El dia 17 de novembre, Rodamots il·lustrava la paraula MESTRETITES amb un text que sembla referit a mi, Forma part d’un discurs de Teresa Amat que em sembla que parlava dels blogs. Definia una categoria com:
“Tenim els pesats mestretites que opinen un poquet del que saben una mica, bastant del que saben a mitges i molt del que no saben gens.”
Així doncs, com sempre, vaig a parlar molt del que no sé gens. Ni jo ni ningú, per què vaig a parlar del futur.
Millor dit, no parlo ara sinó que copio un text que se’m va acudir fa un temps, quan començava la temporada del raïm. És un text del passat que parla del futur, o sigui, en part, del present.
“EL RAÏM A LA AMANIDA
Darrerament estic llegint el llibre “El Cisne Negro” de Nassim Nicholas Taleb...
També em va passar que el dimarts, en mig de la successió d’entrebancs que està sent tota la setmana, vaig trobar un raïm a la nevera.
No tenia massa clar d’on havia sortit però com que estava aprofitant una mica de temps lliure que tenia per fer una amanida d’arròs hi vaig afegir uns quants grans sense pensar-ho gaire.
I va quedar la mar de bé. El raïm li dona dolçor però també una mica d’acidesa i contraresta molt bé la fortor de la ceba, i a més és més fàcil d’afegir que la poma.
Ara que ja sé que el raïm era un regal, s’ha acabat. N’hauré de comprar més quan pugui anar al mercat.
O sigui que d’una situació d’improvisació en un estat d’atabalament, va sortir una bona idea. No sé si se li pot dir idea per què no hi pensava gaire quan ho vaig fer i no crec que sigui un mèrit meu en absolut.
El senyor Taleb, deia, ens ve a dir (he llegit aproximadament la meitat del llibre, m’ho estic prenent amb calma, però crec que he captat la idea general) que la realitat (almenys a la nostra escala, afegeixo jo) està dominada per successos altament improbables que tenen unes conseqüències molt importants. Ell anomena aquests successos “cignes negres”.
El missatge d’aquest llibre, penso jo, és esgarrifós. El que diu és que qualsevol sensació de seguretat i control és falsa, el que tindrà realment importància a la nostra vida serà alguna cosa que no havíem previst.
La seva pròpia vida és una demostració (“?”) d’aquesta afirmació. Va néixer al Liban i la seva pàtria va patir una destrucció que ningú creia possible. El seu és un cas especial, clar, però pensem que la seva “especial” situació és compartida per gairebé tots els habitants del mon de més de cinquanta anys, les vides dels quals van ser sacsejades per una guerra mundial que ningú creia possible uns anys abans que passés (“!!”).
I no cal buscar fets tan dramàtics, els cignes negres estan apareixent constantment. Avui li deia a un company de feina que cada any tenim un parell de successos molt improbables que no havien passat mai abans. Això et fa perdre bastant les referències.
En aquest escenari està clar que no cal donar massa valor a la experiència, o millor dit, cal donar-li valor si el que ens diu és que hem d’estar preparats per qualsevol cosa. L’experiència, com la saviesa, ens ha de parlar més del que ignorem que del que sabem.
Llavors el més important és la capacitat de reacció davant del que pugui venir. La flexibilitat i la capacitat d’adaptació estan per sobre de la superioritat basada en el domini de qualsevol mena en una situació concreta, per què cap situació dura eternament i no sabem que vindrà després. La improvisació no és que sigui una virtut sinó que és la manera com actuem normalment, encara que no ho vulguem reconèixer, per què sinó ja no hi seríem aquí. Això em fa pensar en un escrit que vaig fer fa uns mesos sobre l”’èxit” evolutiu i y també en l’anterior, de la maduresa. Poder ser madur és saber que no et pots refiar gaire de res.
En realitat, si contemplem la totalitat de la vida, les persones tenim molt més de Indiana Jones i molt menys de pacífic notari que no es mou de casa.
En Taleb es defineix a ell mateix com un “escèptic empíric”. La definició dona que pensar, a mi em combina bé amb un estat de pensament “nihilista” que he descobert en mi mateix darrerament.”
Ara mateix, instal·lat en el incert futur que no podia encertar a imaginar quan vaig escriure això, estic encara més desconcertat. Per què ara necessito seguretat, ja no es tracta de predir el futur sinó de ser capaç de forçar-lo, de convertir-lo en allò que volem que sigui.
