seva feina, pràcticament tots els amfibis s’estan extingint i l’ego de la majoria de l’espècie humana no sembla tenir cap problema greu, tret del gegantisme).

També va portar a Barcelona l’únic goril·la blanc que es coneix, potser l’únic que ha existit mai, i va contribuir així a fer de la meva ciutat un lloc que té com a símbols una catedral inacabada i un animal estrany. Sabater Pi, està relacionat d’alguna manera amb Gaudí per la seva contribució a la imatge de Barcelona.

A la meva vida ha compartit amb en Ramon Margalef (més reconegut llavors en el mon de la Biologia però més llunyà dels meus interessos) el lloc d’honor reservat a aquelles persones que son al mateix temps properes i llunyanes. Conciutadans, persones que et pots trobar qualsevol dia pel carrer i al mateix temps savis, profetes del coneixement que han il·luminat amb la llum de la seva ment llocs que no semblaven destinats a ser coneguts per la ment dels homes del meu temps.

A més, com esteu veient en aquesta plana, també era un dibuixant brillant. Els seus dibuixos i apunts tenen vida, esperit, bellessa... Què més podia tenir per guanyar la meva admiració?

LA IDENTITAT

Diumenge per la nit van fer per la tele dues pel·lícules que tractaven del clonatge:. Code 46 de Michael Winterbottom, amb Tim Robbins, i Aeon Flux de Karin Kusama, amb Charlize Theron (basada en una serie d’animació de la MTV creada per Peter Chung) Estèticament eren atractives les dues, cada una en el seu estil. Vaig trobar que la primera tenia més sentit, però vaig acabar veient la segona. (A continuació apunto una possible raó:

)

Quan parlem del clonatge només hi hem de donar un parell de voltes per acabar parlant de la identitat, d’allò que ens fa ser qui som. Si tenim un duplicat, quin de nosaltres és l’autèntic? I llavors, què és l’altre? Una idea forta en aquest tema és la continuïtat temporal, testificada per la memòria. Els clons no han de tenir els mateixos records que nosaltres, però aquest és un problema petit per a un guionista valent.

A més de la clonació, la ciència ficció també planteja les paradoxes de la identitat a traves del teletransport (un expert en el tema és el Sr. Scotty de Star Treck): al convertir una persona en energia, informació o el que sigui, podríem copiar aquest “el que sigui” i restituir-ne dos en lloc d’una.

Lem tracta aquest tema amb el seu humor a Diarios de las Estrellas, Viajes y memorias, al viatge vint-i-tresè: El protagonista, Ijon Tichy, sospita que la persona transportada mort en cada viatge i és substituïda per una còpia amb la mateixa memòria, que creu ser l’original. Els seus dubtes neixen quan diferents errors fan aparèixer dues còpies en dos llocs diferents, o fins i tot una i mitja. Pel que pugui ser, evita tornar-se a teletransportar. És conscient que, igualment, ell tampoc no és l’original, ja que s’havia teletranportat uns quants cops abans.

Aquest supòsit inquietant crec que ja l’havia plantejat Bertrand Russell: Com sabem que la humanitat sencera no acaba de néixer fa uns segons, amb el seus records i tot, i només creu haver tingut un passat?

Orson Scott Card li dona un parell de voltes més a Ender el Xenocida, on el sistema, aclaparat per la personalitat del protagonista, torna no una sinó tres persones, la original i dues més, en aquest cas diferents.

Un altre volta al tema està en deu capítols de la tercera temporada de Farscape (la meva sèrie preferida) amb el protagonista duplicat des del capítol 6 al 17. El capítol 17 parla del conflicte que provoca la mort d’una de les còpies a la seva amant. L’home que estimava ha mort, però no ha mort. N’hi ha un altra d’igual i ella ja l’estimava abans que es convertís en dos, el problema és que ha compartit una part de la seva vida amb una de les còpies, el mort, i això el fa especial. No conec cap altre representació dels conflictes sentimentals que provocaria el clonatge. La història sencera parla precisament dels sentiments. És un capítol molt maco, molt trist, un dels meus preferits.

En realitat no cal anar recórrer a la imaginació per plantejar-nos dubtes respecte a la identitat. Els majors desafiaments que te la nostra ment al plantejar-se la seva identitat estan a la vida mateixa.
A més del naixement i la mort, per a mi resulten més interessants el creixement i el canvi: Com podem seguir sent la mateixa persona malgrat els canvis que patim al llarg dels anys? El nen, l’adult i el vell son la mateixa persona? Aquí fins i tot la memòria falla: ni tan sols recordo haver estat el nen de cinc anys que sembla ser que era jo mateix.

