La primera balena que vaig veure en persona (o caldria dir “en balena”?) va ser a Canadà, l’any 1999, en algun lloc del riu St. Lawrence.
En aquella època no escrivia quan viatjava i no he pogut trobar el lloc ni tampoc el dia concret que vam fer la sortida de les balenes. El que si que feia és filmar vídeo, guardo les imatges, que un amic em va passar de cinta a DVD, on se’ns veu a tots cinc, tres noies i dos nois, amb un vestits d’aigua grocs que ens quedaven més o menys com a un Sant Cristo dues pistoles.
Vam veure, com deia, la meva primera balena, la segona, la tercera i així fins a vint o trenta, la majoria en grups, em sembla que de diferents espècies, però no ho puc assegurar, no en sé prou. Anàvem en una neumàtica enorme i les balenes s’acostaven tan que el sortidor ens mullava i embrutava l’objectiu de la càmera. Ens ho miràvem en un estat de xoc que només he sentit observant els lleons a Massai Mara. La sessió devia durar una hora, al principi filmàvem i fotografiàvem com a bojos fins que es van esgotar les cintes i els carrets i només miràvem extasiats aquelles besties enormes que treien al nostre mon la “punta del nas” i ens enviaven uns quants mocs barrejats amb aigua calenta dels seus pulmons. Recordo la tebior de l’aigua del sortidor i també haver sentit com xerraven entre elles quan estaven molt a prop, em sembla que cap ni una es va molestar ens treure un ull de l’aigua per mirar-nos, amb tot i els vestits d’aigua grocs.
El segon cop que vaig veure balenes, en un sentit ampli de l’expressió, va ser navegant amb el TRINIDAD , el vaixell de la meva amiga Eva, al canal de Menorca, el juliol del 2003. Em vaig llevar a les sis i em vaig posar a mirar amb els prismàtics sense cap objectiu concret (la gent que ens agraden les balenes fem aquestes coses), vaig veure una gran taca blanca a l’horitzó, un vaixell?, després una taca negra més petita, una balena!!!! Quan ens vam acostar vam veure que era millor que una balena: un catxalot (Phiseter catodon) descansava gairebé verticalment amb la cua a ran d’aigua. La primera taca blanca havia de ser l’esquitxada enorme que va fer en sortir de l’aigua disparat com un coet. La seva immobilitat, que ens va preocupar al principi, era la narcosi i l’esgotament normals després d’haver baixat i tornat de les profunditats ignotes que son el terreny de cacera d’aquests animals fabulosos. Passar més de dues hores a dos mil metres de profunditat lluitant amb calamars gegants justifica una becaina de quan en quan, no trobeu?
L’estiu de l’any 2005, no tenia un estat d’ànims gaire fi i vaig decidir fer un viatge fabulós a veure si em recuperava. Vaig estar uns dies per les illes Galapagos, navegant amb la “motonave Santa Cruz”.Un dels millors records que tinc d’aquell viatge va començar quan estàvem fent una becaina (menys justificada que la de l’amic de més amunt) a coberta amb dos amics francesos, en Claude i la Celine. Vaig veure un sortidor i li vaig dir a en Claude: - “He visto una ballena”, sense acabar de sortir del son. Uns deu minuts després hi havia un manicomi a coberta, la gent cridava i corria seguint les balenes pel costat del vaixell, el vaixell donava voltes perseguint el grup de balenes i es llençaven a l’aigua les motores per què els turistes les veiessin de prop. Jo em vaig perdre la motora bona, la dels meus amics, i gairebé no vaig veure res, les fotografies les van fer en Josep i la Carme, una parella de catalans que fan unes fotos fantàstiques. També van fotografiar una gran taca de sang a sobre l’aigua, no sé de on venia, espero que el vaixell no n’hagués ferit a cap durant aquella esbojarrada persecució.
Aquesta Setmana Santa, per segon any seguit, em fet la Ruta de la Sal uns quants companys de feina a bord del SULA, el veler del Sergi. El dijous per la tarda estava estirat a la banyera quan vaig veure un sortidor a uns quants metres per estribord, entre el vaixell i terra. Era la primera balena pròpiament dita que veia al Mediterrani, un rorqual comú, Balaenoptera phisalus, segons el Sergi. Unes hores després, en Toni estava fent una feina inexcusable des de la popa quan va dir: Una balena ! Aquest cop estava a babord. Totes dues havien quedat ràpidament en darrera mentre el SULA era impulsat pels darrers vents decents que hauríem de trobar en tota la travessa, però això ja és un altra història.
En resum, en tota la meva vida he vist quatre cops grans cetacis: tres cops rorquals i un un catxalot. Dels quatre cops, tres van ser relativament involuntaris, gratuïts. Els he vist a llocs llunyans però també molt a prop de casa. No us he parlat, però, de les hores que he passat mirant el mar, gaudeixo només mirant les onades, al·lucino amb els dofins, però sempre tinc l’esperança de tornar a veure una “balena”, penso que és una dels coses més excitants que li poden passar a una persona. Estaria bé saber que en pensen elles de tot això.
