La desaparició d'una revista

En la meva vida he hagut de lamentar la desaparició de dues revistes (afortunadament, el “MORTADELO” va desaparèixer molt després que jo fos massa gran per llegir-lo, si no el trauma hagués estat terrible).

La primera és la revista “MUNDO CIENTÍFICO”, versió espanyola de “LA RECHERCHE” francesa, que he comprovat que encara existeix. El primer número que tinc és el 12, del març del 1982. Vaig comprar un parell de números més al quiosc i vaig acabar subscrivint-me, des del gener del 1983 fins al setembre del 2003, quan van deixar de fer-la. (Ostia! Si això són vint anys, me n’he adonat mentre ho escrivia!)

Encara guardo la majoria d’aquestes revistes. Ara mateix ocupen un espai que no tinc i estic buscant un lloc per portar-les on tinguin un retir llarg i fecund, si algú les vol o té una col·lecció com la meva i li manca alguna, que es posi en contacte amb mi.

Com passa amb moltes coses (algun dia parlaré del club de natació) he tingut èpoques que les pagava però no les llegia i anaven a parar a un prestatge sense sortir del sobre. En canvi, quan vaig fer l treball d’un curs d’assegurances, la col·lecció de MUNDO CIENTÍFICO va ser una font extraordinària d’informació sobre les catàstrofes naturals, un tema que no m’havia mirat gaire quan les llegia.

La revista m’agradava per què era més entenedora que la seva rival de l’època l’”INVESTIGACIÓN I CIENCIA”. Tenia il·lustracions molt bones, algunes servien molt per entendre el text però altres eren purament artístiques i servien per descansar l’atenció de tanta lletra en negre sobre blanc. Es preocupava dels temes socials, de la relació de la ciència i la societat, i de la ciència europea, i això la feia més propera que la rival americana.

Estic parlant de memòria. Ja fa anys que no la rebo i no me l’he mirada gaire. Em resisteixo a agafar-ne una i fullejar-la per què prefereixo recordar d’impressió que em feia llavors. Recordo llegir-la a l’autobús, en els eterns viatges del 59 des de la Barceloneta a la Zona Universitària, i després a la diverses feines que vaig tenir. Devia rebre-la, i fins i tot fullejar-ne alguna, a una època en que gairebé no llegia cap llibre.

Parlem de la segona revista. Tinc a sobre de la taula el darrer número de la revistat NAT, el de febrer d’enguany. A la darrera pàgina ens comuniquen que ja no en publicaran més, no diu per què. Segons la notícia de Vila web, http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2685996 no veien prous revistes i no tenien prous anunciants.

De la revista NAT sí que en tinc tots els números. Començant per l’1, de febrer del 2005, que vaig comprar al descobrir-lo al quiosc, sense haver-ne sentit parlar abans, fins al 37, de febrer del 2008.

Per cert, el darrer número té un detall surrealista: A les pàgines centrals hi ha el típic cartonet de propaganda per que t’hi subscribeixis. Ofereixen un o dos anys de subscripció amb un vint per cent de descompte, ja posats podria ser un vuitanta, pel que l’anaven a aprofitar. Em sembla un toc d’humor negre, com la publicitat que arriba per correu a una casa a nom d’un mort: “aprofiti, última oportunitat”.

La seva desaparició és doblement trista, per que desapareix una revista de divulgació de ciències naturals i per què era una revista en català. El mateix editorial té un gran èxit amb la revista Sapiens, sembla com si els amants de la historia revessin millor les publicacions en català que els de la ciència, això em toca de prop i em sap molt greu . Per cert, que en va ser de la revista “(ciència)” ? I de "omnis cellula"?

Ha estat una revista de format gran, en paper bo i amb moltes fotografies molt grans i molt bones, que ens han ensenyat que hi ha grans fotògrafs de natura catalans. També tenia uns mapes minúsculs i algunes notes en lletra molt petita que, juntament amb els fons foscos, han posat a proba molt sovint la meva presbícia, no tot ha de ser lloances.

La revista ha tractat temes de natura de tot el mon i de tota mena, amb una atenció especial als països catalans i amb autors catalans, evitant les traduccions d’articles escrits en altres llengües. He trobat gairebé sempre un rigor científic i una intenció de fer-se entendre per tothom que feien molt bona parella. Devia ser un èxit de la costum de signar els articles sempre entre dues persones, un científic i un periodista. Les fotografies ocupaven més de la meitat de cada pàgina i juntament amb els requadres segregats li donaven una lectura molt dinàmica, molt d’avui en dia, diria (em sembla que estem tan acostumats a la televisió que no suportem estar concentrats massa temps en un tema sense que ens posin uns quants “anuncis”).

No val la pena parlar més de NAT, ja que no en faran més i no la podreu trobar al quiosc. Poder hagués estat més útil parlar-ne quan encara existia, però ja sabeu que passa amb les històries sobre vençuts ...que sempre són més maques que la publicitat gratuita.