Fins i tot les persones adultes poden experimentar canvis. Una persona es pot trobar compartint la seva vida amb una desconeguda que no és la que li havia agradat. Però ara poder no estem parlant de canvi sinó de desconeixement. Jo no crec que les persones canviem gaire, el que passa és que per dintre som molt més rics del que es veu i podem treure coses que els altres no coneixien. No som éssers lineals, amb una personalitat fixa i senzilla sinó tan complicats que admetem infinites alternatives sense canviar realment.

La desaparició de la identitat és la definició més precisa de la mort, penso jo. Pot ser un procés lent, i en algunes malalties et planteges si el malalt és la mateixa persona que havia estat. Rainer Maria Rilke lliga la identitat a la mort d’una altra manera a Los Papeles de Malte Laurids: diu que cada persona té una mort que li és pròpia, així, la nostra mort forma part de la nostra identitat. De fet, la completa, poca cosa més podem afegir, no?

LA MADURESA ( i la mare que la va p...)

Últimament he llegit tres llibres que tenen en comú que les protagonistes son nenes petites, superdotades intel·lectualment i que tenen unes certes tendències suïcides:
L’elegància de l’eriçó de Muriel Barbery, Biografía del hambre d’Amélie Nothomb i Una dona incòmoda de Montse Banegas.
Desconec quina és la relació que pot haver entre les tres coses. Tinc, però la resposta que ens dona la germana petita de “Las vírgenes suicidas” de Jeffrey Eugenides: “Está muy claro, doctor, que usted nunca ha sido una niña de trece años”

Relacionar la maduresa amb la fi de la vida no és cap bajanada si ens mirem la imatge de maduresa que s’acostuma a tenir al nostre mon. Relacionem la maduresa amb un seguit de sacrificis que hom fa per alguna raó no gaire clara. Alguna cosa així com mantenir la societat en funcionament, que sembla una raó prou sensata, però també per mantenir el ”que diran”, la imatge de normalitat “standard”, o fet i fet, la imatge de normalitat que hi ha al cap de cada persona, i que acostuma a variar enormement segons la persona i el moment.

A mi, al menys, sempre que algú em demanava maduresa estava expressant el desig que fes una cosa que semblava perjudicial per a mi i al mateix temps beneficiosa per qui la demanava. Tan és així que he acabat no només per ignorar les crides a la maduresa sinó per desconfiar molt de qui les fa.

Des del meu punt de vista la maduresa és tan desitjable com la calvície, són coses que venen encara que no les vulguis i val més conformar-te’n i treure’n algun profit, ja que no te’n pots lliurar. Aquesta em sembla una actitud molt madura, no? Encara afegiria que es convenient portar alguna mena de gorra si fa molt de sol per evitar unes cremades molt molestes.
Resignació, prevenció i pragmatisme són senyals de maduresa, també crec que son algunes de les característiques principals de totes les coses que s’aturen i s’enfonsen igual com un tauró que no es mogui s’ofega i s’enfonsa a les aigües del mar. Per això recomanaria que abans d’adoptar aquesta actitud tan madura val més assegurar-nos bé que no hi ha cap altre remei (en el cas de la calvície cal rebutjar les pocions màgiques, que no ens enredin! (això també és molt madur)).

Així doncs la primera part d’aquesta maduresa imposada pel pas del temps (no assolida com una mena de “camí del Samurai”, que no ens enredin!), la primera part, deia, seria descobrir que algunes coses no tenen remei i és millor acceptar-les, o fins i tot negociar amb elles. Un bon exemple és el joc de l’ultimàtum, de la teoria de jocs. Penso que la teoria de jocs té molt a veure amb la maduresa intel·lectual i us recomano que li pegueu una mirada si voleu afegir una mica de racionalitat a la vostra vida. Sembla una mica pallisa però en el fons és divertit. I si no voleu més raionalitat no cal, no hi esteu obligats.

Sabeu què? A mi la vida no em sembla tan dolenta, en tot cas: és com és i també com la fem nosaltres. I aquesta és la lamentable segona part de la maduresa. És quan descobrim que aquesta vida plena de amargures contra les quals no hi podem lluitar és en part la nostra obra.