En aquella època no escrivia quan viatjava i no he pogut trobar el lloc ni tampoc el dia concret que vam fer la sortida de les balenes. El que si que feia és filmar vídeo, guardo les imatges, que un amic em va passar de cinta a DVD, on se’ns veu a tots cinc, tres noies i dos nois, amb un vestits d’aigua grocs que ens quedaven més o menys com a un Sant Cristo dues pistoles.
Vam veure, com deia, la meva primera balena, la segona, la tercera i així fins a vint o trenta, la majoria en grups, em sembla que de diferents espècies, però no ho puc assegurar, no en sé prou. Anàvem en una neumàtica enorme i les balenes s’acostaven tan que el sortidor ens mullava i embrutava l’objectiu de la càmera. Ens ho miràvem en un estat de xoc que només he sentit observant els lleons a Massai Mara. La sessió devia durar una hora, al principi filmàvem i fotografiàvem com a bojos fins que es van esgotar les cintes i els carrets i només miràvem extasiats aquelles besties enormes que treien al nostre mon la “punta del nas” i ens enviaven uns quants mocs barrejats amb aigua calenta dels seus pulmons. Recordo la tebior de l’aigua del sortidor i també haver sentit com xerraven entre elles quan estaven molt a prop, em sembla que cap ni una es va molestar ens treure un ull de l’aigua per mirar-nos, amb tot i els vestits d’aigua grocs.
El segon cop que vaig veure balenes, en un sentit ampli de l’expressió, va ser navegant amb el TRINIDAD , el vaixell de la meva amiga Eva, al canal de Menorca, el juliol del 2003. Em vaig llevar a les sis i em vaig posar a mirar amb els prismàtics sense cap objectiu concret (la gent que ens agraden les balenes fem aquestes coses), vaig veure una gran taca blanca a l’horitzó, un vaixell?, després una taca negra més petita, una balena!!!! Quan ens vam acostar vam veure que era millor que una balena: un catxalot (Phiseter catodon) descansava gairebé verticalment amb la cua a ran d’aigua. La primera taca blanca havia de ser l’esquitxada enorme que va fer en sortir de l’aigua disparat com un coet. La seva immobilitat, que ens va preocupar al principi, era la narcosi i l’esgotament normals després d’haver baixat i tornat de les profunditats ignotes que son el terreny de cacera d’aquests animals fabulosos. Passar més de dues hores a dos mil metres de profunditat lluitant amb calamars gegants justifica una becaina de quan en quan, no trobeu?
L’estiu de l’any 2005, no tenia un estat d’ànims gaire fi i vaig decidir fer un viatge fabulós a veure si em recuperava. Vaig estar uns dies per les illes Galapagos, navegant amb la “motonave Santa Cruz”.Un dels millors records que tinc d’aquell viatge va començar quan estàvem fent una becaina (menys justificada que la de l’amic de més amunt) a coberta amb dos amics francesos, en Claude i la Celine. Vaig veure un sortidor i li vaig dir a en Claude: - “He visto una ballena”, sense acabar de sortir del son. Uns deu minuts després hi havia un manicomi a coberta, la gent cridava i corria seguint les balenes pel costat del vaixell, el vaixell donava voltes perseguint el grup de balenes i es llençaven a l’aigua les motores per què els turistes les veiessin de prop. Jo em vaig perdre la motora bona, la dels meus amics, i gairebé no vaig veure res, les fotografies les van fer en Josep i la Carme, una parella de catalans que fan unes fotos fantàstiques. També van fotografiar una gran taca de sang a sobre l’aigua, no sé de on venia, espero que el vaixell no n’hagués ferit a cap durant aquella esbojarrada persecució.
Aquesta Setmana Santa, per segon any seguit, em fet la Ruta de la Sal uns quants companys de feina a bord del SULA, el veler del Sergi. El dijous per la tarda estava estirat a la banyera quan vaig veure un sortidor a uns quants metres per estribord, entre el vaixell i terra. Era la primera balena pròpiament dita que veia al Mediterrani, un rorqual comú, Balaenoptera phisalus, segons el Sergi. Unes hores després, en Toni estava fent una feina inexcusable des de la popa quan va dir: Una balena ! Aquest cop estava a babord. Totes dues havien quedat ràpidament en darrera mentre el SULA era impulsat pels darrers vents decents que hauríem de trobar en tota la travessa, però això ja és un altra història.En resum, en tota la meva vida he vist quatre cops grans cetacis: tres cops rorquals i un un catxalot. Dels quatre cops, tres van ser relativament involuntaris, gratuïts. Els he vist a llocs llunyans però també molt a prop de casa. No us he parlat, però, de les hores que he passat mirant el mar, gaudeixo només mirant les onades, al·lucino amb els dofins, però sempre tinc l’esperança de tornar a veure una “balena”, penso que és una dels coses més excitants que li poden passar a una persona. Estaria bé saber que en pensen elles de tot això.
