dimarts, 9 de febrer del 2010

LA FI DE LA INFANTESA


Tenia ganes de llegir aquest llibre fa temps sense acabar de trobar el moment, fa poc el vaig trobar i vull transmetre-us les meves impressions.

El principi del llibre és bastant decebedor, les idees polítiques d’Arthur C. Clarke semblen estar força lluny de la fi de la infantesa, més bé semblen les idees d’un nen. Planteja una utopia sota vigilància. Un model inviable de societat que fins i tot fa por, per què és massa semblant al que està en el cap d’alguns éssers humans amb més poder que seny. El que sí que és, és coherent amb l’escenari que dibuixa: l’arribada d’uns éssers provenints de l’espai molt més avançats que la humanitat.





Hem de pensar que el llibre el va escriure el 1954, des de llavors les idees sobre com serà el futur han evolucionat força. Les preocupacions dels supervisors pel seu aspecte, li faran molta gràcia a qualsevol que hagi llegit a Greg Bear. Una civilització tan avançada hauria de poder modificar la seva forma a voluntat.









El llibre millora molt a la tercera part. A l’hora de parlar del destí de la humanitat, l’Arthur C. Clarke és un dels millors, sinó el millor, tot el final de la novel·la és ple d’un dramatisme poètic, que apareix sovint a les seves novel·les. Val la pena aguantar la primera part per poder gaudir llegint el trist destí dels supervisors, de l’astrònom Jan Rodricks, de la humanitat en general.

Aquesta tristor té en aquest cas alguna cosa a veure amb el títol, la fi de la infantesa és una cosa trista per si mateixa. Potser no en tots els casos, no tots recordem la infantesa amb nostàlgia, però en abstracte sí que ho és.




La idea de l’evolució dirigida és una altre que li agrada molt a Arthur C. Clarke. Apareix al seu llibre estrella: “2001” però és una idea força comú a la literatura, també apareix a “Hacedor de Estrellas” d’Olaf Stapledon, on es parla d’una entitat còsmica força semblant a la que suggereix aquesta novel·la, i és una de les idees centrals de les sèries del David Brin de “Marea Estelar” i companyia. També hi és, d’alguna manera força cínica, a la sèrie del “Mundo Anillo” de Larry Niven, no recordo si a la primera o a la segona part. I també de manera més grollera, en la meva opinió, a la Ràdio de Darwin de Greg Bear.





Ja fa menys gràcia quan la trobem a la literatura suposadament científica. En realitat l’evolució no ha de ser necessàriament cap a una major complexitat. Està molt bé el capítol de la fantàstica sèrie Star Treck Voyager en que dos protagonistes veuen accelerada la seva evolució, al principi són cada cop més intel·ligents ... però acaben convertits en dos llangardaixos. No recordo haver vist un tractament així del tema en cap altre pel·lícula.

Aquesta setmana s’ha estrenat la pel·lícula del llibre de Cormack McCarthy “The road”. És una història que també parla de la fi del mon. Hi parla d’una altra manera encara que també té tristor i una poesia. El llibre és molt dur i molt trist, ja vaig parlar d’ell fa temps. Torno a treure el tema per lligar-ho amb una cosa que vaig escriure fa temps en un dels meus últims escrits: quan tot pot fallar, la cosa més segura que tenim, la única de la qual podem respondre, som nosaltres mateixos. Penso que aquesta història també va una mica d’això, vista així em sembla més bé un cant a la humanitat: en un entorn tan terrible, els protagonistes segueixen sent humans.



5 comentaris:

Fellah Majluf ha dit...

Titu,

Potser per això m'agrada en Houellebecq, potser perquè pot ésser tan realista que fa fàstic i por.

Una decisió de deixar als humans d'ara per uns de millors, o sigui, planejar la nostra propera evolució és molt dur i es pot entendre malament segons com...

Felicitats, pel post, em pensava que t'haviem perdut.

Apa

Pablo

Orland ha dit...

Tens raó, m'havia oblidat de Houellebecq.
A "La possibilitat d'una illa" parla de la fi de la humanitat per "evolució", com "La fi de la infantesa".
La veritat és que jo diria que és el seu llibre més fluix.

Fellah Majluf ha dit...

Hostia, si ets viu!!

Um... no, Lanzarote li guanya per molt! Coses, no sempre els escriptors són el que el lector en vol.

Orland ha dit...

O no sempre els lectors son el que l'escriptor voldria.

Fellah Majluf ha dit...

Aquesta es bona, em sembla que millor ni pensar'hi perquè sembla ésser que a cap escriptor li agradariem com lectors... eheh