No estic dient aquesta bajanada de que qualsevol és responsable del seu destí. Valga’m Deu quina bestiesa!!! La majoria del temps en tenim prou en mantenir-nos flotant a les aigües de la vida com si baixéssim a pel per un torrent d’aigües braves. Però probablement hi ha uns pocs moments de aigües tranquil·les en que podem mirar-nos les coses amb calma. o al menys treure el cap de l’aigua i pegar una ullada ràpida . Llavors la nostra actitud covarda i egoista ha pogut contribuir a empitjorar el mon que ens envolta de la mateixa manera que hauríem pogut fer-lo una mica millor.

I si per desitjar un mon millor us diuen que sou uns immadurs. Doncs podeu confirmar-los la vostra immaduresa i dir-los que els hi donguin pel...

ADDICCIONS

A les vacances de Setmana Santa vaig començar a llegir “Els homes que no estimaven les dones” ,el primer llibre de la famosa trilogia de Estieg Larson. Com que les vacances van tenir moltes coses a fer, a veure i a xerrar, només vaig llegir unes quantes pàgines. Aquests últims dies l’he tornat a agafar. Ell encara no m’ha agafat a mi, però diuen que hi arriba un moment que no pots deixar de llegir-lo. És el que es diu un llibre addictiu. Em pregunto si els seus lectors haurien de seguir algun tractament psiquiàtric per lliurar-se de l’addicció, en principi sembla més senzill acabar el llibre.

La paraula addicció és una d’aquelles paraules que són utilitzades amb qualsevol excusa, forçant el seu significat fins a l’extrem. Hi ha altres paraules-víctimes com “sostenible”, “terrorisme”, “genocidi” i una que pateix molt últimament és “mobbing”. M’imagino aquestes paraules, obligades a fer feines que no són les seves, patint, esforçant-se... i fracassant finalment, generant uns embolics enormes com sempre que posem, per exemple, a un lampista a fer feines de mecànic.

En el cas de la paraula addicció és encara, perquè hi ha qui la utilitza de manera seriosa i literal, encara que sembli que està fent una metàfora. Això passa molt quan parlem de noves tecnologies: he sentit parlar d’addiccions al telèfon mòbil, als jocs d’ordenador, a navegar per Internet, al Facebook ... En molts casos es tracten com autèntiques malalties que necessiten un tractament i es reclama urgentment una feina de prevenció. ....(Un altra cas que em preocupa és l’addicció al sexe, no ho som tots per naturalesa, d’addictes al sexe?).

En aquest blog sempre escric des de la ignorància en més o menys grau. Per tan seria imprudent posar-me a discutir amb els experts que li prenen el mòbil a un jove, veuen que això li genera una angoixa i s’afanyen a posar-li nom a la mobiladdicció o com es vulgui dir. Seria imprudent però ho vaig a fer, mira.

Discutim el meu exemple de l’adolescent i el mòbil. Unes quantes coses:

- El mòbil (com Internet, l’ordenador, el msn, o el Facebook) és una EINA, no és una cosa que satisfaci en si mateixa (si no tens cobertura no serveix per res). Us imagineu una addicció a les claus angleses? (jo de fet tinc addicció als llapis, en compro més que no pas en gasto).
Sortint una mica del tema: aviat algú parlarà d’addicció a l’ipod touch (ja ho han fet?), que és una cosa que pot tenir potser cinquanta funcions diferents entre jugar, escoltar música, recollir correu, navegar per Internet... Si és així podríem viure enganxats a un i fer cada hora del dia una cosa diferent durant dos dies complets. No sembla massa recomanable, però tampoc sembla una addicció.

- El telèfon mòbil serveix per parlar amb la gent i per què la gent parli amb tu. Llavors la mobiladdició seria la addicció a parlar amb la gent, la necessitat d’estar sempre en contacte amb el grup d’amics que tenen el nostre número. De fet seria una addicció a les persones. Fa temps s’havien descrit aquestes coses amb paraules com ara amistat o amor.

- L’angoixa que tenen els mobiladdictes als quals els prenen el mòbil em sona molt. A mi també em va passar una cosa semblant: als vint-i-quatre anys em van prendre unes quantes coses i em van crear molta angoixa. El que van fer va ser separar-me de la família, els amics i les coses que volia, vestir-me de verd i enviar-me a Melilla. No dubto que si un bon psiquiatra hagués estudiat les meves reaccions hagués arribat a la conclusió de que era addicte a alguna cosa de les que m’havien tret, o poder a totes. Jo penso que el que va passar és que em van fer una ptada, amb totes les lletres, totes no, he tret una per evitar censures.