Ja no val ser nihilista, estar preparat per el que vingui, lleuger d’equipatge i saltar del taxi quan les coses es posin malament. Ara duc una pila de maletes i hi ha gent amb mi que poder no podrà saltar com jo ... bé, segur que no podrà, ni jo podria saltar ara mateix fet i fet. En tot cas ja no val saltar sol.
I que puc fer? A que em puc agafar en l’incert futur? Al menys apostaré pel que tinc més a prop, per mi mateix. No és una aposta del tot segura però és el millor que tinc. Per la resta del mon no puc parlar, però jo no fallaré. I quan vingui la gran onada, sigui en la forma que sigui, ja trobarem la manera de sortir-nos-en (si he pogut escriure aquesta paraula ja no em fa por res) tots junts. Al cap i a la fi tots som Indiana Jones.
“Tenim els pesats mestretites que opinen un poquet del que saben una mica, bastant del que saben a mitges i molt del que no saben gens.”
Així doncs, com sempre, vaig a parlar molt del que no sé gens. Ni jo ni ningú, per què vaig a parlar del futur.
Millor dit, no parlo ara sinó que copio un text que se’m va acudir fa un temps, quan començava la temporada del raïm. És un text del passat que parla del futur, o sigui, en part, del present.
“EL RAÏM A LA AMANIDA
Darrerament estic llegint el llibre “El Cisne Negro” de Nassim Nicholas Taleb...
També em va passar que el dimarts, en mig de la successió d’entrebancs que està sent tota la setmana, vaig trobar un raïm a la nevera.No tenia massa clar d’on havia sortit però com que estava aprofitant una mica de temps lliure que tenia per fer una amanida d’arròs hi vaig afegir uns quants grans sense pensar-ho gaire.
I va quedar la mar de bé. El raïm li dona dolçor però també una mica d’acidesa i contraresta molt bé la fortor de la ceba, i a més és més fàcil d’afegir que la poma.
Ara que ja sé que el raïm era un regal, s’ha acabat. N’hauré de comprar més quan pugui anar al mercat.
O sigui que d’una situació d’improvisació en un estat d’atabalament, va sortir una bona idea. No sé si se li pot dir idea per què no hi pensava gaire quan ho vaig fer i no crec que sigui un mèrit meu en absolut.
El senyor Taleb, deia, ens ve a dir (he llegit aproximadament la meitat del llibre, m’ho estic prenent amb calma, però crec que he captat la idea general) que la realitat (almenys a la nostra escala, afegeixo jo) està dominada per successos altament improbables que tenen unes conseqüències molt importants. Ell anomena aquests successos “cignes negres”.
El missatge d’aquest llibre, penso jo, és esgarrifós. El que diu és que qualsevol sensació de seguretat i control és falsa, el que tindrà realment importància a la nostra vida serà alguna cosa que no havíem previst.
La seva pròpia vida és una demostració (“?”) d’aquesta afirmació. Va néixer al Liban i la seva pàtria va patir una destrucció que ningú creia possible. El seu és un cas especial, clar, però pensem que la seva “especial” situació és compartida per gairebé tots els habitants del mon de més de cinquanta anys, les vides dels quals van ser sacsejades per una guerra mundial que ningú creia possible uns anys abans que passés (“!!”).
I no cal buscar fets tan dramàtics, els cignes negres estan apareixent constantment. Avui li deia a un company de feina que cada any tenim un parell de successos molt improbables que no havien passat mai abans. Això et fa perdre bastant les referències.
En aquest escenari està clar que no cal donar massa valor a la experiència, o millor dit, cal donar-li valor si el que ens diu és que hem d’estar preparats per qualsevol cosa. L’experiència, com la saviesa, ens ha de parlar més del que ignorem que del que sabem.
Llavors el més important és la capacitat de reacció davant del que pugui venir. La flexibilitat i la capacitat d’adaptació estan per sobre de la superioritat basada en el domini de qualsevol mena en una situació concreta, per què cap situació dura eternament i no sabem que vindrà després. La improvisació no és que sigui una virtut sinó que és la manera com actuem normalment, encara que no ho vulguem reconèixer, per què sinó ja no hi seríem aquí. Això em fa pensar en un escrit que vaig fer fa uns mesos sobre l”’èxit” evolutiu i y també en l’anterior, de la maduresa. Poder ser madur és saber que no et pots refiar gaire de res.
