Jo, fa anys, de jovenet, era molt intuïtiu. Després, en créixer em vaig dedicar a analitzar les coses, a desmuntar-les per veure com funcionaven. Ara ja fa un temps que em limito a esquivar els cops, penso que el algun moment em vaig equivocar en un trencant i vaig anar per un camí equivocat.
El blog em permet tornar al anàlisis, i a vegades em permet ser intuïtiu i tot i escriure tal com raja, és quan queda millor. En algun moment potser trobaré el trencant perdut i aniré a parar on vulgui que hagi d’estar ara mateix, de moment, de veritat que no ho sé.
Ara la meva vida ha començat a canviar i sembla que m’acosto a la felicitat en lloc d’allunyar-me’n. No sé si he trobat un trencant perdut, encara que alguna cosa hi ha d’això. El que ha passat és la meva producció bloguística ha baixat encara més, encara que no vull estar-me’n d’escriure. Deu ser que necessito un cert nivell de frustració per escriure. Llavors, ara he de donar-me un temps per generar noves expectatives i arribar amb elles al nivell de frustració adequat per començar de nou a escriure. És una mica depriment, si t’ho mires bé és una manera d’apostar en contra teva per així no perdre mai del tot.
Pensava que no trigaria gaire a arribar al nivell adequat d’insatisfacció. La política m’ajudarà molt per què sembla que ens espera un futur bastant dretà, després de uns anyets amb els meus al poder segurament tornaré a passar a l’oposició. (Al menys això em servirà per, quan algú em digui que un tiu que pixa al mig del carrer és un revolucionari, contestar-li sense embuts que un tiu que pixa al mig del carrer és un tarat i que, si pensa així, amb ell ja hi son dos).
Aquest escrit ha anat progressant amb el temps, han passat mesos entre una frase i la següent. Ara la realitat ha corregut encara més del que em pensava i potser ja tinc prou mala llet per tornar a escriure. I si no, potser ho arreglarà el nostre govern la setmana que ve quan em baixin el sou.
Amb aquest estat d’ànims constato una impressió que tinc sovint ara que les coses van malament: He vist a prop meu que si tots som en certa manera uns herois, també tots podem ser mesquins i pusil·lànimes. He tingut absurdes baralles que viciaven l’ambient per una engruna de popularitat que no valia l’esforç. He vist a gent que desitjava la derrota dels seus per poder dir que ja l’havia anunciada. I no, no estic parlant un altre cop de política, que també valdria, tot això ho tenia al costat, jo hi era dins, en realitat.
No estic contradient el que havia dit altres vegades. Segueixo creient que la natura humana és espectacular Aquesta és una intuïció, una de les poques que encara tinc. I no em cal anar a parlar amb els millors investigadors del mon per confirmar-la, la crec i ja està. Així estalvio molt en viatges, que ja va bé. És mes, penso que hem de valorar encara més les alçades a les que poden arribar les persones si pensem que han de pujar de tan baix com les hem vist estar en altres moments.
En aquest moment, mentre escolto tristament com els lampistes foraden la paret de la cuina, em deixo portar per un pensament negatiu més: Com és que les actituds mesquines, pobres i covardes són justament les que els homes més valorem, les que fem servir per tractar les coses importants i les que destaquem a l’hora d’escollir aquells que les tractaran? En quin moment de la història vam deixar de seguir aquell que ens portava a caçar el mamut i a agafar la torxa de l’arbre que cremava i ens vam fer admiradors del que es queixava amargament mentre moria de gana amagat en un racó?
Aquesta, clar, és només una impressió, no és veritat, si no, no hauríem pogut arribar fins aquí, però de vegades la sensació és molt forta.
El blog em permet tornar al anàlisis, i a vegades em permet ser intuïtiu i tot i escriure tal com raja, és quan queda millor. En algun moment potser trobaré el trencant perdut i aniré a parar on vulgui que hagi d’estar ara mateix, de moment, de veritat que no ho sé.
Ara la meva vida ha començat a canviar i sembla que m’acosto a la felicitat en lloc d’allunyar-me’n. No sé si he trobat un trencant perdut, encara que alguna cosa hi ha d’això. El que ha passat és la meva producció bloguística ha baixat encara més, encara que no vull estar-me’n d’escriure. Deu ser que necessito un cert nivell de frustració per escriure. Llavors, ara he de donar-me un temps per generar noves expectatives i arribar amb elles al nivell de frustració adequat per començar de nou a escriure. És una mica depriment, si t’ho mires bé és una manera d’apostar en contra teva per així no perdre mai del tot.
Pensava que no trigaria gaire a arribar al nivell adequat d’insatisfacció. La política m’ajudarà molt per què sembla que ens espera un futur bastant dretà, després de uns anyets amb els meus al poder segurament tornaré a passar a l’oposició. (Al menys això em servirà per, quan algú em digui que un tiu que pixa al mig del carrer és un revolucionari, contestar-li sense embuts que un tiu que pixa al mig del carrer és un tarat i que, si pensa així, amb ell ja hi son dos).
Aquest escrit ha anat progressant amb el temps, han passat mesos entre una frase i la següent. Ara la realitat ha corregut encara més del que em pensava i potser ja tinc prou mala llet per tornar a escriure. I si no, potser ho arreglarà el nostre govern la setmana que ve quan em baixin el sou.
Amb aquest estat d’ànims constato una impressió que tinc sovint ara que les coses van malament: He vist a prop meu que si tots som en certa manera uns herois, també tots podem ser mesquins i pusil·lànimes. He tingut absurdes baralles que viciaven l’ambient per una engruna de popularitat que no valia l’esforç. He vist a gent que desitjava la derrota dels seus per poder dir que ja l’havia anunciada. I no, no estic parlant un altre cop de política, que també valdria, tot això ho tenia al costat, jo hi era dins, en realitat.
No estic contradient el que havia dit altres vegades. Segueixo creient que la natura humana és espectacular Aquesta és una intuïció, una de les poques que encara tinc. I no em cal anar a parlar amb els millors investigadors del mon per confirmar-la, la crec i ja està. Així estalvio molt en viatges, que ja va bé. És mes, penso que hem de valorar encara més les alçades a les que poden arribar les persones si pensem que han de pujar de tan baix com les hem vist estar en altres moments.
En aquest moment, mentre escolto tristament com els lampistes foraden la paret de la cuina, em deixo portar per un pensament negatiu més: Com és que les actituds mesquines, pobres i covardes són justament les que els homes més valorem, les que fem servir per tractar les coses importants i les que destaquem a l’hora d’escollir aquells que les tractaran? En quin moment de la història vam deixar de seguir aquell que ens portava a caçar el mamut i a agafar la torxa de l’arbre que cremava i ens vam fer admiradors del que es queixava amargament mentre moria de gana amagat en un racó?
Aquesta, clar, és només una impressió, no és veritat, si no, no hauríem pogut arribar fins aquí, però de vegades la sensació és molt forta.
1 comentari:
Orl,
Què t'has fumat avui... A casa meva diem «Si no la controles no la prenguis».
Um... no sé si estic d'acord en que només es pot escriure amb aquest nivell de mala ostia, créc que has escrit coses bones sense ell...
Sobre a qui hem seguit, doncs, penso que no el seguim, sino que es va posar davant, però nosaltres ja hi anavem solets com ramat i ell només s'ha posat a la foto per semblar ramader...
Records
Publica un comentari a l'entrada