- Agafem el Tetrix, un joc addictiu de la meva època. Diguem que jo em passava tot el dia jugant al Tetrix, a la que sortia de l’escola em posava a jugar al Tetrix, parlava només de Tetrix i per la nit somniava amb el Tetrix. Ara sí que no hi ha dubte, era un addicte, necessitava ajuda mèdica urgent. Fem un experiment, a la mateixa frase canvieu Tetrix per futbol, ara podeu afegir que per la tele veia partits de Tetrix i que com que ho feia molt bé els meus pares em van apuntar a la Tetrixmasia. Amb aquest canvi ja no era un addicte, era un esportista, oi que és curiós?

- Busquem alguns addictes famosos: El Jorge Luís Borges, addicte als llibres, ja vaig citar el seu comentari que la vida mes que viure-la la va llegir. El Pep Guardiola és un addicte al futbol, tothom ho sap, però ell també llegeix, a diferència del Borges que no jugava al futbol.

I ara la meva teoria: Penso que totes les persones tenim por del desconegut i que el progrés avança a un ritme tan ràpid que fàcilment perdem el punt i comencem a desconèixer les coses noves que van venint. I acabem envoltats de coses que no entenem i que, per tant, ens fan por. Crec que si jo tingués un fill em faria molta por deixar-lo endinsar-se en un mon que jo desconec tan, encara que per ell fos inofensiu.

Clar que jo no tinc cap fill, però ja havia dit que parlaria des de la ignorància.

PER QUÈ EXISTEIX ALGUNA COSA SI EL NORMAL SERIA QUE NO EXISTÍS RES?

Però, i si existís tot? Si existissin infinits universos com els que dona accés l’esquerda del llibre EON de Greg Bear o els universos que es creen uns als altres i segueixen un procés de selecció natural a COSMO de Gregory Benford.
I si agafem el teorema de Bell, com a MARTE SE MUEVE, de Greg Bear, poder algú està creant aquests universos, només escrivint una novel·la com a LA HISTÒRIA D’JN HOME SOL de Paul Auster, que presenta un univers paral·lel que recorda el de Philip K. Dick a EL HOMBRE EN EL CASTILLO i una mica a LA RUINA DEL AMO EXECRABLE de S.R. Donaldson. O poder els escriptors només donen accés als universos estranys amb la seva imaginació, com a ILION de Dan Simmons. O poder cada ment és un univers, com a OJO CELESTE de Philip K. Dick.

Aquest matí he començat a preparar alguna cosa sobre Jorge Luís Borges i he vist una relació entre aquest autor i el text d’aquí dalt, que havia escrit dies abans. És curiós perquè les ganes d’escriure sobre Borges m’havien vingut després de llegir un article sobre la seva relació amb Internet. Sembla que Borges està relacionat amb qualsevol cosa de la que parlem, fins i tot aquest pensament tirà bastant a Borges. Penso que Borges parla sempre de l’home i com Internet és un reflex de la condició humana havia de tenir per força referències borgianas.

Jorge Luís Borges és un altre dels meus autors preferits. El tenia injustament oblidat, amb els seus llibres en edició de butxaca criant pols als prestatges, però és, segurament, el primer autor que em va captivar. És curiós com el espai que ocupa un autor en els meus prestatges té poc a veure amb la importància que li dono i sí que té a veure amb la vida que feia a l’etapa en que el vaig llegir: Quan llegia Borges, o Boris Vian, la meva econòmia no donava per comprar més que edicions de butxaca que ocupen poc lloc, envelleixen ràpid i queden malament a la llibreria. Ara que tinc més possibilitats puc omplir un prestatge de Murakamis o Houellebecqs comprats així que es publiquen. Comptant en metres lineals Terry Pratchet li pega una pallissa a Italo Calvino mentre que a l’espai que ocupen als meus pensaments la diferència és astronòmica, a favor de Calvino, clar, però això ja seria una altra història.

Borges representa la saviesa enciclopèdica que omple de referències literàries diversíssimes tota la seva obra, literatura clàssica, àrab, anglosaxona, filosofia, matemàtiques... sembla conèixer tot el que s’ha escrit. Ell mateix va dir que la seva vida era més llegida que viscuda.

Borges afegeix a aquest cultiu de coneixements la seva capacitat per crear, més que històries, móns, realitats alternatives basades en les idees més que en els personatges o en els paisatges. Llavors ens descriu aquestes realitats amb un estil sintètic, simple, el preocupa més transmetre idees que no accions o sentiments, que passa per alt si pot. La subtilesa i la discreció són també marques de fàbrica dels seus contes, fa la impresió que sempre deixa de dir més del que diu, que suggereix més que explica, una frase amaga capítols sencers d'una novel·la.