En realitat, si contemplem la totalitat de la vida, les persones tenim molt més de Indiana Jones i molt menys de pacífic notari que no es mou de casa.
En Taleb es defineix a ell mateix com un “escèptic empíric”. La definició dona que pensar, a mi em combina bé amb un estat de pensament “nihilista” que he descobert en mi mateix darrerament.”
Ara mateix, instal·lat en el incert futur que no podia encertar a imaginar quan vaig escriure això, estic encara més desconcertat. Per què ara necessito seguretat, ja no es tracta de predir el futur sinó de ser capaç de forçar-lo, de convertir-lo en allò que volem que sigui.
Ja no val ser nihilista, estar preparat per el que vingui, lleuger d’equipatge i saltar del taxi quan les coses es posin malament. Ara duc una pila de maletes i hi ha gent amb mi que poder no podrà saltar com jo ... bé, segur que no podrà, ni jo podria saltar ara mateix fet i fet. En tot cas ja no val saltar sol.
I que puc fer? A que em puc agafar en l’incert futur? Al menys apostaré pel que tinc més a prop, per mi mateix. No és una aposta del tot segura però és el millor que tinc. Per la resta del mon no puc parlar, però jo no fallaré. I quan vingui la gran onada, sigui en la forma que sigui, ja trobarem la manera de sortir-nos-en (si he pogut escriure aquesta paraula ja no em fa por res) tots junts. Al cap i a la fi tots som Indiana Jones.
8 comentaris:
Orland Jones,
Hi ha una cosa que s'anomenen "arrels", hi ha una altra que són coses que un agafa i tanmateix no siguin nosaltres mateixos son part de la nostra "responsabilitat". Tot plegat ens dona o ens treu possibilitats de lleçar-nos del Taxi, o com deiem del riu.
Potser estem mirant el riu, cagats, i de cop hi ha un culet que ens dona una empemta i "apa titu, cap Igualada". Ens trobem al riu i no queda una altra que nedar o enfonsar-se.
Jo penso que el que diu el paio és el que jo dic que són "accidents històrics" o potser, fins i tot "histèrics", però al cap i a la fi accidents que nosaltres estavem a punt de fer-los però les circumstàncies ens ho van posar encara més a la vora.
Al meu planeta diem "te pusiste de pechito", això vol dir que el que t'ha tocat és perquè estaves en el lloc on podia passar aquesta cosa.
En general crec que som uns cagats, però la vida a punta de cops, ens fa moure el cul i fer-nos una mica Indana Jones. De tota manera créc que es massa poc, per una vida tan curta.
Ja saps que jo ara estic de Kamikase, llavors si no em poso a córrer la punta piloteta de pedra em trapitxarà i si tot va bé, em passarà el que la Formigueta de AntZ quan la agafa el xiclet a la bamba del humà.
Res, només que un no tria, més aviat sobreviu als accidents histèrics d'aquest món.
Apa
Pablo
Sí, però el que jo dic és que no podem quedar-nos a la vora mirant el riu, cagats, indefinidament, en un moment o altre acabarem a l'aigua. En realitat vivim a l'aigua sense adonar-nos.
I sí que penso que podem triar, som responsables de les nostres decisions, de la resta no, però de les nostres decisions sí, les hem pres, no ho ha fet ningú per nosaltres.
Mercès pel comentari.
Ja, però les decisions com tot comporten coses bones i dolentes. Saps el que vull dir: ara es pot gaudir una cosa, però no tot és perfecte.
Un es llença a l'aigua i després te'n adones que justament t'has tirat tot sol. Posem el cas d'una patera va una grup de gent que al final s'hi enfonça i cadascú intenta sobreviure sol. Tanmateix que era un somni de Indiana Jones per aconseguir un objectiu.
Sempre acabem trian sols les coses i apostem a coses o persones, però a la fi, s'ha de pensar en un mateix, perquè la gent plega i com dieu per aquí "et quedes amb el cul a l'aire.
Ja t'ho dic jo...
Salut
Pablo
Ara ja estem marxant del tema.