El resultat són uns relats que estan a un pas de l'assaig, sovint curts i senzills, però sucosos. Colpegen una part misteriosa del cervell i et deixen pensant un cop els has llegit, gairebé durant més temps del que has trigat en llegir-los. Sense que t’adonessis, en un moment, Borges ha sembrat a la teva ment la llavor d’alguna cosa que abans no hi era, alguna idea estranya...

MÉS EXTINCIONS

Darrerament he estat fent un homenatge al bicentenari del naixement de Darwin llegint un recull d’articles d’un dels autors de divulgació científica que més m’agrada, l’Stephen Jay Gould. És un homenatge involuntari perquè vaig començar el llibre sense pensar en el bicentenari, no perquè pensi que Darwin no mereix un homenatge, per favor...

Aquest paleontòleg, mort l’any 2002, és un dels pares d’una variant heterodoxa de la teoria de l’evolució, la de l’equilibri puntuat, que defensa una evolució més a salts (parlant en temps geològics) que no pas gradual, . Malgrat aquesta heterodòxia és un defensor brillant del fet del canvi de les formes vives amb el temps i de la selecció natural com a principal força motriu d’aquest canvi, que són les dues idees centrals de Darwin. És un home que te les idees extraordinàriament clares. Acostuma a despullar les teories científiques de tota la palla que afegim els homes per sentir-nos millor i adaptar-les al que voldríem, i ens deixa la veritat crua, tal com és. Diria que en aquest sentit és tot el contrari dels nostres Eduard Punset o Eudald Carbonell, però això seria un altra història.

El llibre que estic llegint ara mateix és “Dientes de gallina y dedos de caballo”, com gairebé tots els seus llibres és un recull dels articles mensuals que escrivia a la revista Natural History Magazine (com envejo als que rebien la revista cada mes i podien buscar els seus articles i ser els primers en llegir-los). Us en recomano un qualsevol dels seus llibres per que veieu la manera com em sembla a mi que ha de pensar un científic.

M’agradaria comentar un dels articles en que, com li agrada a ell, analitza el concepte d’èxit evolutiu i rebutja que l’extinció sigui una senyal de fracàs. Poder ja haveu notat que el tema del fracàs i de l’èxit és un dels meus preferits.

Resumint molt ho deixaria en dos punts:
- Si totes les espècies s’han d’extingir un dia o altre el fet d’estar ara i aquí és més un accident que no un èxit real.
- La famosa extinció del Cretàcic va liquidar tots els dinosaures i també altres espècies, poder fins a un deu per cent de totes les que hi havia. Tot va passar en un instant, en termes geològics o poder també en termes humans. Hi ha hagut sis o set extincions en massa com aquesta que han estat una de les principals causes d’extinció. Sobreviure a un fet tan catastròfic com aquest sembla més una qüestió de sort que no d’adaptació al medi. Fet i fet és molt possible que el medi també hagués desaparegut.

Aquest concepte m’agrada (fins i tot tinc temptacions d’estendre’l al concepte general de fracàs): Ara estem a una posició, però en qualsevol moment un fet aleatori farà canviar les coses de manera inesperada i el fracàs es convertirà en èxit, sense que nosaltres haguem fet res d’especial per assolir-ho. Senzillament ha caigut un meteorit, s’han mort totes les plantes, els dinosaures supervivents es moren de gana i els petits menjadors de llavors som els únics que trobem alguna cosa per portar-nos a l’estómac. Quan d’aquí uns milers d’anys creguem ser els “reis de la creació”, anirà bé que algú ens recordi com va començar tot.

Llavors, en lloc d’èxit o fracàs evolutiu de les espècies tenim una adaptació constant a un medi que canvia de manera aleatòria. A vegades canvia de manera tan sobtada i radical que cap característica prèvia ens podria dir quina espècie ho tindrà millor per sobreviure. No hi ha una direcció concreta en la evolució, no és una evolució cap a alguna cosa, és una mena de ball interminable entre les formes de vida i allò que les envolta. Un vall caòtic i sense sentit. Però per alguna raó alguns éssers humans ho trobem molt maco.

Per acabar la lliçó d’humilitat una mica de perspectiva:

Els dinosaures van predominar entre el període Juràsic, fa uns 200 milions d’anys, i el final del Cretàcic, fa uns 65 milions d’anys. Així doncs, van viure durant més del doble del temps que fa que van desaparèixer.

L’home neandertal va viure a Europa durant gairebé 200.000 anys fins que es va extingir fa uns 20.000 anys. Aquests van viure durant deu vegades més temps del que fa que es van extingir.

CLOVERFIELD

El dimarts vaig aprofitar un dels regals que m’havien portat els reis mags per veure la pel·lícula “Cloverfield” que es va estrenar aquí amb el nom molt menys subtil de “Monstruoso” (algun dia escriure sobre els ineptes que tradueixen els títols de les pel·lícules i que creen els seus eslògans publicitaris).

El productor de la pel·lícula és J.J. Abrams, creador també de les sèries “Lost” i “Alias” (I, atenció! del proper llargmetratge de Star Trek!!). A “Lost” hi vaig estar enganxat un temps, fins que la successió de misteris sense resoldre i de referències estranyes em va fer sentir enganyat. Tenia la sensació d’haver caigut en una trampa ben dissenyada que em feia veure un capítol darrera l'altre amb l’esperança d’enterar-me en algun moment que dimonis estava passant en aquella illa, però sense arribar a entendre mai res del tot.

Veient “Cloverfield” he tornat a sentir aquesta sensació, sempre compartida amb els protagonistes, de no saber ben bé que passava. A banda de la història clàssica d’atac monstruós, molt esquemàtica, de la història personal dels protagonistes, una mica menys esquemàtica i de la original manera d’explicar-ho tot plegat, a banda d’aquestes tres coses que ja construeixen una pel·lícula força interessant, o fins i tot genial, elles soles. A banda, deia, hi ha una sèrie de coses que passen en un segon pla, coses subtils, pistes ... que només són percebudes pels “iniciats”. Aquests “iniciats” són majoritàriament aquells que van seguir la història des d’abans que s’estrenés la pel·lícula, caient en la xarxa de pàgines web (algunes falses), tràilers poc clars i notícies ambigües que l’hi van servir de publicitat.

Com que és una pel·lícula de cinema hem de suposar que l’objectiu de tanta subtilesa, de tanta senyal suggeridora no és fer-nos tornar la setmana propera (la de la parafernalia pre-estrena sí que era fer-nos-la veure, clar). Llavors, la seva funció és només fer-nos gaudir de la història? o són llicències que es pren el productor amb una intenció que només ell sap i que són tolerades a canvi de la comercialitat de la pel·lícula? I ... que m’agradaria més a mi? Que us agradaria més a vosaltres? Preferiu un conjunt de símbols coherent, maco, però que no vol dir res o un que vol donar un missatge, explicar una filosofia, donar una lliçó? Jo crec que endevinar el significat final és sempre decebedor per què mai serà tan original ni tan brillant com el missatge en si. L’home pot inventar moltes maneres de dir sempre les mateixes coses.

Aquesta no és una qüestió gens trivial. Es pot aplicar a un munt de coses i defineix una part important de la naturalesa humana. Preferim que totes les coses tinguin un significat o que senzillament succeeixin davant nostre per ser contemplades?

Davant d’un quadre abstracte o una pel·lícula com “2001 A Space Odissey” jo prefereixo contemplar-lo, abstenir-me d’interpretacions i deixar que parlin amb aquella part de mi que no necessita explicacions racionals. Altres valoren més que les obres d’art tinguin totes un significat concret que pugui ser endevinat. Fins i tot, per alguns, és millor i tot que algú els hi expliqui (jo, personalment, no suporto que m’expliquin un quadre d’entrada).





La pregunta es pot aplicar a la vida mateixa, cal que tingui un significat? Un sentit? Això vol dir ... un creador. I ara ja estem parlant de religió.

Jo penso , i això és ciència, que l’evolució de les formes de vida és un procés cec que no va cap a cap lloc definit ni segueix cap tendència, però, tanmateix, té uns resultats espectaculars. No crec que la vida signifiqui res, però m’agrada igualment.

I potser una part de gaudir de la vida sigui intentar seguir les maleïdes pistes que va deixant J.J. Abrams a les seves obres. A veure a on vol anar a parar. Esperant, això sí, que sigui un camí llarg, perquè el final, segurament, no valdrà gaire la pena.

Edito per afegir una referència literària abans que algú me la demani: He vist que hi ha molta discusió sobre la relació de la pel·lícula amb la obra d'H. P. Lovercraft. Per a mi, ja el fet de filmar el monstre és lovercraftià: "La curiosidad pudo más que el miedo y no cerré los ojos". (Aquesta és una frase interessant, AI, si hi hagués debat).