Jo crec que a vegades has de pensar en tu mateix solsament per què abans ja ho han fet tots els demès, però si ets tu el primer en "abandonar el vaixell" no val l'excusa de "és que m'hagues quedat amb el cul a l'aire igualment".
I amb el cul a l'aire no et quedes mai, sempre hi ha gent al rededor que es preocupa per un. Queda molt bé fer-te el dur i dir que s'ha de pensar en un mateix, només que no és veritat i que en realitat ningú no ho fa. Tots estimem algú d'alguna manera, sinó, deu ser molt difícil viure.
Pots anar lleuger d'equipatge però semrpe portes algun equipatge. El que passa és que creix i creix i acaves portant gent igual com abans algú t'ha portat a tu i com algun dia et tornaran a portar.
Ets un savi Orland, i no és un compliment.
Que els Déus (si es dignen en treure el cap algun dia o si és que existeixen, que ho dubto) hi facin més que nosaltres...
Bon dia.
Recapitulem:
1. La realitat està dominada per successos altament improbables.
2. Per tant res no surt com estava previst i ja no hi han referències.
3. La experiència prèvia, per tant, no val per res.
4. La flexibilitat i la capacitat d'adaptació -improvisació- és el que si val.
5. Per aixó, la seguretat és poder manipular el futur, no agafar-lo i actuar a remolc.
...acabes... "apostaré pel que tinc més a prop, per mi mateix"
Està clar, que el que diu aquest Taleb, net del Ex Ministre de Interior del Líban, et crea unes certes contradiccions.
Per una banda, el que tu ets i la teva acció, és l'únic que et pot salvar del proper "Cisne Negro", i per tant tot el que havies previst, totes les teves experiències e intents de tenir el teu món controlat són inútils.
Només pots esperar el que sigui que passi i inventar-te una actitud que et salvarà, a tu i a les teves pertinences, que són en realitat la carga que tu has acceptat portar -encara que a vegades sigui per collons-.
Però per l'altre, aquest invent dependrà dels teus estudis, de les teves vivències, dels teus monstres i amics, de les pelis que t'agraden i veus, dels teus gens, vaja del teu passat, de les teves referències, de les teves experiències... Es a dir, de l'assegurança que hagis contractat a la vida contra imprevistos.
Així doncs no val "el sólo sé que no sé nada" del nostre amic baixet, regordet, d'ulls saltons i garrepa, que es va beure la cicuta per poder finalment abandonar la seva dona que el martiritzava. No. Si que saps, i quan ho necessites t'adonaràs, però només el que et mereixis fruit del teu esforç previ.
Llavors podràs nedar quan algú et tiri al riu. Per que no estem sempre a l'aigua. No et veig sempre arrugat. (Fins i tot jo vaig per sobre, a pesar de tenir-la molt a prop...)
Potser la gran sort és tenir sempre algú que et sap tirar al riu en el moment adequat, ja que som majoritàriament uns grans cagats.
Aquest és el veritable amic, o potser enemic. Cal sempre tenir molt bons enemics.
Per aixó encara continuo buscant un monstre amable, intel·ligent, una mica lleig i torpón per enemistat. Bones referències imprescindibles.
Em fa por l'aigua!!!, a tu no???
Sergi
Sula. Sí però no. M'explico.
En el punt 4, el "Cisne Negro" seria que no passes res, que res no canvies i la teva preparació i capacitat d'adaptació no servirien per res. ¿Quina p. eh? Sempre pot passar alguna cosa que t'agafi amb els "calçotets baixats".
En la resta hi estic d'acord, allò que ets és el que et valdrà en el moment de la veritat, tan per sortir-te'n, com per fer-ho sense perdre gaire cosa pel camí.
Mercès per amarinar una mica aquest fil que estava sortint tan fluvial.
Pais Secret, m'alegro de tornar-te a llegir, però ja has vist que en realitat només soc un mestretites.
Ara penso que el meu problema poder és que no me n'adono que no estic sol. Allò que porto amb mi no és un pes mort, es gent i la gent normalment suma més que no resta. Poder si el taxi va tan ple, llençar-s'hi fora ja no és una bona estratègia.
Caldrà canviar d'estratègia, el Sula busca un monstre amable i jo busco un Indiana Jones que sàpiga que fer quan no està sol.
La paraula ara poder és confiança, i això sí que fa por, més que l'aigua.
Publica un comentari a l'entrada